Eutatus seguini
Eutatus seguini és una espècie extinta de la família Chlamyphoridae del gènero Eutatus, del com és el seu espècie tipo. Este armadillo jagant va habitar en el centre-sur d'Amèrica del Sur des del Pleistoceno mig (0,4 Ma) fins al Holoceno primerenc (5000 anys AP). El registre dels seus restants fòssils es llimita a la Argentina.[1]
Va viure durant les edats-mamífer suramericanes: Bonaerense, Lujanense, i Platense.
Característiques generals i hàbits
[editar | editar còdic]Esta espècie tenia una apariència similar al vivent tatú carreta, en el que possiblement estava relacionada.
Posseïa un cràneu allargat en un escudete de plaques òssees conegut com escudete cefàlic. Contava en 9 a 10 dents en cada mandíbula, els que li permetien alimentar-se de larves, caragols, ous d'aus, carn en descomposició, i tallos. Dorsalmente estava defés per una robusta coraza dorsal; dos terços de la mateixa eren coberts per al voltant de 33 bandes mòvils.[2] Les seues pates eren robustes, curtes, #armada en enormes garres,[3] en les quals cavava grans galeries subterrànees, en àmplies cambres a on paria i alimentava a les seues crío. Els seus grans paleocuevas, tentativamente atribuïdes a esta espècie sobre la base de la morfologia de les ictinas, es varen descobrir en la ciutat de Mar de l'Argent i en la pròxima Sant Eduardo de la Mar.[4][5]
L'únic individu en esquelet complet és l'exhumat en l'any l996 per José Luis Ramírez en les barrancas del riu Bote, el qual posseïx una antiguetat d'al voltant de 60 000 anys AP; s'expon en el Museu de Paleontologia i Arqueologia José F. Bonaparte, de la ciutat de Bot, en la província de Buenos Aires, Argentina.[6]
Localitats de colecta
[editar | editar còdic]- Les “toscas del Riu de l'Argent”
- L'Argent
- Punta Pedres
- nort de Mar de l'Argent
- Miramar
- Mar del Sur
- Necochea
- Punta Negra
- Les Grutas
- Centinela de la Mar
- Ric Bote
- Punta Hermengo
Taxonomia
[editar | editar còdic]Eutatus seguini va ser descrit originalment en l'any 1867 pel paleontòlec francés François Louis Paul Gervais.[7][8][9] El material tipo són restants adquirits en l'any 1871 pel Muséum National d' Histoire Naturelle de París, els que varen ser colectados per François Seguin.
Gervais, en les seues publicacions, és escuet sobre la localitat tipo, solament senyala: «Confédération Argentine» i pràcticament res parla de la seua estratigrafia. No obstant, els registres de dit museu, basats en dos catàlecs manuscrits del propi colector, indiquen com a localitat tipo el riu Salat de la província de Buenos Aires, en situació estratigráfica corresponent a el "Pampeano".
Va ser assignat a Dasypodidae pel paleontòlec nortamericà Robert L. Carroll en 1988.[10]
Eutatus punctatus va ser descrita originalment pel paleontòlec argentí Florentino Ameghino. Durant molt temps va ser sinonimizada en Eutatus seguini, fins que en l'any 2004, la revisió del gènero Eutatus realisada pels paleontòlecs C. M. Krmpotic, A. A. Carlini, i G. J. Scillato-Yané,[11][12][13] va tirar que seria una bona espècie, per #lo que va ser revalidada. La situació va tornar a canviar en analisar la correcta cronoestratigrafía Eutatus puix es va detectar una atra espècie del gènero per al Ensenadense, per #lo que I. seguini va deixar de ser l'espècie característica de dita edat, tornant a la sinonímia d'esta última l'espècie Eutatus punctatus.[14]
Etimologia
[editar | editar còdic]La etimologia de la denominació científica específica (seguini) és un homenage al colector de l'eixemplar tipo que servira per a descriure-ho: François Seguin.
Extinció
[editar | editar còdic]En relació en la seua extinció, els amerindios primitius, denominats «paleoindios», segurament varen jugar un paper destacat. Els seus restants varen ser exhumats de llocs arqueològics dels primers poblaments humans de la regió pampeana, per eixemple en la «Cova Tixi», en la serra de la Vigilància, vora oriental del conjunt serrà del sistema de Tandilia, acompanyats per atres espècies faunísticas que compartien el seu hàbitat i que també eren consumides: Ozotoceros bezoarticus, Llepe guanicoe, Myocastor coypus, Lagostomus maximus, Dasypus hybridus, Chaetophractus villosus, Zaedyus pichiy, i Rhea americana.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Krmpotic, C. M., Scillato-Yané, G. J. (2007). Rectificació de la procedència estratigráfica de Eutatus seguini Gervais, 1867 (Xenarthra, Dasypodidae): Ameghiniana, 43(4), 637-638.
- ↑ Vizcaíno, S. F.; M. S. Bargo & J. L. Ramírez (2000). Un endoesqueleto complet de Eutatus seguini (Mammalia: Dasypodidae). Consideracions paleobiológicas. XVI Jornades Argentines de Paleontologia de Vertebrats. Sant Luis. 15-17 de maig de 2000.
- ↑ Vizcaíno, S. F., Milne, N. and Bargo, M. S. (2003). Limb reconstruction of Eutatus seguini (Mammalia, Dasypodidae). Paleobiological implications. Ameghiniana 40(1): 89-101.
- ↑ Vizcaíno, S. F.; M. Zárate, M. S. Bargo and A. Dondas (2001). Pleistocene burrows in the Mar de l'Argent area (Buenos Aires Province, Argentina) and their provable builders. Special Issue Biomechanics and Paleobiology of Vertebrates (S.F.Vizcaíno, R.A.Fariña & C.Janis eds.). Acta Paleontologica Polonica, 46 (2): 157-169.
- ↑ Scillato-Yané, G. J.; Carlini, A. A.; Vizcaíno, S. F.; & Ortiz Jaureguizar, I. (1995). Els Xenarthros. In Evolució biològica i climàtica de la regió pampeana durant els últims cinc millons d'anys. Un ensaig de correlació en el Mediterràneu occidental (Alberdi, M.T.; Leone, G.; Tonni, I.P.; editors). Museu de Ciències Naturals, Consell d'Investigacions, Monografies, p. 183-209. Madrit.
- ↑ . Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 25 d'abril de 2013.
- ↑ Gervais, P. (1867). Sur unix nouvelle collection d´ossementes fossiles de Mammifères recueillé parell M. Fr. Seguin dans la Confédération Argentine. Comptes rendus dones séances de l´ Académie dones Sciences 65: 279-282, Paris.
- ↑ Gervais, P. (1867-69). Nouvelles recherches sur els animaux vertébrés vivants et fossiles. Première série En: A. Bertrand (éd.), Zoologie et Paléontologie générales, Paris VII + 263.
- ↑ Gervais, P. (1873). Mémoires sur plusieurs espèces de mammifères fossiles propres à l'Amérique Méridionale. Mémoires de la Société Géologique de France, 2em. Série, 9 (5): 1-44.
- ↑ Carroll, R. L. (1988). Vertebrate Paleontology and Evolution. W.H. Freeman and Company.
- ↑ Krmpotic, C., Carlini, A. A., & Scillato-Yané, G. J. (2004). Eutatus punctatus Ameghino (Xenarthra Dasypodidae), una espècie vàlida. Reunió Anual de Comunicacions de l'Associació Paleontológica Argentina (Diamant). Ameghiniana Suplement Resums, 41, 14R.
- ↑ Krmpotic, C. M., Carlini, A. A., Scillato-Yané, G. J. (2009). The species of Eutatus (Mammalia, Xenarthra): Assessment morphology and climate: Quaternary International, 210(1-2), 66-75.
- ↑ Krmpotic, C. M. (2009). Els Eutatini (Xenarthra, Dasypodidae) del Neógeno Tardà del Con Sur d'Amèrica del Sur (Argentina I Uruguay). Filogenia, diversitat i història biogeográfica. L'Argent, Argentina, Universitat Nacional de l'Argent, tesis doctoral, 427 pp.
- ↑ Krmpotic, Cecilia & Gustavo Scillato-Yané (2007). Rectificació de la procedència estratigráfica de Eutatus seguini Gervais, 1867 (Xenarthra, Dasypodidae). Ameghiniana v.44 n.3 Buenos Aires jul./sep. 2007 ISSN 1851-8044.