Expedició Challenger
.jpg){kind=link}
La expedició Challenger va ser una expedició científica britànica que va realisar la primera gran campanya oceanogràfica mundial. Va ser realisada per un equip de científics a bordo de la corbeta britànica HMS Challenger entre decembre de 1872 i maig de 1876.
Història
[editar | editar còdic]Promoguda per l'escocés Sir Charles Wyville Thomson (1830-82) —de la Universitat d'Edimburc i la Merchiston Castle School—, la Royal Society of London va conseguir un navío de la Royal Navy, el HMS Challenger, que va modificar entre 1870 i 1872 per a adaptar-ho a la realisació de treballs científics, equipant-ho en laboratoris separats per a l'estudi de la història natural i la química, disponent camarotes suplementaris per a acollir als científics i una plataforma per al dragado i la peixca d'arrastre.
El navío, comandado pel capità George Nares, va salpar de Portsmouth el 21 de decembre de 1872. L'expedició estava baix la supervisió científica del propi Charles Thomson, ajudat per William Benjamin Carpenter (1813-85)[1] i acompanyat d'atres científics com l'escocés Sir John Murray (1841-1914). El barco, estudiant i explorant, va recórrer més de 120 000 km a través dels oceans Atlàntic, Antàrtic, Índic i Pacífic.[1] L'objectiu principal va ser estudiar els animals pelágicos (particularment els representatius d'antics grups) en la finalitat de comprendre la circulació de l'aigua en els oceans.[1]
El resultat va ser un informe, Report Of The Scientific Results of the Exploring Voyage of H.M.S. Challenger during the years 1873-76, but started voyage in 1871 or 1872, que va permetre numerosos descobriments, catalogant unes 4717 espècies animals desconegudes. John Murray que va supervisar la publicació va descriure este informe com «el major alvanç en el coneiximent del nostre planeta des dels célebres descobriments dels sigles XV i XVI».[2] El HMS Challenger va navegar prop de l'Antàrtida, pero no la varen avistar.[3]
L'expedició Challenger va conduir també al descobriment de noves senyes sobre oceanografia. No va conseguir, a pesar de lo que esperava Carpenter, descobrir els mecanismes de la circulació oceànica pero va arreplegar numeroses senyes sobre la temperatura, la salinitat i la densitat de l'aigua de la mar durant els tres anys de viage. William Dittmar (1833-92), de l'Universitat de Glasgow, va establir la composició de l'aigua de la mar i Murray i Alphonse Renard (1842-1903) varen realisar un mapa dels sediment oceànics.[1]
Este treball va permetre obtindre una idea més precisa dels fondos marins i de les grans conques oceàniques, descobrint la fossa de les Marianes i provant l'existència de la dorsal mesoatlántica. L'expedició va descobrir també els camps de nòduls polimetálicos.[4]
L'expedició que va recórrer 127 580 km, va realisar 492 sondejos en aigües profundes, 133 dragados, 151 llances en mar oberta i 263 séries de prens de temperatures de l'aigua. Es varen catalogar aproximadament 4717 noves espècies de vida marina que varen ser arreplegades a més de 5500 m de profunditat. [1]
Les còpies dels informes escrits de l'expedició Challenger es guarden ara en diverses institucions marines en tot el Regne Unit, incloent el Centre Nacional d'Oceanografia de Southampton i el Dove Marine Laboratory, en Cullercoats, Tyne and Wear.
Trayecte
[editar | editar còdic]Durant els 1290 dies que va durar el viage, el HMS Challenger va navegar 727 dies.[5] El barco va recórrer el oceà Atlàntic via les illes Canàries fins a les Antilles i despuix va remontar fins a Halifax, en Nova Escòcia. Va descendir novament a lo llarc de la costa americana, va creuar de regrés l'Atlàntic fins a les costes africanes i va retornar de nou a Brasil, i despuix de recórrer la seua costa va travessar una volta més l'Atlàntic fins a la Ciutat de la Veta. Després va descendir fins al oceà Antàrtic, parant en les illes Crozet i les illes Kerguelen (1874). (Una part de la toponímia actual de les Kerguelen són noms donats per l'expedició del HMS Challenger, incloent una vintena de noms dels membres de la tripulació). Despuix d'esta parada, varen seguir més al sur en el oceà Antàrtic i despuix varen remontar cap a Tasmania, Austràlia i Nova Zelanda. Passant entre l'illa Nort i l'illa Sur, es varen dirigir després cap a Fiji, prenent rumbo cap a l'oest, varen travessar el mar de Coral i el estret de Torres, varen passar per l'archipèlec d'Indonèsia, les illes Filipines i despuix d'afranquir el mar de la China meridional, varen alcançar Hong Kong.
Varen partir novament cap a l'est, vorejant la costa de Nova Guinea i remontant fins a la illes Marianes, a on l'expedició va descobrir l'existència de la fossa de les Marianes (registrant una profunditat de més de 8.000 metros). Des d'allí el barco va prendre rumbo al Japó. Va realisar després un periple pel Pacífic Nort abans de descendir cap a l'archipèlec de les Hawái i va continuar cap al Pacífic Sur fins a la illa de Pasqua. Varen recórrer la costa de Chile, afranquint el veta de Forns i despuix de passar per les illes Malvines varen alcançar la costa brasilera. Després varen seguir rumbo cap a l'est, cap a l'illa Santa Helena, abans de remontar cap al nort fins a la costa de Guinea i després varen tornar al centre del oceà Atlàntic, abans de tornar a Espanya i posteriorment a Anglaterra. El HMS Challenger va retornar a Spithead, Hampshire el 24 de maig de 1876. Durant les seues travessies per l'oceà Atlàntic varen confirmar l'existència d'una cadena montanyosa en mig de l'Atlàntic.
Durant els tres anys que va durar el viage, l'expedició va perdre 10 hòmens, que no era molt per a un viage d'eixa duració en l'época, considerant que varen participar un total de 243 persones, entre l'equip i la tripulació. Sesenta y uno persones varen deixar el barco, be per a quedar-se en Austràlia (el buc va servir llavors de transport gratuït) o per a descansar de les llargues jornades de sondejos i dragados.
Noms
[editar | editar còdic]Alguns accidents geogràfics varen ser nomenats en honor de la pròpia expedició i el barco :
- El abisme Challenger, el punt oceanogràfic més profunt jamai medit (pero no pel HMS Challenger), en 10 923 m , situat en la fossa de les Marianes;
- El transbordador espacial Challenger va ser nomenat en honor del HMS Challenger.[6]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Challenge en l'Encyclopédie canadienne.
- ↑ «The greatest advance in the knowledge of our planet since the celebrated discoveries of the fifteenth and sixteenth centuries».
- ↑ Scott (1993). The Australian Geographic book of Antarctica, Terrey Hills, New South Wales: Australian Geographic, pp. 115. ISBN 1862760101.
- ↑ Nodules polymétalliques sur Quid.fr..
- ↑ Expédition Challenger en Quid.fr.
- ↑ «Challenger (STA-099, OV-99): Background». Joyhn F. Kennedy Space Center. Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2009. Consultat el 21 de decembre de 2008.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Expédition du Challenger» de Wikipedia en francés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Expedició Challenger.
- (en anglés) The Voyage of H.M.S. Challenger 1873-1876. Narrative Vol. I. First Part. Chapter I, obra en el detall de les característiques de la nau, les alteracions que va sofrir per a adaptar-l'al treball encomanat, la seua dotació tant naval com a civil, descripció de les cobertes, espais de treball i laboratoris, les instruccions sobre els treballs a efectuar i les rutes recomanades a navegar.
- (en anglés) R. M. Corfield. The Silent Landscape: the Scientific Voyage of HMS Challenger. Joseph Henry Press, 2003. ISBN 0-309-08904-2
- (en anglés) Report Of The Scientific Results of the Exploring Voyage of H.M.S. Challenger during the years 1873-76.
- (en anglés) Challenger Society.
- (en anglés) Challenger Oceanic [1] archivat en Wayback Machine..
- (en anglés) HMS Challenger online exhibit
- Este artícul conté una traducció derivada de «Expedición Challenger» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.