Forn baix

Un baix forn en funcionament. El metal eventualment serà extret a través del forat inferior.

Un baix forn és un forn preindustrial capaç de transformar el mineral de ferro extret de la naturalea en lupa, metal apte para la forja d'armes, aperos i atres objectes, sense el recurs a la energia hidràulica. Estos forns de reducció estaven disposts a l'aire lliure i en els seus diversos processos productius intervenia directament la força humana. En la península ibèrica a un conjunt d'este tipo de forns en se'ls denomina "ferrería de mont".

Els forns que utilisaven eren de reduït tamany i per lo general semiexcavados en el sol. Alcançaven aproximadament un metro d'altura i el seu diàmetro interior rondava entre els 40 i 70 cm aproximadament. Estaven construïts en pedres areniscas i argila i podien presentar, o no, un forat o dama inferior per a l'eixida d'escorias. La pista fonamental per a localisar en l'actualitat els restants d'estos antics tallers de producció de ferro ho proporcionen les escorias, que són el sobrant o rebuig que els ferrones tiraven quan obtenien el tocho o esponja de ferro. Les acumulacions de terres negres carbonosas i escorias formen en ocasions autèntiques acumulacions en les ales denominades escoriales, com també es coneixen estos jaciments arqueològics.

Història de les ferrerias de mont

Els orígens de les ferrerías de mont són encara incerts, ya que es desconeix el moment exacte en el que es va introduir la tècnica d'elaboració del ferro en el territori cantàbric. Alguns historiadors consideren que la producció del ferro es va introduir en dit territori a lo manco cap a l'any 500 a. C. tal i com s'ha observat en el poblat de Basagain (Guipúscoa) (SAN JOSÉ, S., 2005). Fins a l'irrupció de les ferrerías mogudes per mig de l'us de la força hidràulica a fins de el XIII o inicis de el XIV, la reducció de ferro per mig del método directe es va realisar en ferrerías de mont. A pesar de reconéixer l'importància de la siderúrgia en l'antiguetat i donada la gran extensió del mineral de ferro en la corfa terrestre, crida l'atenció cóm esta activitat productiva encara és poc coneguda en l'àmbit de l'arqueologia de les societats medievals (SIMON, J, et al., 1999, p. 217). La producció del ferro per mig de tècniques prehidráulicas s'ha anat desenrollant en els últims lustres per part de varis investigadors europeus, de tal manera que alguns territoris conten en síntesis de calitat molt alta; TYLECOTE, R.F., 1992; CIMA, M., 1991; DOMERGUE, C., 1987, etc.). No obstant, en Espanya encara es carix de treballs d'una certa entitat, a excepció d'investigacions puntuals realisades en alguns assentaments concrets (p.i. MARTÍNEZ SALCEDO, A. 1991), els treballs realisats en l'àrea catalana i més recentment les investigacions realisades en els escoriales celtíberos de la zona minera de Serra Menera en la província de Terol.

Per lo que es referix a l'àrea del País Vasc, el registre arqueològic disponible fins al moment no és molt abundant, pero es caracterisa per cobrir un ampli espectre cronològic que comprén més de mil anys entre l'época romana i la plenomedieval. Cal senyalar que la producció metalúrgica antiga del País Vasc rarament apareix mencionada en les fonts escrites, i encara que ha segut tractada per varis historiadors, ha prevalgut un tractament impregnat per mits i apriorisme. Segons les últimes investigacions arqueològiques desenrollades s'ha observat que hi ha un número rellevant de ferrerías que estan instalades en l'entorn de menuts cursos d'aigua estacionals, és dir, que estaven actius des de finals d'autumne fins a la primavera. Açò ha alimentat l'hipòtesis de que un percentage mai superior al 30% de les ferrerías de mont hui dia localisades(FRANCO, J., 2008) anaren tallers en actiu bàsicament en hivern i primavera i que els ferrones i miners alternaren esta activitat en atres pròpies de l'economia agropecuaria de la seua época.