Estova metanógena
Les estoves metanógenas són microorganismes procarionte que viuen en mijos estrictament anaerobio i que obtenen energia per mig de la producció de gas natural, el metà (CH4). Gràcies a esta característica, este tipo d'organisme té una gran importància ecològica, ya que intervé en la degradació de la matèria orgànica en la naturalea, i en el cicle del carbono.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut
Les metanógenas són un grup filogenéticamente heterogéneu en a on el factor comú que les unix és la producció de gas metà i els seus cofactorés únics.[1]
Història
[editar | editar còdic]El pare Carlo Campi va notar que en llac Maggiore apareixien bombetes provinents del fondo en estranyes propietats. Immediatament, va avisar al seu amic Alessandro Volta, quí tenia interés en este tipo de successos.[2]
En 1776, Alessandro Volta va escriure els seus descobriments. El seu experiment consistia en remoure el fondo de la vora del llac i arreplegar les bombetes que es desprenien en una botella de boca molt ampla, posteriorment introduïa una vela i apreciava la formació d'una flama blava, en la boca de la botella. Per tant, el gas obtingut devia ser menys dens que l'aire i necessitava estar en contacte en l'atmòsfera per a entrar en ignició.[2]
Volta va conseguir, en els seus estudis en combustible gaseós, interessar a atres científics en este camp i en això iniciar la fundació de l'estudi de la formació biològica del metà. No obstant no va ser l'únic en fer estes observacions en els gasos produïts en certs rius i llac. Thomas Paine i George Washington varen aplegar als seus mateixos resultats en les rieres i rius de Rocky Hill el 5 de novembre de l'any de 1783, sense conéixer el treball de Volta.[2]
El primer en identificar que el metà era format per un procés microbiològic, va anar un estudiant de Pasteur, Béchamp en 1868. Va estudiar prèviament la descomposició del sucre i va agregar part d'una mostra que va obtindre d'un estany, posteriorment, quan estes substàncies varen ser agregades a un mig inorgànic simple i encubado en absència d'oxigen, va observar que la fermentació resultant era produïda per organismes vius als que va nomenar Microzyma cretae. Els va descriure superficialment, pero va resaltar que estos microorganismes podien realisar una descomposició a partir d'alcohol etílico i carbonat de calcio, produint metà, CO2 i certs àcit. Esta va ser la primera demostració de la formació biològica del metà a partir de simples composts de carbono.[2]
Tappeiner (1882) va conseguir provar de modo més adequat l'orige del metà a partir de microorganismes, identificant en diferents llocs (com a intestins d'animals) a sers anaerobio en característiques similars (productors de metà) que solament reacionan en mijos sense tractaments específics. Posteriorment, s'identificarien com els metanógenos que hui coneixem.
Els experiments de Popoff, Tappeiner, i Hoppe-Seyler en l'utilisació de celulosa per als cultius dels microorganismes recolectats, varen demostrar que és possible la formació de metà, CO2, hidrogen i àcit en l'interior dels intestins d'animals herbívors.[2]
En 1933 es varen aïllar organismes que podien oxidar hidrogen i reduir composts monocarbonados com el diòxit de carbono, monòxit de carbono, formiato, formol i metanol (Stephenson & Stickland).
En 1936, any que va marcar el principi de l'era moderna en l'estudi de la metanogénesis, H.A Agranar va informar dels seus experiments en metanógenos i va brindar les bases científiques per a l'estudi de la fisiologia de la metanogénesis. Una important aportació d'este científic va ser el desenroll d'un procés adequat per a crear un mig de cultiu apropiat per al creiximent dels metanógenos.
En la década dels cinquanta va començar l'era definitiva en l'examen de la conversió del grup metil a metà, en els laboratoris Baker. Dèu anys despuix es va estendre exhaustivament l'estudi de la fisiologia de les cèlules dels metanógenos i les enzimes que intervenen en la metanogénesis. En els setanta l'estudi de la metanogénesis va conseguir rellevants descobriments en les coenzimas i condicions atmosfèriques per a l'adequada producció de metanógenos. Aixina com identificació de les arqueobacterias i en elles la filogenia dels metanógenos.[2]
Filogenia i diversitat
[editar | editar còdic]D'acort al anàlisis filogenético de el ARN ribosómico 16S, les metanógenas estan classificades en el grup dels procariontes, i en el subgrup de les estoves. Açò es pot confirmar al vore que les metanógenas són microorganismes unicelulars sense núcleu definit i la seua paret celular no és de peptidoglucano com la de les bactèries, sino de pseudomureína.
Més específicament, dins del domini Archaea, existixen quatre regnes diferents: el regne Thermoproteati, format per espècies marines i per hipertermófilos, el regne Promethearchaeati que inclou els parents més propencs als eucariota, el regne Nanobdellati que inclou les nanoarqueas i el regne Methanobacteriati, a on justament es troben les estoves metanógenas i els halófilos extrems.
Actualment, es coneixen prop de xixanta espècies diferents de metanógenas, i a pesar de constituir un grup filogenético coherent, este grup no és homogéneu. Existixen grans diferències fisiològiques i morfològiques entre elles. Per este motiu s'han fet quatre subdivisions, formant les següents classes: Methanobacteria, Methanococci, Methanomicrobia i Methanopyri. Estes classes es subdividen en órdens i famílies. De la mateixa forma, les famílies es dividixen en gèneros, i despuix en espècies.[1]
Lo interessant, és que en cada família i fins a en cada gènero, trobem organismes en morfologia diferent, per eixemple, dins de la família Methanomicrobiaceae, hi ha metanogenas en forma de cocos, d'espiral i de bastó. De la mateixa forma, dits microorganismes, es troben en diferents ambients, i per això, tenen metabolisme diferents, en reduir substrats diferents per a obtindre metà.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Boone, DR (2001). «Class I. Methanobacteria class. nov.», DR Boone and RW Castenholz, eds. (ed.). Bergey's Manual of Systematic Bacteriology Volume 1: The Archaea and the deeply branching and phototrophic Bactèria, 2nd edició, Nova York: Springer Verlag, pp. p. 169. ISBN 978-0387987712.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Ferry, James editor (1993) Methanogenesis: Ecology, Physiology, Biochemistry, & Genetics. Chapman & Hall Inc, New York. ISBN 978-0-412-03531-9.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arquea metanógena» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.