Fallida de Felipe II
Es coneix com a fallida de Felipe II als distints incompliments dels compromisos de pagament de la deute públic de la facenda del rei Felipe II de Castella / Felipe I d'Aragó durant el seu regnat. El rei declarava la bancarrota i suspenien pagaments pero la seua completa dependència dels préstams dels asentistas li impossibilitava la realisació en la pràctica d'un impagament total del deute. Les fallida de la Facenda pública es varen quedar en reestructuracions pactades del deute que suponien una modificació de les condicions de la mateixa.
Les dificultats hacendísticas varen començar en la mateixa arribada al tro (1556), moment en que es va descartar la possibilitat de no reconéixer el herència dels quantiosos deutes del seu pare l'Emperador Carlos V (mort en 1558).[1]
El cost extraordinari dels creixents recursos necessaris per al manteniment d'uns dominis a on no es posava el sol i d'una política de defensa de la fe catòlica (objectius polítics explícitament elegits, i defesos davant les crítiques internes que es varen presentar) no podien ser coberts ni tan sols en l'arribada de les remeses del quint real que anualment duya la Flota d'Índies, sumades a la creixent fiscalitat obtinguda de les Corts de Castella (eren els regnes de la Corona de Castella els que més contribuïen, degut tant a la seua major potència econòmica i demogràfica com a la major capacitat de la monarquia autoritària en ells). La revolució dels preus va ser socavant la base econòmica productiva castellana, a lo que se sumava la pèrdua d'ingressos per la colocació de deute públic (juros) sobre les rendes més segures. Els interessos del deute creixien en l'inseguritat dels pagaments, i el resultat va ser necessitat de recórrer a la suspensió de pagaments periòdica, seguida per allargament dels determinis, lleves o reduccions dels interessos o del principal pels particulars en menor capacitat de negociació (especialment els súbdits particulars), i renegociación creditícies en els més importants. [2]
Relació de les crisis
[editar | editar còdic]Primera: 17 d'abril de 1557. La política del rei Carlos I va agotar la Facenda de Castella. Quan Felipe II va accedir al tro tots els ingressos del monarca estaven empenyorats i el monarca caria d'ingressos lliures per a emetre més deute. L'eixida va ser consolidar la deute flotant (en venciment a curt determini) en títuls a determini més llarc determini, en un menor tipo d'interés del deute (deute consolidat). Segona. 1575-76. La fallida més important va ser la de 1576, que va afectar de forma extraordinària a la ciutat de Amberes i a la banca dels Fugger.[3] Tercera: 29 de novembre de 1596.[4]
Vore també
[editar | editar còdic]- Fallida de Felipe III
- Fallida de Felipe IV
- Fallida de Carlos II
- Fallida de la Monarquia Hispànica
- Història econòmica d'Espanya
- Crisis de deute
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Bartolomé Yun i Francisco Comín. Les crisis del deute públic en Espanya (sigles XVI-XIX).
- ↑ Ramón Carande El crèdit de Castella en el preu de la política imperial: un discurs, pg. 35.
- ↑ William Hardy McNeill La busca del poder: tecnologia, forces armades i societat
- ↑ Revista de història econòmica, Volum 2, pg. 42
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Quiebras de Felipe II» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.