Fort de Samaipata

El Observatori Astronòmic de Samaipata, Centre Còsmic de Samaipata, o el Centre Ceremonial de Samaipata, conegut comunament com el Fort de Samaipata, o simplement com "El Fort", és un lloc arqueològic precolombino i preincaico d'orige chané de Bolívia, ubicat a pocs quilómetros del poble de Samaipata, en la província Florida, departament de Santa Creu, a una altitut de 1950 m s. n. m. Va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per l'Unesco l'any 1998 i és considerada la pedra tallada més gran del món.

Està situat en les estribaciones orientals dels Vages bolivians o en la zona subandina i és un popular destí turístic per a bolivians i estrangers per igual. El lloc arqueològic és considerat únic, ya que va presentar quatre cultures diferents: chané com a orige del lloc arqueològic, inca, chiriguano (guaraní) i espanyol, va ser implementat en algunes construccions i també en explotacions pels incas i espanyols.

Inicialment fungió com un observatori astronòmic i còsmic chané; també tenia una funció religiosa i ceremonial en la seua deidad cap a la lluna. És erròneament conegut com "El Fort", per conclusions primerenques en afany d'acréixer la presència incaica, sent que estos ho varen usar com un centre per a després alvançar en busca de minerals, encara que en la seua curta estadía en Samaipata també existixen certes edificacions fetes pels incas, encara que no concloses per l'expulsió i extermini cap a estos per part dels chiriguanos. És conegut en l'actualitat com el segon monument arqueològic que més visites ha rebut en Bolívia. Es caracterisa per unes dimensions considerables situat entre la zona dels Vages o la zona subandina i les terres baixes.

Toponímia

Segons alguns, el terme Samaipata significa en quechua "lloc de repòs entre montanyes".

També s'ha vist el seu nom escrit com a Fort de Samaypata.

Història

La seua construcció va ser iniciada pels Chanés, un poble preincaico d'orige arahuaco (arawak), i va funcionar com un "calendari, observatori còsmic i astronòmic". Els distints gravats, sistemes de drenage, canals d'aigua i conques tenien les seues pròpies funcions. S'utilisava l'aigua com a element natural per a reflectir el cel, sent les observacions de les fases llunars, el control del temps o els canvis d'estacions el seu objectiu; també s'associava la lluna en el cicle fisiològic de les dònes; tot açò vinculat a la creència chané que està basada en la deidad llunar. Va ser construït aproximadament per l'any 900.

Els chanés varen tindre els seus primers contactes en els incas aproximadament en l'any 1410. l'incario va enviar emissaris cap a l'orient per a conversar en el cacic dels chanés, Grigotá, per a que este els deixe buscar recursos, sent el seu objectiu el "cerro Saipurú". Als incas se'ls va permetre l'accés, es varen dirigir a la zona de les localitats actuals de Comarapa i Pojo a on es varen edificar Incallajta i Saipina. Varen recórrer Vallegrande per a aplegar a Pucará; posteriorment varen baixar cap al riu Gran, al nort de la "serranía de Incahuasi", i varen aplegar a Saipurú per a explorar el cerro homònim. Mentres uns explotaven el cerro uns atres varen explorar aproximadament en l'any 1430, a on els incas es varen adinsar prop del cerro Sant Miguel i posteriorment als aproximats del riu Paraguay, lloc a on es varen trobar en els guaraníes (chiriguanos), els qui varen exterminar als incas. Els guaraníes varen prendre la pedra tallada de Samaipata i varen assessinar al cacic Grigotá, aixina com també esclavizaron les ñustas incas que no varen conseguir escapar. Els incas varen negociar en els guaraníes per a que s'entreguen a les ñustas a canvi d'abandonar el territori de la cordillera oriental. Els incas varen retrocedir cap a les cordilleres del centre de Cochabamba, els chiriguanos varen acaparar la zona i esclavizaron als chanés. Va haver una escaramuza per part dels incas, els qui en la zona de Comarapa, els incas prenen de presoners a alguns guaraníes per a dur-los al incario, encara que estos varen morir pel fret.

Els incas en la seua curta estadía en Samaipata, varen conseguir edificar certes muralles d'una plaça, que daten de finals de el XV i principis de el XVI. Quan els guaraníes varen ocupar l'àrea de Samaipata no varen edificar res, més que deixar rastres de la seua presència en artefactes natius i ceràmica. Els guaraníes varen dominar la regió fins al periodo de l'época hispànica en Sudamérica.

Incas

El lloc de Samaipata va ser ocupat com un àrea ritual i residencial al voltant de 300 EC pels Chanés del periodo Mojocoyas (200 a 800 EC). Varen començar a donar forma a la gran roca que és el centre ceremonial de la ruïna de Samaipata.

Segons un croniste espanyol de el XVII, Diego Felipe de Alcaya, els incas, provablement al final del regnat de Túpac Yupanqui (va governar entre 1471 i 1493), varen començar a adinsar-se a l'àrea de Samaipata. Un parent de Yupanqui cridat Guacané va dirigir un eixèrcit incaico a l'àrea i en elaborats regals va persuadir al líder o cacic local, el títul del qual era Grigotá, i els seus 50 000 súbdits a sometre's al govern del inca. Guacané es va establir en Samaipata o Sabay Pata que està a una altitut de 1900 metros (6200 peus). Samaipata significa "Descansa en les altures" en l'idioma quechua parlat pels incas.

Samaipata era un centre ceremonial i administratiu de la dominació inca, per a que estos exploren les afores. Com en atres establiments de frontera, els incas varen edificar forts destacats per a protegir Samaipata. Un s'ha localisat a uns 50 quilómetros (31 milles) a l'est anomenat La Fortalea. Les ruïnes es troben en el cim d'una montanya en vistes a les terres baixes al voltant de l'actual ciutat de Santa Creu.

Una atra fortalea, d'ubicació desconeguda, cridada Guanacopampa, protegia una mina en Saipurú o Caypurum, d'ubicació també desconeguda. Segons el relat de Alcaya, Guacané i Grigotá varen ser assessinats despuix de l'ocupació guaraní (chiriguanos). Els chiriguanos alvançaven des de les terres baixes fins a les zones subandinas. Els contraatacs dels incas no varen conseguir desposseir als guaraníes que es varen quedar per a establir-se en Samaipata i les seues afores. Un edifici destruït pel fòc en Samaipata dona crèdit a esta història. La data de la guerra va ser en la década de 1430.

Época colonial

Els colonizadores espanyols varen usar Samaipata com a campament base per l'any 1600, mentres els chiriguanos seguien amenaçant. Una casa espanyola es troba entre les ruïnes. En 1630 els espanyols varen deixar la seua presència en busca de fortuna, degut a que la pedra tallada de Samaipata era un monument antic, pensaven que hi havia minerals preciosos, per lo que varen fer certes edificacions d'arquitectura típica andalusa àrap i perforació. Fins a l'actualitat no se sap si varen conseguir trobar dits minerals.

En 1795, el naturaliste bohemio Tadeo Haenke va visitar les ruïnes i va deixar les seues observacions en un diari que encara no ha segut transcrito ni publicat. Va realisar el primer croquis de les gravacions en l'esquena de la roca.

Época republicana

Ya en el XX, despuix de l'independència de Bolívia, es reconeixia l'importància de la pedra tallada de Samaipata. En el passar dels anys, el fort va ser visitat per numeroses personalitats. El naturaliste francés Alcide d'Orbigny va visitar Samaipata durant el seu viage per Bolívia entre els anys 1830 i 1832. Durant la seua estància, va alçar un pla esquemàtic de les estructures del cerro. En el seu croquis de la regió, va mencionar un “poble dels incas” situat al sur de la roca. Segons l'interpretació de d'Orbigny, la roca s'utilisava com un lavadero d'or, encara que esta explicació va ser descartada posteriorment. El mèrit de d'Orbigny radica en haver deixat constància, en el seu pla i descripció, de molts relleus que hui estan desapareguts, tals com un au i una serp en alt relleu.

En octubre de 1908, el baró suec Erland Nordenskiöld va aplegar des de Santa Creu de la Serra per a visitar El Fort. Va realisar una breu descripció de la roca i va adjuntar algunes fotografies ilustrativas que mostraven l'estat en que es trobava quan la va visitar. En dos ocasions, durant els anys 1930 i 1940, el bolivià-austríac Leo Pucher va visitar el fort i va realisar un pla esquemàtic de la roca esculpida. En la seua publicació de 1945, Pucher va interpretar el cerro com un temple animista i totémico de l'época preincaica. El científic alemà Hermann Trimborn, de l'Universitat de Bonn, va visitar Samaipata en dos ocasions (1955 i 1960). Va deixar una descripció molt detallada que resumia els estudis anteriors i un pla simplificat de les estructures, combinat en un alçament topogràfic realisat pel seu assistent H. Müller-Beck. Una traducció a l'espanyol del seu text va ser publicada posteriorment en Buenos Aires (Trimborn, 1967 i 1994).

L'11 de giner de 1974, gràcies a les gestions de l'ex-director del Institut Nacional d'Arqueologia, l'arqueòlec bolivià Carlos Ponce Sanginés, es va crear el Centre d'Investigacions Arqueològiques en Samaipata (CIAS), establint les bases per a futures investigacions i proyectes.

Actualitat

Vint anys despuix d'haver segut considerat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, els investigadors del Proyecte d'Investigacions Arqueològiques de Samaipata (PIAS) varen realisar publicacions sobre el jaciment. Alguns dels artículs aborden temes històrics, problemàtiques de conservació, i punts polèmics de la metodologia interdisciplinària. Eixes publicacions varen fer una alusió a Samaipata com a punt de control incaico vinculat en unes riques mines d'argent en la zona aledaño. Segons autors, tant Samaipata com les mines varen ser atacats i saquejats pels belicosos en la vespra de la conquista espanyola.

Un dels treballs realisats va ser escrit per Albert Meyers, director de el PIAS titulat “Els treballs arqueològics en el fort de Samaipata 1992-1996”, en el que explica de forma àmplia i detallada senyes sobre les excavacions realisades en el proyecte i les seues conclusions. L'autor parla de la forma d'organisació del centre d'investigació PIAS i els seus corresponents objectius. El primer dels objectius va ser elaborar un pla de la roca tallada i els conjunts arquitectònics. El segon aclarir quin va ser la funció del lloc per a poder establir les pautes corresponents a la seua cronologia. En tercer lloc descripció de les excavacions junt en les troballes en els punts confrontants en la roca tallada des dels costats corresponents al sur i a l'est.

Sumant els resultats de les excavacions s'obtenia la conclusió de que havien fases de la presència inca en el fort de Samaipata precedides per vàries ocupacions anteriors. Entre les evidències de l'ocupació preincaica, algunes apunten cap als grups d'orige amazónico.

El Centre d'Investigació Arqueològica i Antropològica de Samaipata posseïx una colecció que inclou bols, recipients de diversos tipos i plats. Estos han segut decorats en figures antropomórficas que es remonten a cultures anteriors a l'época hispànica. Alguns d'estos objectes són d'al voltant del 200 a. C. El centre proporciona informació sobre esta estructura preincaica. La ruïna també té un sistema de drenage molt complex, en varis canals d'aigua i conques. Ademés, hi ha vàries escultures fetes de peces de pedra individuals.

Ubicació

El centre ceremonial de Samaipata està ubicat en el centre de Bolívia, en les primeres estribaciones andinas. Colindar en el sector austral del parc nacional Amboró i, segons alguns investigadors, demarca la frontera del imperi incaico en el seu costat este. Provincialment llimita al nort en la província Ichilo, en la zona sur en la província de Vallegrande i Cordillera, a l'est en la província Andrés Ibáñez, i a l'oest en la província Manuel María Cavaller.

El lloc és conegut popularment com fort degut a que es localisa en la part superior d'un tossal. Aparentment va ser un centre ceremonial i per això, un lloc de comunicació de l'home en els deus. Aparentment la seua ubicació li permetia també complir una funció astronòmica i podria haver segut un lloc propiciatorio pels cicles agrícoles. A pesar de la seua denominació com a forta, la zona del peñón era un lloc de repòs entre les montanyes, constituint un lloc central de cerimònies. És un aflorament de gran llongitut apareixen restants tallats en rostres d'animals i formes geomètriques, plens de significats de caràcter religiós.

No se sap molt sobre els seus constructors, encara que casi tots els estudiosos concorden que es tracta de poblacions originàries dels plans amazónicos. Solament en époques posteriors el lloc va ser ocupat pels incas per un curt temps en el seu moment d'exploracions en busca de recursos, poc abans de la conquista espanyola, que va ser quan varen sobrepondre decoració en els seus estils.

Erro al crear miniatura:

Descripció

El lloc arqueològic de Samaipata d'aproximadament 20 hectàrees (49 acres) es dividix en dos parts: un sector ceremonial i un sector administratiu/residencial. Algunes de les construccions dels incas es varen construir sobre estructures anteriors dels Chané.

L'instalació del Fort de Samaipata està dividida en dos sectors:

• El sector ceremonial: està en la partix nort del lloc. Medix uns 220 metros (720 peus) per 60 metros (200 peus) i consistix principalment en una gran cadira de roca coberta casi per complet en talles d'orige inca i preincaico. Els tallats inclouen una varietat de figures geomètriques i animals, parets, casetes i llarcs tallats en forma de canal cridats "la columna vertebral de la serp" o "el cascabel" (el sonajero). Encara que no és el més visualment espectacular, la part més important del sector ceremonial és el "cor dels sacerdots" que consistix en un círcul profundament tallat en casetes triangulars i rectangulars tallats en les seues parets es troba en el punt més alt de la roca. Est consta de 18 casetes, provablement utilisats com a assents per a individus, tallats en la roca. En el fondo de la roca hi ha 21 casetes rectangulars tallades que poden haver servit com a residències per a sacerdots o per a l'almagasenament d'artículs ceremoniales. Este monument, que domina la ciutat d'avall, és una de les obres ceremoniales precolombinas més colossals dels Vages i les regions amazónicas, testimoni de l'us hidràulic, el cult a les deidades i entitats representades en la naturalea com a animals sagrats en els rituals de purificació i fertilitat. 1 És un testimoni únic de les tradicions i creències prehispánicas, i no té paralel en ninguna parte de les Américas. Les talles en la part occidental inclouen dos felinos en una base circular, Els únics eixemples de talla en alt relleu en tot el lloc. Els restants d'un mur de pedra del periodo inca varen travessar vàries talles, lo que indica una data preincaica. Estos inclouen dos canals paralels, entre ells i junt a ells hi ha canals més menuts tallats en patrons en zigzag, lo que dona lloc al nom local per a esta funció, L'Esquena de la Serp.

Més a l'est hi ha una estructura que provablement representa el cap d'un felino. La major part de la cara sur de la roca estava dominada originalment per una série d'a lo manco cinc temples o santuaris, dels quals solament les casetes tallades en les seues parets sobreviuen. La Casa Colonial està situada en una plataforma artificial al peu de la roca. Les excavacions han revelat evidència d'estructures incas i preincas ací, per lo que es coneix com la Plaça de les Tres Cultures. La casa de l'época colonial, de la que solament sobreviuen les parets inferiors de pedra, és d'estil àrap-andalús característic, en un pati central obert.

• El centre residencial i administratiu està situat en una série de tres plataformes artificials al sur de la roca. Samaipata pot haver segut una capital provincial inca i té tota l'infraestructura associada en eixe estat. La característica més destacada és una gran plaça trapezoidal d'uns 100 metros (330 peus) a cada costat vorejada en el sur per una kallanka, edifici rectangular típic de les ciutats incas i que simbolisa el poder polític inca. La kallanka, de 70 metros (230 peus) de llarc i 16 metros (52 peus) d'ample, es va usar per a reunions públiques, festes i estage de visitants i soldats. La kallanka en Samaipata és la segona més gran de Bolívia, pero aparentment la construcció es va interrompre ya que el canal de drenage i el sostre de palla no es varen completar. També en este sector es troba un acllahuasi, un convent de monges per a les dònes seqüestrades cridades aclla, que eren elegides per a teixir textils, convertir-se en esposes de nobles incas, participar en cerimònies i, en ocasions, ser sacrificades en cerimònies religioses. L'existència d'un acllahuasi era típica d'importants assentaments incas.

Té dos criteris:

1. Criteri (ii): La roca esculpida en Samaipata és la característica ceremonial dominant d'un assentament urbà que representa l'apogeu d'esta forma de centre polític i religiós prehispánico.
2. Criteri (iii): Samaipata és un testic destacat de l'existència en esta regió andina d'una cultura en tradicions religioses altament desenrollades que ilustra dramàticament en forma d'immenses escultures rupestres.

Requisits de protecció i gestió

El lloc va ser conegut i visitat per erudits i viagers de el XVIII i més vesprada va ser declarat monument nacional pel Decret Suprem no. 2741 en 1951, baixe les disposicions de la Llei de Monuments Nacionals. Açò va cobrir 20 ha de l'àrea arqueològica i al voltant de 260 ha al voltant del lloc varen ser donadas a l'Estat pel propietari en 1997. L'àrea total està protegida per l'Ordenança Municipal no 5/97 de la Municipalitat de Samaipata com un parc ecoarqueológico. Posteriorment, l'Estat bolivià, en el tema de conservació, protecció i salvaguarda del Fort de Samaipata, ha establit regulacions en els següents nivells de govern: nacional, departamental i local. Les següents mides llegislatives de protecció se centren en garantisar la supervivència del patrimoni cultural: La Constitució Política de l'Estat bolivià, art. 191; Llei Monument Nacional 8/05/1927; DS Procediment complementari sobre patrimoni N.º 05918-06 / 11/1961; i, Reglament RM d'Excavacions N.º 082 / 97-03 / 06/1997.

Les agències a càrrec de la gestió del lloc són el Govern Municipal de Samaipata a través del Centre d'Investigacions Arqueològiques de Samaipata (CIAAS) que va ser creat en 1974 pel Decret Suprem Nº 11290 i és responsable del seguiment de l'excavació dels arqueològics. almagasenes conservació i restauració sistemàtica dels depòsits arqueològics; exposició de materials i publicacions científiques.

El pla de gestió de la propietat inclou principalment la definició del circuit controlat per als visitants i la definició tècnica dels tractaments per a la roca. La Secretaria de Cultura, a través de el DIINAR i el CIAAS, el Govern Municipal de Samaipata i la Prefectura del Departament de Santa Creu, han inclós en els seus Plans de Desenroll, les accions relacionades en la conservació del lloc emfatisant el manteniment i l'estudi de la composició de la roca.

Ademés, existixen varis plans regionals que enfortixen la conservació de Samaipata, i especialment a la necessitat de desenrollar una estratègia turística viable, tenint en conte la presència del parc nacional Amboró que garantisa la biodiversitat i la calitat ambiental de tota la província.

Vore també

• Anex:Patrimoni de la Humanitat en Bolívia
• Piràmide Circular de Mairana
• Cuzcotoro
• Samaipata

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fort de Samaipata.
• ^{[enllaç trencat]}
• Galeria de fotografies
• UNESCO
• poble samaipata
• Site with some pictures and information
• StoneWatch - society and academy for conservation and documentation of roc art
• Bolívia Samaipata