Estero

Esteros de Camaguán, Veneçola.

El terme estero s'utilisa en varis contexts ecològics i geogràfics per a designar condicions de pantà generalment en zones planes en drenage imperfecte.

Atres accepcions

Pantans

Com estero també es designa a una extensió pantanosa de gran tamany que sol omplir-se d'aigua per la pluja (anegación) o per desborde d'un riu o estany durant les creixents (inundació). Tal és el cas dels esteros del Iberá en l'interfluvi entre la marge oriental del riu Paraná i occidental del riu Uruguay, en Argentina. La següent definició es basa en gran mida en les característiques del Iberá: estany de regions tropicals i subtropicales, d'escassa profunditat (< 3 m), permanent o semipermanente, en poca superfície d'aigua lliure i sense moviment, estratificació tèrmica en capa superficial més calenta, tenor d'oxigen dissolt escàs fins a nul, abundants vegetació aquàtica sumergida i emergida circumdant, en abundant sediment en descomposició i pobra població planctónica, sobretot de fitoplàncton.

Sabanes inundables

En Colòmbia i Veneçola este terme designa les sabanes inundables de la regió d'Els Plans pròximes als rius que s'omplin en les aigües fluvials durant l'estació plujosa, pero que conserven part de les seues aigües durant la sequia. Solen cobrir-se de plantes aquàtiques (bora, lliris d'aigua, nenúfares) i presenten espècies autòctones de palmeras com la palma llanera (Copernicia tectorum), moriche (Mauritia flexuosa), canaguaro, etc., prou numeroses encara que disperses al mateix temps. Les aigües són poc profundes, per lo que a sovint, en una fotografia, apareixen com un paisage de praderies perque la vegetació cobrix casi completament les aigües. No formen verdaderament estanys perque sempre tenen aigües corrents, per lo que no sol tractar-se d'aigües salades. En Veneçola, els esteros més coneguts i aprofitats des del punt de vista paisagístic i turístic són els de Camaguán, al suroest de l'estat Guárico. En Colòmbia, són ben coneguts els esteros formats entre el riu Arauca, al nort, i el ric Meta, al sur, entre els que descolla el estero de Lipa, d'uns 800 km² en estiaje i fins a 3500 km² en la temporada plujosa.

Lagos artificials

En Espanya també es denomina esteros als llac artificials, d'aigua salada, creats normalment en l'objecte d'explotar la sal present. Molts d'ells han caigut en desús, convertint-se en refugis de vida selvada, especialment lacunícolas i fauna de marisma tals com els flamencs, garzas i espátulas.

Els esteros es troben en el sur peninsular, en localitats costeres tals com Port Real (Càdis), Sant Fernando (Càdis), Chiclana de la Frontera (Càdis) o Punta Umbría (Huelva). Són especialment coneguts els esteros ubicats en les riberes del Guadalquivir, en les proximitats de la seua desembocadura. Els Esteros de Guadalquivir és una reserva ecològica situada en l'entorn de Doñana a l'altura de la localitat de Trebujena, en gran presència d'aus com la cerceta barbacoa.

En estos esteros es produïx la crío semiextensiva de lubina, dorades i mujoles de estero (obtinguts per mig de la tècnica de despesque). Allí es crían també els cridats camarones de estero, una espècie de gamba de menut tamany que es pren hervir en aigua salada o be en la famosa tortilla de camarones. D'esta manera, són un element clau en la cuina de la província de Càdis.

Us coloquial del terme

En espanyol chilé es denominen esteros als cursos d'aigua inferiors a un riu. Es diuen "esteros" a torrents com el Nilahue, el Marga-Marga o el Piduco, que en realitat deurien considerar-se com rius, rieras o quebradas en atres països.