Anar al contingut

Cèlula procariota

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:Vejau Una cèlula procariota és un organisme unicelular, que el seu material genètic es troba dispers en el citoplasma, reunit en una zona denominada nucleoide.[1] Pel contrari, les cèlules que sí tenen un núcleu diferenciat de la citoplasma, es diuen eucariota, és dir, aquelles en les que la seua ADN es troba dins d'un compartimento separat del restant de la cèlula, per mig de l'envoltura nuclear.[2]



Ademés, el terme procariota fa referència als organismes pertanyents al domini Prokaryota, el concepte del qual coincidix en el regne Monera de les classificacions d'Herbert Copeland o Robert Whittaker que, encara que anteriors, continuen sent encara populars.[3]

Casi sense excepció els organismes basats en cèlules procariota són unicelulars.[4]

Es creu que tots els organismes que existixen actualment deriven d'una forma unicelular procariota (LUCA).[5]

Existix una teoria, cridada endosimbiosis seriada, que considera que a lo llarc d'un llent procés evolutiu, fa uns 2500 millons d'anys, els complexos eucariota varen derivar d'procariota especialment una estova que va entrar en endosimbiosis en una bactèria que va donar orige a les mitocondrias.[6]

Estructura celular

[editar | editar còdic]

L'estructura celular procariota bàsica té els següents components:

Adicionalment també pot haver:


Per a la seua comparació en la cèlula eucariota, vejau la Taula comparativa.

Diversitat bioquímica i metabòlica

[editar | editar còdic]

Des de la seua aparició, no han sofrit gran diversificació. El metabolisme de les procariota és enormement variat (a diferència de les eucariota), i causa que algunes procariota siguen molt diferents a unes atres. Algunes són molt resistents a condicions ambientals extremes com temperatura o acidea, li les crida extremófilos.[7]

Nutrició

[editar | editar còdic]

La nutrició pot ser autótrofa (quimiosíntesis o fotosíntesis) o heterótrofa (saprofita, paràsita o simbiòtica). Sobre el metabolisme els organismes poden ser: anaerobio estrictes o facultatius, o aerobio.

  • La quimiosíntesis és la conversió biològica de molècules d'un carbono i nutrients en matèria orgànica usant l'oxidació de molècules inorgàniques com a font d'energia, sense l'ocupació de llum solar, a diferència de la fotosíntesis. Una gran part dels organismes vivents basa la seua existència en la producció quimiosintética en falles termals, ceps frets o atres hàbitats extrems als quals la llum solar és incapaç d'aplegar.[8]
  • La fotosíntesis és la base de la vida actual en la Terra. Consistix en una série de processos per mig dels quals les plantes, algues i algunes bactèrias capten i utilisen l'energia de la llum per a transformar la matèria inorgànica del seu mig extern en matèria orgànica que utilisen per al seu creiximent i desenroll.[9]

Els organismes capaços de portar a terme este procés es denominen fotótrofos i si ademés són capaços de fixar el CO2 atmosfèric (lo que ocorre casi sempre) es diuen autótrofos.[10] Llevat en algunes bactèries, en el procés de fotosíntesis es produïxen lliberació d'oxigen molecular (provinent de molècules d'aigua) cap a l'atmòsfera (fotosíntesis oxigénica).

És àmpliament admés que el contingut actual d'oxigen en l'atmòsfera s'ha generat a partir de l'aparició i activitat de dits organismes fotosintéticos.[11] Açò ha permés l'aparició evolutiva i el desenroll d'organismes aerobios capaços de mantindre una alta taxa metabòlica (el metabolisme aerobio és molt eficaç des del punt de vista energètic).


L'atra modalitat de fotosíntesis, la fotosíntesis anoxigénica, en la qual no es llibera oxigen, és portada a terme per un número reduït de bactèries, com les bactèries púrpures del sofre i les bactèries verdes del sofre; estes bactèries usen com donador de #hidrogen el H2S, en lo que lliberen sofre.[12]

  • Nutrició saprofita: basada en restants de sers vius, dels que produïx la descomposició.
  • Nutrició paràsita: obtenen l'aliment d'un hospedador al que perjudiquen pero no apleguen a matar.[13]
  • Nutrició simbiòtica: els sers que realisen la simbiosis obtenen la matèria orgànica d'un atre ser viu, el qual també ix beneficiat.

Reproducció

[editar | editar còdic]

Es dona de dos maneres: reproducció asexual o parasexual

  • Reproducció parasexual, per a obtindre variabilitat i adaptar-se a diferents ambients, entre les bactèries pot ocórrer intercanvi d'ADN com la conjugació, la transducción i la transformació.
  • Conjugació: Procés que ocorre quan una bactèria fa contacte en una atra usant un fil cridat PILI. En el moment en el que les #citoplasma estan conectades, l'individu donant (considerat com a masculí) transferix part del seu ADN a un atre receptor (considerat com a femení) que ho incorpora (a través del PILI) a la seua dotació genètica per mig de recombinació i ho transmet a la seua volta en reproduir-se.[15]
  • Transducción: En este procés, un agent transmissor, que generalment és un virus, du fragments d'ADN d'una bactèria parasitada a una atra nova receptora, de tal forma que l'ADN de la bactèria parasitada s'integra a l'ADN de la nova bactèria.[16]
  • Transformació: Una bactèria pot introduir en el seu interior fragments d'ADN que estan lliures en el mig (plásmidos). Estos poden provindre del rompimiento o degradació d'atres bactèries a la seua entorn.[17]

Tipos de cèlules procariota

[editar | editar còdic]

Segons la seua morfologia

[editar | editar còdic]
  • Coco és un tipo morfològic de bactèria. Té forma més o menys esfèrica (cap de les seues dimensions predomina clarament sobre les atres).[18]
  • Els Bacils són bactèries que tenen forma de bastó, quan s'observen al microscopi. Els bacils se solen dividir en:
    • Bacils Gram positius: fixen el violeta de genciana (tinción de Gram) en la paret celular perque carixen de capa de lipopolisacáridos.
    • Bacils Gram negatius: no fixen el violeta de genciana perque posseïxen la capa de lipopolisacárido.
  • Vibrio és un gènero de bactèries, incloses en el grup gamma de les proteobacterias. Vàries de les espècies del gènero Vibrio són patógenas, provocant malalties del tracto digestiu, en especial Vibrio cholerae, l'agent que provoca el còlera, i Vibrio vulnificus, que es transmet a través de l'ingesta de marisc.
  • Els Espirilos són bactèries flagellades de forma helicoidal o d'espiral. Es desplacen en mijos viscosos alvançant en tornell. El seu diàmetro és molt menut, lo que fa que puguen travessar les mucosas; per eixemple Treponema pallidum que produïx la #sífilis en l'home. Són més sensibles a les condicions ambientals que atres bactèries, per això quan són patógenas es transmeten per contacte directe (via sexual) o per mig de vectores, normalment artròpodes hematòfecs

En atres casos, especialment en estovas, es pot trobar una variada morfologia, lo que inclou formes pleomórficas (formes canviants), irregulars, lobuladas, planes, rectangulars o quadrades com Haloquadratum.

Segons la envoltura celular

[editar | editar còdic]

Depenent del tipo de paret celular i el número de membranes, pot haver els següents tipos de cèlules procariota:[19]

  • A) Gracilicutes (=pell prima), propi de les bactèries gram negatives, les quals són didérmicas, és dir, de doble membrana i entre estes membranes una prima paret de peptidoglicano
  • B) Firmicutes (=pell forta), propi de les bactèries gram positives, en una membrana citoplasmàtica i una grossa paret de peptidoglicano
  • C) Mendosicutes (=pell rara), propi de les estoves, en una paret celular majorment de glicopéptidos diferents del de les bactèries. La membrana plasmática és igualment diferent, ya que els lípits s'unixen als gliceroles en enllaços éter, en lloc d'enllaços éster com en les bactèries
  • D) Tenericutes (=pell delicada), propi dels micoplasmas, bactèries endoparásitas que carixen de paret celular, segons pareix com una adaptació evolutiva a l'hàbitat intracelular[20]

Classificació biològica

[editar | editar còdic]

Segons el Sistema de tres dominis els grups procariota principals són Archaea i Bactèria.[21] La diferència més important que va sustentar en un inici la diferència entre estos dos grups està en la seqüència de bases nitrogenades de les fraccions del ARN ribosomal 16S.

  • Estoves són microorganismes unicelulars molt primitius. De la mateixa manera que les bactèries, les estoves carixen de núcleu i són per tant procariota.[22] No obstant, les diferències a nivell molecular entre estoves i bactèries són tan fonamentals que li les classifica en grups distints. De fet, estes diferències són majors de les que hi ha, per eixemple, entre una planta i un animal. Actualment es considera que les estoves estan filogenéticamente més pròximes als eucariota que a les bactèries. Les archaea varen ser descobertes originàriament en ambients extrems (com en fosses oceàniques o en aigües en elevat contingut en sal), pero des de llavors li les ha trobat en tot tipo d'hàbitats.
    • Metanógenos són microorganismes procarionte que viuen en mijos estrictament anaerobio i que obtenen energia per mig de la producció de gas natural, el metà (CH4).[23] Gràcies a esta característica, este tipo d'organisme té una gran importància ecològica, ya que intervé en la degradació de la matèria orgànica en la naturalea, i en el cicle del carbono. Ademés, són un grup filogenéticamente heterogéneu en a on el factor comú que les unix és la producció de gas metà i els seus cofactores únics. Les podem trobar en el nostre intestí.
    • Halófilas:[24] Viuen en ambients extremadament salinos. Halococcus i Halobacterium solament viuen en mijos en més del 12% de sal (molt més salat que l'aigua de mar).
    • Les hipertermófilas[25] viuen i desenrollen en condicions de temperatures extremes i pH extrems en llocs en activitat volcànica (com géiseres) en les dorsals oceàniques, a on la majoria de sers vius serien incapaços de sobreviure. Existix la teoria de que anaren possiblement les primeres cèlules simples.


  • Bactèries són organismes microscòpics formats per cèlules procariota més evolucionades. Les cianobacterias, també conegudes com a algues verdeazules, són eubacterias fotosintéticas i colonials que han estat vivint sobre el nostre planeta per més de 3 000 millons d'anys. Esta bactèria creix en estores i montículs en les parts menys profundes de l'oceà. Hui en dia solament les hi ha en algunes regions, pero fa mils de millons d'anys les hi havia en tan gran número, que eren capaços d'afegir, a través de la fotosíntesis, suficient oxigen a la primitiva atmòsfera de la Terra, com per a que els animals que necessitaven oxigen pogueren sobreviure.

Virus

[editar | editar còdic]

Els virus no són cèlules per lo que no són procariota, ni eucariota, ya que carixen de membrana plasmática i del contingut bàsic present en totes les cèlules, com el citoplasma i els ribosomas. Únicament estan composts per una cadena d'àcit nucleico (ADN o ARN), rodejada d'una capa proteica cridada (cápside).[26]

Esta simplicitat fa que els virus no puguen tindre metabolisme, homeostasis i no puguen reproduir-se sino replicar-se, per a això infecten cèlules i usen alguns components de les cèlules com l'ARN mensager, ribosomas o algunes polimerasas per a replicar-se (és dir fer còpies d'ells per mig d'un procés molecular). Per açò alguns autors consideren als virus junt en els viroides com elements genètics mòvils en lloc de sers vius.[27][28]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Maillet, Marc.Biologia celular, pág. 7. En Google Books.
  2. ↑ Müller-Esterl, Werner (2008). Bioquímica. Fonaments per a Medicina i Ciències de la Vida (en és), Reverte. ISBN 9788429173932.
  3. ↑ Ocaña, Leonor Oñate (2010). Biologia 1 (en és), Cengage Learning Editors. ISBN 6074812772.
  4. ↑ Microbiologia clínica.
  5. ↑ Curtis, Helena; Schnek, {{{nom2}}} (30 de juny de 2008). Curtis. Biologia (en és), Ed. Mèdica Panamericana. ISBN 9789500603348.
  6. ↑ “Cultured Asgard Archaea Shed Light on Eukaryogenesis” (en) (25 de juliol 2020). Cell 181 (2): 232–235. doi:10.1016/j.cell.2020.03.058. PMID 32302567.
  7. ↑ Rodríguez, Francisco Castell (2005). Biotecnologia ambiental (en és), Editorial Tebar. ISBN 9788473602112.
  8. ↑ Baca, Laura Elena Lauría (25 de maig de 2015). Biologia 1 (en és), Grup Editorial Pàtria. ISBN 9786077442769.
  9. ↑ Díaz, Antonio Penya; Pena, {{{nom2}}} (1988). Bioquímica (en és), Editorial Limusa. ISBN 9789681826604.
  10. ↑ (2006) Biologia 2 (en és), Edicions Llindar. ISBN 9789709758146.
  11. ↑ Gass, I. G.; Smith, {{{nom2}}}; Wilson, {{{nom3}}} (1980). Introducció a les ciències de la terra (en és), Reverte. ISBN 9788429146134.
  12. ↑ Velasco, Juan Manuel; Romer, {{{nom2}}}; Salamanca, {{{nom3}}}; López, {{{nom4}}} (2009-05). Biologia 2º Bachillerat (en és), Editex. ISBN 9788497715911.
  13. ↑ Forts, María dels Àngels Gama (2007). Biologia 1 - Sep"un Enfocament Constructivista" (en és), Pearson Educació. ISBN 9789702608547.
  14. ↑ Audesirk, Teresa; Audesirk, {{{nom2}}}; Byers, {{{nom3}}} (2003). Biologia: la vida en la terra (en és), Pearson Educació. ISBN 9789702603702.
  15. ↑ Tortora, Gerard J.; Funke, {{{nom2}}}; Case, Christine L. (2007). Introducció a la microbiologia (en és), Ed. Mèdica Panamericana. ISBN 9789500607407.
  16. ↑ Curtis, Helena; Schnek, {{{nom2}}} (30 de juny de 2008). Curtis. Biologia (en és), Ed. Mèdica Panamericana. ISBN 9789500603348.
  17. ↑ González, Luis Carlos (1985). Introducció a la fitopatologia (en és), IICA. ISBN 9789290390169.
  18. ↑ biologia per a l'ingrés (en és), Universitat Nac. del Llitoral. ISBN 9789875086654.
  19. ↑ Murray, R. G. I. (1984). «The higher taxa, or, a plau for everything...?» pp. 31-34. In N. R. Krieg i J. G. Holt (eds.) Bergey's Manual of Systematic Bacteriology, vol. 1. The Williams & Wilkins Co., Baltimore.
  20. ↑ Tepedino, Daniel (1 de novembre de 2013). Teories sobre els grans enigmes de la humanitat (en és), Editorial Dunken. ISBN 9789870268833.
  21. ↑ Tepedino, Daniel (1 de novembre de 2013). Teories sobre els grans enigmes de la humanitat (en és), Editorial Dunken. ISBN 9789870268833.
  22. ↑ LÓPEZ, MARÍA BELÉN YÉLAMOS; FERNÁNDEZ, {{{nom2}}} (2016). Biologia. 2º Bachillerat (en és), Edicions Paraninfo, S.A.. ISBN 9788428337878.
  23. ↑ Múrcia, Universitat de (1988). La digestió anaerobio (en és), EDITUM. ISBN 9788476841020.
  24. ↑ Galvín, Rafael Marín (2003-10). Fisicoquímica i microbiologia dels mijos aquàtics. Tractament i control de calitat d'aigües (en és), Edicions Díaz de Sants. ISBN 9788479785901.
  25. ↑ Rodríguez, Francisco Castell (2005). Biotecnologia ambiental (en és), Editorial Tebar. ISBN 9788473602112.
  26. ↑ https://flexbooks.ck12.org/cbook/ck-12-conceptes-biologia/section/2.3/primary/lesson/virus/
  27. ↑ Expand, amend, and emend the International Code of Virus Classification and Nomenclature (ICVCN; “the Code”) and the Statutes to clearly definix the remit of the ICTV. ICTV.
  28. ↑ Eugene V. Koonin, Yuri I. Wolf, Genomics of bactèria and archaea: the emerging dynamic view of the prokaryotic world, Nucleic Acids Research, Volume 36, Issue 21, 1 December 2008, Pages 6688–6719


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cèlula_procariota&oldid=729631»