Fallida de Carlos II

Es coneix com a fallida de Carlos II a la quebra de la Facenda pública del rei Carlos II d'Espanya, produïda en 1666; i que despuix d'alteracions monetàries i fiscals, va conduir entre 1680 i 1686 a la reforma monetària de Carlos II.

Les dificultats hacendísticas heretades (el regnat anterior havia recorregut a la fallida quatre voltes) va obligar a la suspensió de pagaments en 1666. L'acumulació de dèbits i impossibilitat de cancelar-los duya periòdicament a decretar la bancarrota, reconvertint la deute flotant en deute consolidat o juros. Esta va ser l'última volta que es va recórrer a tal expedient, quedant els rèdits dels juros en casi dèu millons de ducados en 1669, mentres que el valor de les recaptació era de menys de dotze millons. A partir de llavors, es va generalisar la pràctica de detraer entre un 50 i un 70 per cent dels interessos que devien percebre's pels juros. Un atre recurs, l'alteració monetària o premi de l'argent, va alcançar un màxim del 275 per cent en 1679. l'inflació consegüent i la penosa situació de la facenda havien aplegat a un extrem insostenible; de modo que només va poder recórrer-se a una expeditiva reforma monetària, portada a terme entre 1680 i 1686 (govern del Duc de Medinaceli). A partir de llavors els preus es varen estabilisar, el valor de la moneda d'argent castellà es va equiparar al dels seus equivalents europeus, i varen millorar les finances tant de la Facenda com dels particulars, si ben partint d'un nivell enormement precari.

Aixina mateix, en esta época es va crear la figura del superintendente general de facenda, que va recaure en el Marqués dels Vélez, i que és l'antecedent més directe de l'actual ministre de Facenda (des de 1720 els ministres de Facenda també varen ostentar este càrrec).

Vore també

• Fallida de Felipe II
• Fallida de Felipe III
• Fallida de Felipe IV
• Història econòmica d'Espanya
• Crisis de deute