Física espacial
La Física Espacial també coneguda com la física del plasma espacial, comprén l'estudi dels plasmes naturals en l'univers, especialment dins del nostre sistema solar. Entre els camps que tracta es pot mencionar, el vent solar, magnetosfera planetàries, ionosferes, auroras, rajos còsmics i la radiació de sincotrón. La física espacial és important en l'estudi del clima espacial i té aplicacions en el funcionament de les telecomunicacions i dels satèlits meteorològics. És important també en les medicions de les naus espacials i satèlits en l'espai, i dels eixides sondes que viagen a gran altitut.[1]
A nivell mundial, l'Universitat de Califòrnia en Los Àngeles (UCLA) és reconeguda internacionalment com a líder en la física del plasma espacial.[2] L'investigació realisada pel grup de física espacial inclou anàlisis de senyes, simulació, modelización i física teòrica del plasma. Els temes d'interés inclouen la dinàmica del vent solar, les magnetosfera de la Terra i els planetes, i l'interacció del vent solar en cossos del sistema solar, incloent asteroides, satèlits planetaris, planetes no magnetizados i magnetosfera planetàries.
Els treballs més recents inclouen estudis dels processos de pèrdua en les atmòsfera planetàries i l'aparició de rajos en les atmòsfera planetàries. S'estan dedicant grans esforços a la comprensió de l'activitat magnetosférica terrestre, incloses les tormentes i subtormentas geomagnètiques. Una de les formes en que la UCLA contribuïx a la nostra comprensió de l'entorn del plasma espacial magnetizado és per mig de la construcció i el vol de magnetómetros en apassionants missions de descobriment. Els magnetómetros dissenyats i fabricats en la UCLA han permés a professors i estudiants de ciències espacials ampliar enormement la nostra comprensió de l'estructura magnètica i la dinàmica de la Terra, Venus, Júpiter, els seus satèlits, els asteroides i el vent solar.[2][3]
Història
[editar | editar còdic]Els primers estudis varen començar en l'antiga China, quan es va descobrir una relació entre les taques solars i les auroras. Ells també varen descobrir la brúixola, pero no entenien com funcionava. Més vesprada, durant el XVI, en el treball De Magnete, William Gilbert va donar la primera descripció de l'existència d'un camp magnètic terrestre. Gauss i Wilhelm Eduard Weber varen realisar medicions més cuidadoses i en major detall, que varen mostrar variacions sistemàtiques i fluctuacions aleatòries, açò va sugerir que la terra estava sent influenciada per forces externes. Una relació entre auroras individuals i destorbament geomagnètics varen ser notades per Anders Celsius i Olof Hiorter en 1747. En 1860, Elias Loomis va demostrar que la major incidència de la aurora està dins d'un ranc de 20 a 25 graus al voltant del pol magnètic. En 1881 Hermann Fritz va publicar un mapa de "isochasmm" o llínees de camp magnètic constant.
A finals de 1870, Henri Becquerel va oferir la primera explicació física de la relació estadística dels treballs acumulats: "les taques solars deuen ser una font de ràpits protones que són guiats als pols pel camp magnètic terrestre". En el XX, estes idees conduïxen a Kristian Birkeland a construir una terella, o un dispositiu de laboratori que simula el camp magnètic de la Terra en una cambra de buit, i que utilisa un tubo de rajos catódicos per a simular les partícules d'energia que componen el vent solar. Aixina es va escomençar a formular una teoria sobre l'interacció entre el camp magnètic de la terra i el vent solar.
La física de l'espai no va començar realment, sino fins que en 1950, un equip liderat per Van Allen va llançar les primeres eixides a una altitut de 110 km aproximadament. En 1958, un contador Geiger a bordo del satèlit nortamericà Explorer 1 va detectar els cinturons de radiació de la Terra, més vesprada anomenat els cinturons de Van Allen. El llímit entre el camp magnètic de la Terra i l'espai interplanetario es va estudiar per mig de l'Explorer 10. Més recentment naus espacials varen viajar fòra de l'òrbita de la Terra i varen estudiar la composició i l'estructura del vent solar en molt major detall. Estos inclouen WIND, (1994), Advanced Composition Explorer (ACE), Ulysses, l'Interstellar Boundary Explorer (IBEX) en 2008, i Solar Probe+. Atres naus espacials que varen estudiar el sol, com STEREO i Observatori Heliosférico i Solar (SOHO).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Space Physics Textbook». Archivat des d'el original, el 18 de decembre de 2008. Consultat el 31 de decembre de 2008.
- ↑ 2,0 2,1 «Earth, Planetary, and Space Sciences | Space Physics». epss.ucla.edu. Consultat el 2024-06-13.
- ↑ «Space Physics | Atmospheric and Oceanic Sciences» (en en-us). Consultat el 2024-06-13.
- Kallenrode, May-Britt (2004). Space Physics: An Introduction to Plasmes and Particles in the Heliosphere and Magnetospheres, Springer. ISBN 3540206175.
- Gombosi, Tamas. Physics of the Space Environment, Nova York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-59264-X.
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Física espacial» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.