Orde del Temple
En l'Edat Mija els cristians que anaven en pelegrinage als Llocs Sants trobaven el major perill en l'últim tram, el camí des del port de Jaffa a Jerusalem, terreny despoblat a on quedaven a mercé dels bandolers. En l'any 1118, el cavaller francés Huc de Payens i uns atres huit cavallers, en l'intenció de fundar una orde monàstica dedicada a la protecció dels pelegrins es presentaren davant del rei de Jerusalem, Baldui II, oferint-se per ad esta missió. Baldui II, sempre falt d'efectius, acceptà encantat l'oferiment i els concedí com a quarters unes mesquites que es suponien construïdes sobre l'antic Temple de Salomó, raó per la qual l'orde rebria, passant el temps, el nom d'Orde del Temple, i els seus membres el de “templaris”.
En l'any 1127 Huc de Payens, tornà a Europa per a consolidar l'Orde i en el Concili de Troyens, de 1128, esta fon aprovada i dotada d'uns estatuts, unes regles i la vestimenta oficial: la creu roja sobre la túnica blanca. Ampliant la funció inicial de protecció dels pelegrins, a partir d'ara també tindrien com a finalitat la lluita contra l'infidel, lo qual determinà la seua decisiva intervenció en les creuades i en la lluita contra els regnes musulmans de la Península Ibèrica.
Pronte començaren a arribar donatius i almoines per part dels mecenes europeus. Encara millorà la seua situació quan el Papa Inocenci II, per mig d'una bula, en 1139 els concedí importants prerrogatives, inclosa l'exenció d'imposts.
HistòriaEditar
En els seus començos esta Orde era de caràcter humil pero, poc a poc foren acumulant innumerables riquees i tesors que han alçat l'admiració i el misteri a lo llarc de l'història. De fet, es creu que l'orige d'esta Orde està lligat a la recuperació de l'Arca de l'Aliança que contindria valioses relíquies sagrades.
Segons certes llegendes, l'Orde dels Templaris no fon creada per a combatre als infidels i reconquistar els Sants Llocs, sino per a assegurar la custodia d'estes una vegada rescatats. Ells hi havien de ser els primers en penetrar en el santuari subterràneu del Temple de Salomó.
L'enigma ve a la hora de plantejar-se lo que hi havia en dit santuari que tant interessava ad estos Cavallers. Supostament era l'Arca de l'Aliança. A lo llarc dels temps, els Templaris alçaren impressionants castells en fermosos parages com el famós castell de Ponferrada.
Foren les enormes riquees dels Templaris les que despertaren l'angoxia dels sobirans i Papes, i és el desig d'apoderar-se dels bens del Temple al que es precís culpar en relació en els primers atacs llançats contra l'Orde i les calumnies de que se serviren per a destruir-la. L'história no dona uns atres motius a la conducta del Papa Clement V i de Felip el Fermós cap als Templaris.
Les costums dels Templaris foren també l'objecte de les acusacions. Se'ls acusà de practicar la sodomia, de renegar de Crist, de chafar i escopir sobre la creu en el rit d'iniciació, de tindre conductes homosexuals, d'adorar a una espècie d'idol en cara de dimoni nomenat Baphomet, etc...
Quan els Templaris s'enteraren de les acusacions que s'havien comés sobre ells, presentaren les seues queixes al Cap de l'Iglésia. El rei de França s'encarregà d'enviar cartes secretes a tots els alcaldes i senescals del districte a on se donava l'orde d'armar-se i arrestar a tots els Templaris i conducïr-los a les fortalees corresponents.
La voluntat del rei es va vore complida el 13 d'octubre de l'any 1307. També es detingué a Jacques de Molay, l'últim gran mestre de l'Orde.
Els Templaris estaven debilitats per les tortures, els interrogatoris i el captiveri; tant es aixina que molts d'ells apenes se sostenien en peu. Per això és comprensible que uns hòmens somesos en tal estat confessaren quant volgueren els seus bochins, encara sent les seues declaracions falses.
Els Cavallers Templaris foren torturats d'una forma tan brutal i desapiadada que dels 138 interrogats en París des del 19 d'octubre al 24 de novembre, 36 falliren durant en procés.
Es diu que els Templaris se disponien a traure els seus bens de França quan els arrestaren. Si pogueren salvar algun tesor, ¿a on estan en este moment amagats?
Finalment el 13 d'octubre foren encadenats front a la Sorbona a on es llegiren públicament les seues acusacions. Ans de que Jacques de Molay fora cremat viu en la foguera, este llançà una "maldicció" al rei i al Papa que havien destruït el Temple i els prediu la seua mort ans d'un any, acontenyiment que es va complir en dit terme. En estos tràgics successos quedà dissolta l'Orde dels Cavallers Templaris que sempre permaneixerà rodejada de fascinants misteris.
Caiguda de l'orde del TempleEditar
Per tota Europa els templaris acumulaven prestigi, influència i possessions. Felip IV de França, el Fermos, en bancarrota permanent, codiciava estos bens. Quan un antic templari, expulsat de l'Orde, aparegué contant tota classe de calúmnies sobre els seus antics companyers, Felip IV no tardà en trobar uns atres extemplaris que les recolzaren i, aprofitant-se de la debilititat de caràcter del Papa Clement V, conseguí que este decretara l'arrest de tots els templaris. El 13 d'octubre de 1307 foren arrestats en tota França. Obtingudes confessions baix tortura, l'Orde fon dissolta en 1312 i els seus bens passaren, principalment, als hospitalaris.
En Aragó, en un principi Jaume II defengué a l'Orde, pero al poc decidí no enfrontar-se al Papa. Es convocà el concili provincial de Tarragona, el qual, en 1312, els declarà inocents, lo que no evità la seua dissolució. En el Regne de Valéncia es creà, en 1317, l'Orde de Montesa, que heretà les possessions del Temple i la missió de defendre les fronteres del Regne, i que acollí als templaris que havien sobrevixcut a les falses acusacions.
VestimentaEditar
La vestimenta dels Templaris era un mant blanc en la creu roja concedida pel Papa Eugeni III, que es reservava en exclusiva als Cavallers que feyen el vot perpetu.
Els cavallers també havien de portar el cabell curt i la barba llarga i abundant; podien menjar carn tres vegades per semana, i guardar abstinència els demés.
Davall del mant i l'armadura, usaven camisa i calçonets que no podien llevar-se ni per a dormir. Ni en la seua persona ni en el cabell podien lluïr adorns d'or o argent, només si es tractava d'almoines rebudes com tals.
Era menester del germà panyer cuidar que les robes que vestien els demés i ell mateix no foren causa de censura per part dels maliciosos o envejosos. Aixina s'havia de dictaminar un tamany acort a la convivència per a cadascuna de les prendes que se'ls entregava als germans, tant les de guerra com les de pau. I estos havien de preocupar-se de ser responsables d'elles davant l'Orde i no podien donar ninguna d'eixes peces.
Per tant, la vestimenta d'un Cavaller estava formada per:
- Dos camises
- Dos pars de calces de burel
- Un saig
- Dos calçons
- Una capa
- Una pelliça (prenda forrada de pell)
- Dos mants (u per a l'hivern i un atre per a l'estiu)
- Una correja ample de cuiro
- Dos bonets
- Una túnica de manegues estretes
En el camp militar, est estava compost per:
- Una cota de malles que cobria fins el cap deixant a soles el rostre descobert. Es portava baix la roba i estava constituïda per anelles d'acer molt juntes entre si. La cota de malles podia tindre més de 200.000 anelles.
- Un par de calces de ferro en les seues gamberes o plaques metàliques que protegien les cames.
- Un elm o casc de ferro de forma cilíndrica que tenia plaques d'acer reblats. Tenia forats en la part frontal per a poder vore i atres més chicotets en la part inferior per a facilitar la respiració. El seu pes oscilava entre els 7 i els 10 quilògrams.
- Guantellets que eren guants de reixeta metàlica reforçats d'escates metàliques en l'envés de la mà i els dits.
El Temple en el Regne de ValénciaEditar
N’hi ha constància de que molt pronte intervingueren en el Regne d'Aragó. Del seu ràpit prestigi dona conte que, en 1134, Alfons el Batallador, en el seu testament, donà en herència a les órdens del Temple, de l'Hospital i del Sant Sepulcre dels regnes d'Aragó i de Navarra. Açò era un despropòsit i mai se feu efectiu; no obstant els templaris negociaren els seus drets en el nou rei, Ramon Berenguer IV, i obtingueren diverses viles i castells, aixina com uns atres privilegis. L'influència dels templaris no deixà de créixer i en el moment d'intervidre en el Regne de Valéncia ya eren peça clau en les activitats militars. En l'any 1210 ajudaren a Pere II en la conquista de Castielfabip, Ademús i Sertella.
A Guillem de Montrodó, maestre dels templaris d'Aragó, li fon encomanada la custodia del fill de Pere II, el que sería Jaume I, durant la seua minoria d'edat. En Monsó fon educat el futur rei com si d'un cavaller templari es tractara. A partir d'este moment es convertiren en fidels consellers i companyers d'armes d'En Jaume.
En la conquista de Mallorca contà en el seu soport, i en el Regne de Valéncia destacà de nou la seua participació, per lo que foren recompensats generosament a mida que alvançava la campanya. Sense ànim de ser exhaustius, mencionarem algunes d'estes donacions: en 1227 el castell de Pulpis; en 1233 el de Chivert, aixina com els pobles de Mantella i Benahamet i un terç de la ciutat de Burriana; en 1237 el poble de Seca. Conquistada la ciutat de Valéncia, en 1238, els donà la torre central de la defensa, algunes cases pròximes, en la parròquia de Sant Esteve, i terra extramurs. Posteriorment al siti de Xàtiva, en 1244, reberen la mitat de la dàrsena de Dénia i, dos anys més tart, les alqueries de Moncada i Carpesa.
En l'any 1294 reberen Peníscola, que els havia segut promesa temps arrere, i, junt en ella, Albocàsser, Ares del Maestrat, Benicarló, Les Coves de Vinromà, Sarratella, Tírig, Vilanova d'Alcolea, Vinaròs i moltes atres.