Fotólisis flash

Eixemple de fotólisis flash d'un compost químic.

La fotólisis flash és una tècnica de laboratori de sondege per mig d'una bomba, en la que una mostra s'excita primer en un fort pols de llum procedent d'un làser pulsat en una duració de nanosegundos, picosegundos o femtosegundos, o en una atra font de llum de pols curt, com una llàntia flash. Este primer pols fort es denomina pols de bombeig i inicia una reacció química o provoca un aument de la concentració dels nivells d'energia diferents del estat fonamental d'una mostra d'àtoms o molècules. Normalment, l'absorció de llum de la mostra es registra en intervals de temps curts (cridats polsos de prova o sonda) per a controlar els processos de relaixació o reacció que s'inicien en el pols de bombeig.

La fotólisis flash es va crear poc despuix de la Segona Guerra Mundial com a conseqüència dels intents dels científics militars de construir cambres lo suficientment ràpides com per a fotografiar missils en ple vol. Esta tècnica va ser desenrollada en 1949 per Manfred Eigen, Ronald George Wreyford Norrish i George Porter, els qui varen obtindre el Premi Nobel de Química en 1967 per este invent. Durant els 40 anys següents, esta tècnica es va ser fent més potent i sofisticada gràcies als alvanços en l'òptica i el làser. L'interés per este método va créixer considerablement a mida que les seues aplicacions pràctiques s'estenien de la química a àmbits com la biologia, la ciència dels materials i les ciències migambientals. En l'actualitat, els investigadors usen en freqüència les instalacions de fotólisis flash per a estudiar els processos induïts per la llum en les molècules orgàniques, els polímero, les nanopartículas, els semiconductors, la fotosíntesis en les plantes, la senyalisació i els canvis en la conformació provocats per la llum en els sistemes biològics.