La Festivitat de la Verge de la Candelaria de Puno és una manifestació cultural i religiosa de Perú que combina tradicions quechua, aimara i mestiza en honor a la Verge de la Candelaria, patrona de Puno.[1] Va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per l'Unesco el 27 de novembre de 2014.[2]És la major celebració cultural, musical, dancística i religiosa del seu tipo en el país. Es porta a terme cada febrer i inclou diverses etapes: ensajos, novenes, albas de festa, entrada de ciris, entrada de k'apos, vespres, celebració de 2 de febrer, octava, veneració i cacharpari.
La part medular de la festivitat és l'expressió religiosa, festiva i cultural a través de la dansa, la música i atres manifestacions artístiques, junt en diverses costums i expressions. Està organisada per la Federació Regional de Folklore i Cultura de Puno i convoca a més de 180 conjunts. Participen prop de 100 mil danzarines i 10 mil músics, ademés d'unes 35 mil persones en rols com a directius, alferados (preste), bordadores i artesans que confeccionen caretas, botes, sabates, cascabeles i atres elements. Els conjunts inclouen danses tradicionals de comunitats de Puno i andinas i les cridades "danses en trages de llums", organisades en els barris de Puno.
De la mateixa manera que en atres parts d'Amèrica, el cult a esta advocación es deu al descans i abastiment que els mariners espanyols devien fer en les costes de les Illes Canàries, és en esta zona insular a on l'advocación naix,[3] per lo que els espanyols, encomanant-se a esta advocación, mamprenien rumbo a Amèrica, erigint temples i fent imàgens d'esta advocación a lo llarc del continent.[4]
Per cèdula d'encomana, otorgada per Francisco Pizarro a favor de Gómez de Mazuela l'1 d'agost de 1535, el poble Puñuy es convertix en el repartimiento de Puno. Este poble, que s'estenia al voltant de lo que hui és el parc Manuel Pi, es va advocar a Sant Joan Batiste i era part de la província de Paucarcolla.
Per indagacions d'Alejandro Cano, recollides en l'obra de René Calsín Anco, se sap que el temple del poble –hui Santuari de la Verge de la Candelaria– es va manar construir per orde del Bisbe de Charcas fra Dumenge de Sant Tomás en 1591; i s'hauria terminat de construir en l'any 1613. El sostre del temple es va desplomar en 1881 i es va terminar de reparar en 1911.
La Parròquia "Sant Joan Batiste", registra en el “Llibre de batejos i defunció d'espanyols residents” el primer batisme; es tracta de Francisco de la Torre de Escarcena, el 8 d'abril de 1675, fill de Don Miguel de la Torre i Donya Isabel de Escarcena. El celebrante va ser el Pare Selvat Valdez.
En data 7 de febrer de 1988, després de celebrar el dia de la Festa de la Presentació de Jesús en el Temple –és dir, el 2 de febrer–, monsenyor Jesús Mateo Calderón Barrueto, bisbe de la diòcesis de Puno, va elevar este temple a la categoria de "Santuari de la Santíssima Verge de la Candelaria" de Puno.
Fundació de la vila de La nostra Senyora de la Concepció i Sant Carlos
El 9 de setembre de 1668 el virrey Comte de Lemos, aplegat a Puno per a sofocar una rebelió en Laykakota dirigida pels germans Salcedo, dicta una ordenança disponent el trasllat dels pobladors de Sant Luis d'Alba (fundada per dits germans en 1657) cap a una vila que es devia fundar prop al repartimiento de Puno. A esta vila se li dona dos advocaciones: la de La nostra Senyora de la Concepció i la de Sant Carlos Borromeo. D'ahí el seu nom, “Vila de La nostra Senyora de la Concepció i Sant Carlos”.
Lo anterior es pot colegir d'una referència del viage del virrey a Puno, arreplegat en el llibre Notícies cronològiques de la gran ciutat del Cusco, escrit per Diego Esquivel i Navia en el XVIII, que diu a la lletra: «va aplegar el virrey a Puno […] Despuix de demolida Laycacota, va fer el comte certes ordenances per a la nova població, la seua data en 9 de setembre, les que estan en el llibre 12 de Recaptes d'esta ciutat, a fojas 262. De regrés d'aquell assent va entrar el virrey en el Cusco, dimecres 24 d'octubre».
La nostra Senyora de la Concepció –o Inmaculada Concepció– va ser presa com a patrona de la nova vila perque el virrey li tenia gran devoció i fe. I es va fixar data per a la missa d'acció de gràcies –una espècie de perfeccionament a la fundació de la vila–, o missa Et Deum, el 4 de novembre d'eixe mateix any (1668), data en la que se celebra a Sant Carlos Borromeo, d'ahí el seu segon patró o advocación.
En la segona mitat de el XVIII, la vila de La nostra Senyora de la Concepció i Sant Carlos –vila majorment d'espanyols i mestizos– i el poble de Puno –cridat poble de natius– es varen unir per l'expansió urbana. A esta conjunció li la va cridar, en els anys i consuetudinariament, vila de Puno o “Puno”. El nou poble, conformat per l'unió de la vila i el repartimiento de Puno, tenia, llavors, tres advocaciones: Sant Joan Batiste –que ya tenia el seu temple– i Sant Carlos i La nostra Senyora de la Concepció; estos dos últims s'entronisaven en l'altar de l'iglésia de la vila, hui la Catedral de la ciutat de Puno.
Primer Patronado de la Verge de la Candelaria en el Altiplano
El de Toquepani; una atra en l'estància de Ynchupalla …; una atra, en l'estància de Arcani, distant 9 llegües del poble, en la advocación de la Candelaria».
Progressió de la fe cap a la Verge de la Candelaria
En la vila i el poble –que mig sigle despuix confluiria en lo que coneixem per Puno–, des de començos de el XVIII, l'image de la Verge de la Candelaria va ser entrant en les llars dels natius i espanyols i guanyant fe i devoció paulatinament. Potser la raó siga que casi un sigle abans la Verge ya començava a guanyar adeptes en el referit anex de Huancané. La rodalia d'abdós pobles, com és d'esperar, trashumaría les costums i també el cult a dita image. I, encara que de forma no oficial, en el poble de Puno –en les vivendes– ya es rendia cult a la Verge de la Candelaria.
En una escritura d'1 d'agost de 1707, recollida també per René Calsín Anco, per la qual Felipe Valdez concedia una vivenda en lloguer al Marqués de Vila Rica (fill de l'acabalat miner José Salcedo que va dirigir la rebelió de Laikakota), es consignava a «dos tavernes dorades en les seues imàgens en bulto en l'un de la d'un crucifix i en l'atre d'una senyora de la Verge de la candelaria». I en un atre document del 29 de febrer de 1752, en una memòria testamental de Catalina Gayoso, es registrava: «Declare pels meus véns una Caixa de la Ymagen de Nra Senyora de Copacabana i una atra de bulto de la Verge de la Candelaria sense bestuario […]».
Dels dos documents anteriors podem deduir que la devoció cap a la Verge de la Candelaria s'anava acreixent i a sovint la seua image era considerada un ben valiós.
Despuix d'unes décades, quant més, la popularitat de la Verge en Puno creix a tal punt que els lugareño conseguixen que l'image es refugie en el temple Sant Joan Batiste –òbviament no en l'altar major al principi– i començava a ser més important també per als pobladors espanyols.
La Verge de la Candelaria, antagónicamente a lo succeït en les advocaciones de Sant Carlos Borromeo, La nostra Senyora de la Concepció i Sant Joan Batista, que varen ser adjudicades per órdens governamentals des de la fundació de cada localitat, es va entronisar en la vila de Puno per la pròpia voluntat dels seus habitants.
Sense dubte, un dels acontenyiments més resaltantes en l'història de Puno, aixina com també en l'història de la Verge de la Candelaria en Puno, i potser el més significatiu per a la seua entronisació definitiva com a patrona d'esta ciutat, és el lloc –o cercamiento– i pren de la vila per l'eixèrcit revolucionari continuador de la lluita de Túpac Amaru II. L'eixèrcit virreinal, que custodiava Puno, va defendre el territori lo millor que va poder encara que no superaven en número als patriotes.
Després de vàries batalles en tres mesos seguits (març, abril i maig), o tres “seges”, com es relata a sovint, front a l'imminent pren de Puno, els pobladors varen decidir traure en processó a la Verge de la Candelaria per a demanar la seua protecció per la seua desesperada situació. La tradició conta que els sitiadores, eixa nit de la processó, varen abandonar la ciutat i es varen replegar. Els pobladors, sorpresos, prenen este fet com un milacre de la Verge de la Candelaria i sense dubte creix exponencialment la seua fe i devoció.
És molt provable que des d'este acontenyiment la vila de Puno s'hi haja auto-declarat baix el patronado de la Verge. I molt provablement també, s'haja entronisat definitivament en l'altar major del Temple Sant Joan Batiste a l'image. Convertint-se, de facto, en el Santuari de la Verge de la Candelaria –que, anys despuix, seria declarat com a tal–.
Al respecte, René Calsín Anco escriu un interessant i contundent artícul respecte a este succés, en dates exactes i minucioses recopilacions, del com nos permetem transcribir un fragment:
“En les accions prèvies al sege i pren de Puno per part de les forces patriotes, va obtindre algunes victòries l'eixèrcit realiste del corregidor Joaquín Antonio de Orellana quan es replegava, després de la seua incursió a territori lampeño. Eixos èxits "es va atribuir á la Reyna Puríssima de la Concepció, que la seua efigie anava colocada en la principal bandera i en els cors dels soldats, que devots i confiats imploraban el seu auxili per al venciment".
No obstant la predilecció per la Verge de l'Inmaculada Concepció de part dels realistes al començ de les accions de l'eixèrcit acantonat en la vila de Puno, al final de la seua participació la devoció es transmutó cap a la Verge de la Candelaria. A propòsit, una coneguda tradició puneña, recopilada en numeroses publicacions, dona conte de la participació miraculosa de la Verge de la Candelaria en els anys de la revolució tupacamarista, quan la vila de Puno va estar cercada per tropes de Diego Cristóbal Túpac Amaru.
Per llavors, en 1781, en Puno va resultar sitiada en tres ocasions i, finalment, presa per les forces patriotes una volta que fora desocupada pels realistes. En el primer sege (10 a 12 de març), les tropes patriotes i realistes es varen enfrontar principalment en Azoguini, Huajsapata i Queroni. En el segon sege (9 a 12 d'abril), varen ocórrer lluites en Chucuito, Azoguini i Ichu. En el tercer sege (7 a 13 de maig), varen ocórrer trobades en Santa Bàrbara (hui Arc Deustua), Azoguini, Huajsapata, Sant Josep, Orkopata, Santa Rosa i en voltants de la vila. Entre els patriotes varen descollar el tinent general Ramón Ponce i els coronels Pedro Vargas, Andrés Ingaricona, Nicolás Sancat Pascual Alarapita i Isidro Mamani. Els pobladors del poble de Sant Joan, particularment els de el barri Mañazo, baixe la direcció del curaca Anselmo Bustinza, varen tindre un paper protagónico en la defensa de la vila de Puno.
Segons la tradició, en el quarto i últim atac del tercer sege (12 de maig de 1781), quan es feya imminent la pren de Puno per part dels patriotes, els pobladors puneños sitiats varen organisar una processó en l'image de la Verge de la Candelaria –promoguda possiblement pels seus devots del poble de Sant Joan i particularment pels del barri Mañazo–. Es va recórrer des del temple de Sant Joan fins al temple de la vila. La processó va resultar apreciada pels cercadores com el desplaçament d'un eixèrcit de respal a les forces realistes del corregidor Joaquín Antonio de Orellana. Davant eixe supost reforç militar, els patriotes varen deixar el sege i es varen retirar. La suspensió del sege i dels atacs patriotes va quedar en la memòria dels puneños com un milacre de la Verge de la Candelaria. (René Calsín Anco).
Història de la Festivitat de la Verge de la Candelaria
En la primera mitat de el XX, la dansa dels Morenos i Sikumorenos gojava de predilecció en la Festivitat de la Verge de la Candelaria, Aixina, atesten les cròniques que seguixen: "Tres partides de morenos i numeroses d'indígenes, han recorregut els carrers de la població en músiques tristes i alegres ballant al compàs d'elles" (Diari L'Eco de Puno, 5/2/1912); "no varen faltar les comparses de sicuris i morenos" (Diari El Sigle de Puno, 3/2/1915); "Des d'este matí seguixen recorrent els carrers, les comparses de morenos, fent les visites de costum a domicilis" (Diari L'Eco de Puno, 14/2/1916).
En 1923, César Guillermo Ganzo feya notar que els Morenos es constituïa en la dansa emblemàtica de la festa patronal i la Colla Puneña dels carnestoltes, en escriure: "Morenos i colles, eixes dos típiques manifestacions de la raça que divinizó al Sol, són entre les ruïnes colossals dels monuments, els últims regazos vius de l'esperit indi" (Diari L'Eco de Puno, 23/5/1923).[5]
Des de la tercera década de la centuria passada, atres danses, naixcudes en Bolívia, escomençaven a guanyar espai; no obstant els Morenos seguien tenint preeminència fins a mediats del sigle. En la festa patronal de 1921, danzarines de cinc danses distintes recorrien els carrers puneñas, conforme donava conte un diari: "Cinc comparses d'indis disfrassats de toreros, morenos, àngels, diables i llameritos, precedien a la processó eixecutant la seua música i els seus balls, caprichosos i cargantes pero que agraden" (Diari El Sigle de Puno, 10/2/1921).
En la década del cinquanta, la Llamerada disputava la primacia en els Morenos o Sikumorenos. En la següent década, es va impondre la Llamerada; aixina, en 1966, d'un total de 22 conjunts participaven 9 llameradas, 3 sikuris i les atres danses en menys conjunts (Diari Els Vages de Puno, 8/2/1966). En eixos decenis sorgien els conjunts de morenadas, kullahuadas i diabladas.
En els anys dels setanta, paulatinament, adquiria prestancia la Kullahuada. Aixina, en 1975, de 25 conjunts de la categoria "c" ("Trage de llums"), participaven 8 kullahuadas, 6 diabladas, 3 sikuris, 3 morenadas i 3 reymorenos, entre uns atres. (Diari El Sigle de Puno, 10/2/1975). En eixa década, guanyaven terreny la Morenada (i les seues variants: Rei Moreno i Rei Caporal i la Diablada.
Des de la década de 1980 a la data, disputen la supremacia els conjunts de sikuris (d'un i varis bombos) en les morenadas (i les seues variants), seguits dels "carnestoltes" (pujllay i anata), els caporales i les diabladas. En 1993, participaven 26 sikuris (d'un i varis bombos), 18 morenadas (inclou variants), 9 carnestoltes, 7 caporales, 7 Kajelos, 6 diabladas i 5 kullahuadas, entre uns atres. En el 2004, varen intervindre: 38 sikuris (d'un i varis bombos), 21 morenadas (inclou variants), 19 carnestoltes, 8 caporales i 7 diabladas, entre uns atres.
Els grups de danses, no solament en els anys de el XIX sofrien d'agressions, sino durant la primera mitat de el XX, quan per orde subprefectural i/o municipal es prohibia l'us de disfrassos o s'obligava el pagament d'una suma per la seua utilisació durant la Festivitat de la Verge de la Candelaria.
Al respecte, el mestre José Antonio Carrasques rememorava: «Tot lo autèntic estava oblidat. Era de mal gust interpretar la música aborigen. Les municipalitat varen prohibir o varen posar tot gènero d'obstàculs per a que l'indi no continuara mantenint les seues danses tradicionals, fonts inapreciables d'història. La policia castigava i multava a les índies que ingressaven a la ciutat usant monteras.» (Carrasques, 1932: 86-87). Un atre mestre, Julián Palaus Rius, advertia: «Abans les autoritats prohibien als indis ballar i tocar colectivamente en les ciutats i solament els permetien previ pagament de multes.» (Diari Els Vages de Puno, 1/3/1934).
El primer concurs que es va desenrollar en el marc de la Festivitat de la Verge de la Candelaria, és el de sicuris, en 1929, organisat per la Municipalitat Provincial de Puno, en el propòsit de que el guanyador represente a Puno en el certamen nacional de Amancaes. En tal concurs, que va congregar a conjunts de sikuris de varis districtes varen resultar premiats: Sicuris de Ilave, Sicuris de Chucuito, Phusires de Orkapata, Sicuris Obrers i Sicuris de Huaraya (Diari L'Eco de Puno, 21/2/1929).
En febrer de 1934, es va realisar exitosamente un concurs de danses a nivell departamental, organisat per l'artiste i escritor Darío Eguren de Larrea, per a que els guanyadors es presenten en el Cusco, en el certamen promogut pel cuatricentenario de la seua fundació espanyola. Varen participar: Una banda de músics de Ccota (Chucuito), Sicuris de Ilave, Zampoñas de Juli, Incas de Acora, WakaWaka de Chimu, Ayarachis de Paratía, Ball dels Uros, Llameros de Puno, Tucumanos de Azángaro, Chunchos de Ayapata, Negritos de Chucuito, Els Chirihuanos de Yunguyo, Chunchos de Amantaní, Wifalas de Asillo, Chacareros "Cahuiris" de Titilaca, Auquipulis de Chucuito, Zampoñas de Mañazo i Orkapata, entre uns atres. (EEP' 19, 20 21/2/1934). cal registrar a atres dos concursos de danses, a pesar de no realisar-se en el marc de la festa patronal, als de 1936 i 1947.
La participació exitosa en certàmens nacionals de dansa
Dels concursos nacionals de dansa, en les que Puno es va alçar en una contundent victòria, conten la de 1935, en Llima, i la de 1966, en Huancayo. En la capital de la república, en ocasió del cuatricentenario de la fundació espanyola de la ciutat de Lima, varen participar el Conjunt Masos (acompanyat de la Estudiantina Duncker) i el Conjunt Orkapata (en la Estudiantina Lira Puno), els qui es varen ubicar en el primer i segon lloc, respectivament.
En el Primer Festival Nacional de Balls i Danses Folklóricas desenrollat en Huancayo, varen intervindre: La Morenada, La Diablada, Llamerada i Carnestoltes de Huañuscuro Acora.
En 1954, quan la Governació de Puno va organisar un concurs de danses per la Festivitat de la Verge de la Candelaria, varen participar 14 conjunts, dels quals solament un era del mig urbà, nos referim a Sicuris Mañazo. A l'any següent, en l'octava de la festa patronal, intervenien 5 conjunts urbans: Sicuris Mañazo, Collawas o Kullahuada del Barri Laykakota, Llameros o Llamerada del Barri Azoguini, Llamerada de Laykakota i Sicuris Obrers de l'Arc.
En 1956, en el primer concurs patrocinat per l'Institut Americà d'Art, s'incrementava la Llamerada de Santa Rosa i Sicuris Mañazo. De manera, que l'any de 1955, marca l'inici de la presència barrial en la Festivitat de la Verge de la Candelaria.
En el començ de la presència barrial, es va donar l'inici de la recreació de danses. El siku i el pinquillo donaven pas als instruments de bronze. El canvi ocorregut no solament va ser en música, sino en vestuari i coreografia. Els Llameros es convertien en Llamerada, els Morenos en Morenada; despuix, les Kullawas en Kullawada i els Diables en Diablada, estos canvis varen ocórrer per l'influència de l'habitant urbans mestizos en vàries latitut de Llatinoamèrica.
En les comunitats ribereñas al Llac Titicaca i en les parcialitat agrícoles i pecuàries, al ritme de pinquillos, chaqallos, lawak’umus, sicus, bombos i zampoñas, s'allisten els pobladors per a participar en el "Gran Concurs de Danses Autòctones" que es realisa el dia 2 de febrer de cada any, en l'Estadi "Enrique Torres Belón" de la ciutat de Puno.
Un dia abans de les albas de la "Octava", els conjunts s'allisten a rebre a la totalitat de les bandes de músics que els acompanyaran en la festivitat, donant-los la benvinguda en mixtura, serpentines, eixides i bombardas, acompanyats de ponches i licors; a tal acte se li coneix com a recepció, per a posteriorment participar en el passacarrer: un ensaig pels principals carrers de la ciutat.
Les novenes es realisen huit dies abans de la festa en honor a la Verge de la Candelaria, s'inicien cada 24 de giner i culminen el 31 del mateix més; estes es porten a terme en el santuari de la Verge, a on els feligresos acodixen al temple per a agrair a la Verge per les bondats rebudes.
Aixina mateix, participen d'estes cerimònies llitúrgiques els representants de totes les institucions públiques i privades, als que se sumen el públic en general, els qui acodixen al santuari per a rebre la bendició de la Verge María. Les cerimònies que es realisen en tres horaris, huit del matí, dotze del migdia i sèt de la nit.
Archiu:Albas de la fiesta de la Virgen de la Candelaria.jpgMúsics preparant-se per a l'Alba de la VergeAlbas de festa. A partir de les dos de la matinada, es realisa l'esclat de bombardas i camaretazos que se senten des dels voltants del cerro Huajsapata perque són els alferados del dia jubilar,
els qui saluden des de molt primerenc a la Verge de la Candelaria. Des de lo alt del cerro, les melodies de les bandes de músics acompanyen als invitats, a els qui agasajan en ponches calentes i licorés. Posteriorment, en eixir el sol inicien la caminada cap al santuari, per a celebrar la Missa de Albas a les sis del matí. Terminada la eucaristía, els alferados inviten als presents al seu domicili per a assaborir plats regionals.
Entrada de ciris. Per la vesprada, els alferados des del seu domicili i acompanyats d'autoritats i invitats es traslladen novament al santuari de la Verge portant ciris. Els alferados necessàriament deuen ser esposos, a on l'espós du el guion i l'esposa du al chiquet en els seus braços, els ciris més grans i adornats són per a les autoritats i els menuts per als acompanyants. Van acompanyats de la banda de músics.
Entrada de k'apos. També en la vesprada, els alferados dels conjunts ribereños al Llac Titicaca o comunitatés, realisen un passacarrer pels carrers de la ciutat, carregant en flames i rucs la llenya que posteriorment serà cremada en l'Atri del santuari de la Verge, els qui, al compàs de bombos i tambors passegen pels carrers, sempre acompanyats de tarqas i pinquillos.
Archiu:Manto de la Virgen de la Candelaria.jpgMant de la Verge Missa de Vespres. Es realisa una missa en el santuari de la Verge, després d'eixa celebració, en l'atri del temple es cremen fòcs artificials, les bandes de músics inviten a la celebració, allí se servixen ponches als invitats i amics, tota esta llabor està a càrrec dels alferados de la festa. És aixina que es viu esta festa més gran de Puno.
És el dia central de la Festa. En amanecer els conjunts visiten els cementeris per a saludar als integrants fallits.
Es realisa una missa comunitària a les dèu del matí; la Missa de Festa està a càrrec del Retor del Santuari, allí els devots rendixen homenage a la Verge Morena.
Posteriorment es realisa la processó pels carrers de la ciutat, terminada esta s'efectua el canvi d'alferados. Els feligresos acompanyen a l'image de la Verge de la Candelaria en el seu recorregut, portant vés-les, i acompanyats d'una banda de músics.
Paralelament a això, l'Estadi Enrique Torres Belón de la ciutat de Puno, és escenari del Gran Concurs de Danses Autòctones, a on participen prop de 100 conjunts provinents dels diversos pobles i comunitats de la Regió Puno, els qui dansen ya siga els seus carnestoltes tradicionals i atres danses de tipo costumiste. Dit concurs atrau a molts turistes de diverses parts del món, els qui es queden maravillados al vore l'enorme riquea autòctona que posseïx Puno. Sent les wifalas, els chacareros i carnestoltes els que arranquen els aplaudiments en tot el públic que durant eixe matí es donen cita en el Colós de Pedra.
Quan culmina la seua participació en el Torres Belón, els conjunts van eixint rumbo al Santuari de la Verge per a saludar a la Mamita Candelaria.
Si el dia de la Verge no cau en dumenge, llavors la festa es trasllada al dia dumenge anterior al dia central de la festivitat.
L'octava de la festivitat de la Verge de la Candelaria s'inicia sèt dies despuix del dia central. Es realisa igualment una missa de Albas, entrada de ciris i missa de vespres, posteriorment es cremen castells, fòcs artificials, i les bandes dels diferents conjunts aixina com les diferents agrupacions de sicuris participen d'esta activitat.
L'octava pròpiament dita es realisa sempre un dumenge, l'acte principal del qual és la Santa Missa, acte llitúrgic de reflexió cristiana. La processó, s'inicia a les dos de la vesprada recorrent els carrers de la ciutat, estes activitats estan a càrrec dels alferados de l'octava, acompanyats pels devots i integrants dels conjunts.
Paralelament a este acte els conjunts participants del Concurs Danses Autòctones i en la semana entrante es dona el Concurs de Trages de Llums fent la seua participació en l'Estadi Enrique Torres Belón o l'Estadi de la Universitat Nacional del Altiplano de Puno (UNA PUNO), a on es desborda el colorit dels trages i les espectaculars caraces; tots els conjunts mostren coreografies alusivas a la Verge de la Candelaria, alguns d'ells formen figures de candelabros, floreros, estreles o sigles alusivas. Allí també s'aprecia a les bandes, que generalment són més de cent músics en cada conjunt, i en alguns casos són tres i fins a quatre bandes.
Per al 2024 es farà en l'Estadi Monumental de la UNA PUNO, a on es presentaren les danses originàries
Els espectadors asseguren els seus llocs per a presenciar la Gran Parada des del dia previ.
El dia dilluns, directius de la Federació Regional de Folklore i Cultura de Puno, autoritats eclesiàstiques, civils, militars i polítiques es congreguen en l'atri del Santuari.
Pels carrers de Puno passen els conjunts que dansen al compàs de les bandes: les Diabladas, Rei Moreno, Reis caporales, Morenada, Caporales, Waca Wacas, Sicuris, Kullahuadas, Kallahuayas, Llameradas, Tinkus, , pero també es distinguixen Ayarachis, Sikumorenos, Zampoñadas, Carnestoltes, Kajelos, Wifalas, Chacareros, Chacalladas, Tuntuna, tundique, entre atres danses.
El recorregut dels conjunts s'inicia en el cantó de l'avinguda El Sol en el jirón Lampa, alvançant cap a l'atri del santuari, en aplegar al santuari, saluden a la Image Morena i reben la seua bendició, que també està present en eixe moment, a on els ballarins demanen els seus desijos i agraïxen pels ya rebuts, després continuen el seu recorregut passant per la Plaça d'Armes fins a aplegar al jirón Branden (Laykakota) a on finalisa el recorregut.
Es realisa al sendemà de la veneració i consistix en realisar una missa de despedida en el Santuari de la Verge de la Candelaria, i després concórrer al local institucional. Allí es dansa i s'adquirix compromisos per al pròxim any. En la vesprada ixen dansant pels carrers cap al Arc Deustua, per a després retornar al local institucional a on finalisa la festa.
Com són numerosos els conjunts, el Cacharpari es prolonga per 8 a 10 dies, i a voltes coincidix en el dumenge de carnestoltes, continuant la festa per 20 dies més.
El 2 de setembre de 2003 l'Institut Nacional de Cultura del Perú, va proclamar a la festivitat de la Verge de la Candelaria com a Patrimoni cultural del Perú.[6]
En febrer de 2013 s'entrega els expedients a la Secretaria de Patrimoni Immaterial de l'Unesco.[8] L'evaluació es va iniciar l'1 d'abril de 2013 fins a novembre de 2014.[9][10]
L'1 de novembre de 2014, L'Unesco aprova per unanimitat l'expedient de postulació de la festa de Puno.[11][12]
El 6 de novembre de 2014, la cancelleria de Bolívia va emetre un comunicat rebujant la candidatura de la festa.[13][14]
El 12 de novembre de 2014, L'embaixador de Bolívia en l'Unesco, Sergio Càceres, admet que Bolívia no serà afectada si la Festivitat de la Verge de la Candelaria és Declarat patrimoni de la Humanitat. Va afegir "Hi ha coses que és necessari tindre en clar, ingressar en la llista de patrimoni immaterial no otorga un certificat de propietat, orige o exclusivitat sobre cap tipo de pràctica cultural" "A juí personal, estem a temps per a obrir un acostament entre Oruro i Puno per a que entre abdós clarifiquen este assunt".[15]
El 19 de novembre de 2014, L'Unesco accepta l'objecció boliviana a la postulació peruana de la festivitat de la Verge de la Candelaria, no obstant, l'argument de Bolívia en l'Unesco es formularà solament en 3 minuts.[16][17]
El 26 de novembre de 2014, Els representants de Perú i Bolívia en una declaració conjunta entre la Festa de la Verge de la Candelaria de Puno i el Pujllay i Ayarichi, música i balls de la cultura Yampara, varen fer les paus en París en reconéixer en la seua declaració comuna que l'inscripció d'abdós festes populars no implica exclusivitat d'orige i que "les danses, música i vestuaris del poble de Puno són acompanyades per les danses, música i vestuaris del poble de Bolívia", "en l'expressió del Pujllay i Ayarichi, propost per l'Estat Plurinacional de Bolívia, la mateixa predisposició d'abdós països ha permés recordar que l'inscripció en la Llista Representativa no implica exclusivitat", "L'ancestral i històrica cooperació que existix entre els nostres països i pobles nos compromet a treballar en l'investigació, salvaguardia i promoció conjunta del nostre patrimoni", les dos expressions manifesten, de manera palpable, les tradicions culturals de les comunitats andinas del altiplano bolivià i peruà, i és el caràcter cooperatiu d'abdós tradicions el que conferix una enorme singularitat i realce a dites tradicions, proclama el document.[18]
Els representants de Perú i Bolívia varen firmar una declaració conjunta que va ser llegida per la secretària per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la UNESCO; Cécile Duvelle, en el que s'aclarix que: "En el marc de l'integració i respecte a que nos convoca l'Unesco", abdós països "han permés aplegar a un consens en benefici de la convenció per a la Salvaguardia del Patrimoni Cultural Immaterial, l'enfortiment de la Llista Representativa i l'ancestral fraternitat dels nostres pobles:
1: En la Festivitat de la Candelaria de Puno, es destaca que la ritualidad llitúrgica i espiritual construïxen l'element central de dita expressió. En el marc de la germandat intercultural dels pobles, les danses, música i vestuari del poble de Puno són acompanyats per les danses, música i vestuaris del poble de Bolívia.
2: En l'expressió del Pujllay i Ayarichi, música i danses de la cultura Yampara, propost per l'Estat Plurinacional de Bolívia, la mateixa predisposició d'abdós països ha permés recordar que l'inscripció en la Llista Representativa no implica exclusivitat.".[19][20]
El 27 de novembre, Finalment, l'organisme internacional UNESCO, va resoldre inscriure en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, abdós expressions culturals resaltant que són patrimoni de les comunitats andinas de la regió i no implica exclusivitat per a cap de les parts.[21][22]
En Perú, les celebracions s'inicien el 28 de novembre culminant en una desfilada multitudinària el 30 de novembre en els carrers de Puno.[23][24][25]
En Bolívia, va provocar el rebuig de les autoritats. L'alcaldesa de Oruro "Rossio Pimentel" creu que es va debilitar el títul de l'Obra mestra de Oruro, "el govern ha cuidat que no es pose en risc el títul per al Pujllay i una atra festa, que ara són patrimoni també, pero hem descuidat i hem debilitat el nostre títul d'obra mestra, per un acort bilateral a on Bolívia i Perú ara compartixen algunes danses,[26] el president d'Assamblea Llegislativa de Oruro "Reinaldo Llanque" va dir que com orureños, “hem perdut per la nocura, per no haver actuat adequadament en el seu moment”, el Asambleísta del Govern Autònom Departamental de Oruro "Eduardo Campos" va dir que, ahí esta, "el nefast resultat d'una negociació entre els governs de Perú i Bolívia, que no satisfà les expectatives del poble" i el Secretari de Cultures de la Governació en Oruro "Alfredo Lucanas", va dir “com a autoritats i com a ciutadans, estem adolits i molests per lo que ha ocorregut en França, en la declaratoria de Patrimoni de la Humanitat a la Festivitat de la Candelaria, en Puno”.[27] Finalment, el president d'Associació de Conjunts Folklòrics(ACFO) "Jacinto Quispaya" va informar que eixa institució demanarà explicacions al Ministre de Cultures, Pablo Groux, per firmar una declaració conjunta en Perú, “Eixe document de declaració conjunta, és atentatorio. En l'últim paràgraf indica que tinguérem que compartir la salvaguardia abdós països". Aixina mateix, l'Assamblea Llegislativa de Oruro va determinar declarar a Groux i a l'embaixador davant l'Unesco, Sergio Càceres, persones no grates.[28]
Danses que participen en la Festivitat Verge de la Candelaria
La Festivitat de la Verge de la Candelaria de Puno, Perú, té la característica particular de presentar els barris de la ciutat de Puno. Els més importants són: barri Porteño i Victòria en més de dos danses, dites agrupacions participen des de la fundació de la Federació Regional de Folklore i Cultura de Puno en 1965.
Els bordadores i careteros són els artesans que es dediquen durant tot l'any a confeccionar l'indumentària per als morenos, chinenques, cholitas, diables, diablezas, goriles, llameros, kullawas, waca wacas, reis caporales, reis morenos i uns atres. En els mesos més propencs a la festivitat, el seu treball es fa més ardu i intens, ya que la llabor que complixen és una tasca molt delicada.
El cost del lloguer o venda de cada u d'estos trages resulta elevat, motiu pel que els grups fan un gran esforç per a presentar el dia del Concurs de Danses Mestizas en l'Estadi Enrique Torres Belón els millors trages, sent moltes voltes el parament que vares vore la comparsa l'element que influïx prou per a que ocupen els primers llocs. Per a això, els bordadores innoven i fan magnífiques creacions, puix d'això també dependrà el prestigi del mestre bordador.
Generalment en estos tallers treballen membres d'una mateixa família, heretant-se de generació en generació el talent en les mans per a brodar els caprichosos dibuixos de serps, dragons, enredaderas de flors, animals del vaja, paisages o teixits peruans i atres adorns que decoren les teles; per a després convertir-los en trages fastuosos i elegants. A açò se li sumixca l'habilitat en la que coloquen les diminutes pedres multicolors, llentilles de lluentor, perles, cascabeles, i fils d'or i argent que distinguixen als integrants dels conjunts el dia de l'Octava de la Verge de la Candelaria.
El seu treball va començar des dels inicis de la Festivitat de la Verge de la Candelaria, incrementant la seua demanada en el temps, permetent que en estos artesans hi haja un major impuls en les seues confecció per l'actual competència i a l'increment de danzarines que participen any a any en els conjunts en Trages de Llums.
Actualment, existix l'Associació Cultural de Bordadores i Careteros Puno Capital del Folklore Peruà (ARBOR-PERÚ), que té per finalitat la defensa i protecció dels drets conexos dels artistes en brodats puneños (careteros, pellers, confeccionistas de trages autòctons i demés experts en l'elaboració de trages del folclor Puneño).
