Febra de l'argent en Chile
Entre 1830 i 1850 la mineria de l'argent en Chile va créixer a un ritme sense precedents que va transformar la mineria en una de les principals fonts de riquea del país. La febra va provocar una ràpida expansió demogràfica, d'infraestructura i econòmica en les montanyes semiáridas del Nort Chic, a on es troben els depòsits d'argent. Varis chilens varen fer grans fortunes en les presses i varen fer inversions en atres àrees de l'economia de Chile. En la década de 1850, la febra estava en decliu i la lucrativa mineria d'argent definitivament va terminar en la década de 1870. Al mateix temps, l'activitat minera en Chile es reorientaba cap a les operacions de salitre.
Antecedents
[editar | editar còdic]Els plaers d'or de varen ser explotats pels espanyols en el XVI despuix de la seua arribada en el mateix sigle.[1] No obstant, solament despuix de l'independència en el XIX la mineria va tornar a cobrar protagonisme entre les activitats econòmiques de Chile. Despuix del descobriment d'argent en Aigua Amarga (1811) i Arqueros (1825), es varen proseguir exhaustivament les montanyes del Nort Chic al nort de La Serena.[2][3][4]
Cicle de creiximent
[editar | editar còdic]
El 16 de maig de 1832, el prospector Juan Godoy va trobar un aflorament d'argent (reventón) 50 km al sur de Copiapó en Chañarcillo.[2] Segons el folclore, Godoy va ser guiat a les riquees de Chañarcillo per un alicanto, au mitològica.[5] Godoy va reclamar en èxit l'aflorament descobert en el seu nom i el nom de José Godoy i Miguel Gall. La troballa va atraure a mils de persones al lloc i va generar una riquea significativa.[3] Durant l'apogeu de Chañarcillo va produir més de 332 tonellades de mineral d'argent fins que els depòsits varen començar a agotar-se en 1874. Un assentament de 600 persones es va multiplicar en Chañarcillo, lo que va dur a l'establiment d'un sistema de vigilància per a evitar desórdens i robos de mineral. L'assentament va evolucionar en el temps fins a convertir-se en un poble cridat Juan Godoy que va aplegar a tindre plaça, escola, mercat, hospital, teatre, estació de ferrocarril, iglésia i cementeri.[6]
Despuix del descobriment de Chañarcillo, es varen trobar molts atres minerals prop de Copiapó fins a ben entrada la década de 1840.[2] Les numeroses troballes varen donar lloc a que el jujat de Copiapó rebera numerosos denuncios. En 1848, es va descobrir un atre gran depòsit de mineral en Tres Puntes, lo que va provocar una nova febra.[4]
Copiapó va experimentar un gran creiximent demogràfic i urbanístic durant la febra de l'argent.[2] La ciutat es va convertir en un centre de comerç i servicis d'un gran districte miner.[3] En 1851, Copiapó estava conectada per un ferrocarril a Caldera, el seu principal port d'exportació. La zona minera va créixer llentament cap al nort fins a convertir-se en la difusa frontera en Bolívia.[4] l'agricultura en el Nort Chic també es va expandir com a conseqüència de la febra de l'argent.[7]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Història de la Mineria Chilena». Icarito. Universitat de Chile. Archivat des d'el original, el 13 de juny de 2013.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 (1995) Villalobos R. (ed.). Història de Chile (en és), Santiago de Chile: Editorial Universitària, pp. 469–472.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Els Cicles Miners del Coure i l'Argent (1820-1880)» (en és). Memòria Chilena. Biblioteca Nacional de Chile. Archivat des d'el original, el 2013-12-31.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 (1993) Bethell (ed.). Chile Since Independence, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 13–14. OCLC 25873947. ISBN 978-0-521-43375-4.
- ↑ Montecino Aguirre, Sonia,.; Alvear, {{{nom2}}}; Foerster, {{{nom3}}} (2015). Mits de Chile : enciclopèdia de sers, aparicions i encants, Catalonia, pp. 47-48. OCLC 953176760. ISBN 978-956-324-375-8.
- ↑ «Juan Godoy i Chañarcillo».
- ↑ Bengoa, José (2000). Història del poble mapuche: Sigle XIX i XX, 6th edició (en és), Santiago de Chile: LOM Edicions, p. 155. ISBN 978-956-282-232-9.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fiebre de la plata en Chile» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.