Anar al contingut

França Occidental

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


En la historiografia medieval, França Occidental (en latín: França occidentalis) o regne dels francs occidentals (en latín: Regnum Francorum occidentalium) constituïx l'etapa inicial del Regne de França i s'estén des de l'any 843 —en la divisió del Imperi carolingio en el Tractat de Verdún— fins a 987 —coronació d'Hugo Capeto i inici de la dinastia dels Capetos—. França Occidental es va crear a partir de la divisió de l'Imperi carolingio despuix de la mort de Luis I el Piadós, pero la divisió este-oest "es va consolidar gradualment en la creació de dos regnes separats".[1] La mitat occidental va ser la base del Regne de França, encara que en teoria abdós Estats mai varen deixar de ser un solament.[2]

França Occidental s'estenia més al sur que la França moderna comprenent la Marca Hispànica, pero no tan a l'est, per lo que no incloïa Lotaringia ni l'Arelato. Despuix de la mort de Carlos el Calvo en 877, els reis de França Occidental varen ser elegits per un consell de magnats eclesiàstics i llaics, i entre 888 i 936 es varen succeir monarques de les cases carolingia i robertina.[3]

En el 987, el regne va passar a mans de la dinastia dels Capetos, família que es va mantindre en el poder fins a la Revolució francesa. Alguns historiadors consideren a esta data com l'inici de "França" com a tal.[4] Despuix de la transformació de la França Oriental en el Regne de Germania —i Sacre Imperi Romà Germànic— , el seu territori va deixar de ser cridat "regne dels francs orientals" per a convertir-se en el "regne dels alemans" a partir de el XI.[5] D'esta forma, el regne d'Occident va quedar com l'únic Estat franc. El nom modern de "França" apareix per primera volta en 1205, durant el govern del rei Felipe II l'Augusto, primer en usar el títul de Rex Francie.[6]

Història

[editar | editar còdic]

Consolidació del feudalisme

[editar | editar còdic]

Carlomagno va continuar la política dels seus predecessors els majordoms austrasianos d'otorgar beneficis territorials (en règim d'usufructe i no de propietat) a canvi de contar fidelitat i respal militar dels terratinents, gràcies a que contava en el botí de les seues campanyes militars, i inclús va otorgar l'administració de l'imperi a aquells nobles que se li havien encomanat a ell personalment baix un víncul de fidelitat. Pero la paralisació de l'expansió territorial en época de Ludovico Pío, va finalisar un periodo de beneficis per a l'aristocràcia, que ambicionando millorar el seu patrimoni, varen dirigir els seus apetencias intervenint en la rivalitats internes que eclosionaron en vàries guerres civils que varen implicar a l'emperador i els seus fills. A pesar de l'amplitut de l'imperi, est caria d'eixèrcit permanent, de marina, de fortificacions sòlides, o d'un sistema financer. El sistema administratiu estava en mans d'una aristocràcia lligada al rei per llaços de fidelitat, ya que els recursos del rei se circumscrivien a les rendes dels seus dominis, de modo que el sobirà, incapaç de pagar als seus agents, es va vore obligat a elegir-los entre l'aristocràcia (que reunia el poder militar i el seu propi sustente) en lo que el rei es va vore incapaç d'impondre'ls la seua autoritat, carint de força pròpia suficient per a opondre-se'ls. Despuix de la recalcada territorial de Verdún, cada regne es va preocupar de la seua pròpia defensa.

En agost de 843, despuix de tres anys de guerra civil despuix de la mort de Luis el Piadós en juny de 840, els seus fills i el Tractat de Verdún, que va supondre l'incapacitat de mantindre una unitat política de l'imperi, quedant el títul imperial reduït a caràcter simbòlic. Carlos II el Calvo va rebre la França occidentalis en lluita contra el seu nebot Pipino II el rei d'Aquitània. És este territori de Carlos II el Calvo el que va evolucionar en la moderna nació francesa.

Els Annales Bertiniani, escrits en França Occidental en l'época descriuen a Carlos aplegant a Verdún, "a on el repartiment de porcions" va tindre lloc. Despuix de descriure les porcions dels seus germans, Lotario I (França Mija) i Luis el Germànic (França Oriental), anota que "el restant fins a Espanya va ser cedit a Carlos"".[7] Els Anals de Fulda de França Oriental descriuen a Carlos rebent la part occidental en acabant de que el regne fora "dividit en tres".[8] L'última entrada dels Annales Bertiniani data de 882, per lo que l'única font contemporànea dels fets de la que es dispon són els Annales Vedastini. El següent document original del regne de França Occidental serien els Anals de Flodoardo, que s'inicien en 919.[9]


No obstant, Carlos va tindre que afrontar la guerra contra el seu nebot Pipino II d'Aquitània. Despuix de la mort de Pipino I d'Aquitània en decembre de 838, el seu fill Pipino II havia segut reconegut per la noblea aquitana com a rei, pero la successió no havia segut reconeguda per l'emperador, que va designar a Carlos com a rei d'Aquitània en l'Assamblea de Worms de 839. Carlos el Calvo va declarar la guerra a Pipino al començament del seu regnat en 840 i el Tractat de Verdún va ignorar al pretenent en assignar Aquitània a Carlos.[10] D'esta manera, en juny de 845 i despuix de vàries derrotes, Carlos va firmar el Tractat de Benoît-sur-Loire i va reconéixer com a rei al seu nebot, i est va rebre els territoris d'Aquitània com a feus reconeixent a Carlos com el seu senyor. Este acort va permanéixer en vigor fins a març de 848, quan els barons aquitanos varen reconéixer a Carlos com a rei. A partir de llavors, els eixèrcits de Carlos varen dur l'iniciativa i en 849 havien conseguit assegurar la major part d'Aquitània.[11] Ya en juny de 848 el propi Carlos va ser coronat "Rei de Francs i Aquitanos" en Orleans. La cerimònia va ser oficiada per Wenilo de Sens, i va incloure la primera unció real en l'història de França Occidental. L'idea va poder haver sorgit de l'arquebisbe Hincmaro de Reims, que va compondre a lo manco quatre ordines descrivint el ceremonial apropiat per a una consagració real.[12]

En la década de 840, es varen incrementar les incursions vikingas, aixina en 845 els vikingos varen saquejar París, i entre 856-862, varen dur una acció fructífera en el Sena, a les que es varen afegir en el Rin, el Somme, el Loira, el Garona, i inclús en el Ródano. En França occidental, les mides del rei Carlos II es varen mostrar ineficaços, i la defensa, quan es va fer, es va portar a terme localment alçant fortificacions privades sense autorisació real. Els resultats d'açò vénen ejemplificados durant el regnat del Carlos el Simple (898-922), quan els normandos de Rollón el Caminante varen ser reconeguts com a vassalls en l'àrea costera aigües avall de París, en una regió que es coneixeria com Normandia. En la mateixa época, cap a la mitat de el IX, es va produir la devastación de la zona costera mediterrànea pels sarracenos, que es varen establir en Fraxinetum, d'a on no varen ser expulsats fins a 972/973. I a partir de la década de 920, els magiares varen iniciar els seus raides.

Entretant, els nobles davant l'incapacitat real de fer valdre la seua autoritat, varen poder apropiar-se dels seus beneficis territorials (que inicialment els va ser otorgat com a usufructes) i transmetre'ls als seus fills, ademés d'usurpar els drets reals, com el d'acunyament de moneda, els peages i inclús, l'administració de justícia. Per tant, en un regne en el que l'aristocràcia territorial s'ha apropiat de les funcions administratives, que aprofita en el seu propi benefici i les transmet a les seues descendència, despullant de poder efectiu al monarca, va donar lloc a la concentració de poder en "principats territorials", degut a que la noblea havia arraïlat en una regió geogràfica a on havia adquirit varis territoris (comtats) i establit relacions familiars. Aixina tenim el ducado d'Aquitània, Borgoña, i Normandia, els comtats d'Anjou, Champaña, Blois, Flandes, Barcelona i Tolosa. Tots estos principats reconeixien al rei com el seu senyor, pero se sostreen a l'intervenció el mateix.

Monarquia electiva

[editar | editar còdic]

Donada puix la nulitat del poder monàrquic, la mateixa monarquia es va fer electiva. A la mort de Carlomán II en decembre de 884, no li va succeir el seu germà Carlos, sino el seu cosí l'emperador Carlos III el Gros, per elecció, que ya era rei de França Oriental i Itàlia, com a rei. Possiblement va ser coronat com a «rei en Galia» (rex in Gallia) el 20 de maig de 885 en Grand.[13] El seu regnat va ser l'última ocasió despuix de la mort de Luis el Piadós en que tot l'Imperi carolingio va estar unificat baix un únic governant. En la seua condició d'emperador sembla haver concedit títul real i emblemes a Alano I com rei de Bretanya.[14] La seua gestió durant el sege vikingo a París va deteriorar el seu prestigi i en novembre de 887 va ser depost per part de la noblea de França Oriental pero no de França Occidental. Va morir poc despuix, en giner de 888, en França occidental va ser elegit Eudes, comte de París i en Aquitània, el duc Ranulfo II es intituló com a rei d'Aquitània pero solament va viure dos anys.[15] Encara que Aquitània no es va convertir en regne independent, va permanéixer en gran mida fòra del control dels reis de França Occidental.[3]

Front a Eudes, alguns nobles es varen rebelar i varen elegir a Carlos el Simple (893), que va ser depost (922) i en el seu lloc els nobles varen elegir al germà del rei Eudes, Roberto I de França, i a la seua mort (923), varen elegir al seu gendre Raúl. En 936, va fallir el rei, i el noble més poderós, Hugo el Gran (marqués de Neustria i comte de París, fill del rei Roberto I), va conseguir que els nobles cridaren al fill de Carlos el Simple, Luis IV de França, rebent el títul de duc dels francs. No obstant, els carolingios només tenien terres en Laon, Compiègne, Reims i Soissons, de modo que la seua política va passar a estar mediatizada i en conflicte en els interessos del duc dels francs i pel recent restaurat imperi, l'emperador del qual va a procurar eixercir la seua influència sobre França occidentalis, aixina els reis Lotario i Hugo Capeto varen ser nebots del Otón I.

En fallir Luis V de França en 987 sense descendència, l'arquebisbe Adalberón de Reims, enemistado en els últims reis carolingios Lotario i Luis V, va convéncer als nobles que no elegiren al carolingio Carlos de Lorena ya que era vassall de l'emperador i com tal havia intentat usurpar la corona en 978, aixina que l'elecció es va produir en benefici d'Hugo Capeto. El territori de França Occidental des del periodo capeto es convertiria posteriorment en el Regne de França.[4]

Reis de França Occidental

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anexe:Monarques de França.

A continuació es presenta la llista dels reis de la França Occidental fins al 987. Se senyala també la dinastia a la que varen pertànyer.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Bradbury 2007, 21: "... divisió que es va consolidar gradualment en la creació de dos regnes separats, França Oriental i Occidental, o lo que podem escomençar a cridar Alemània i França."
  2. ↑ Sewell, Elizabeth Missing (1876). Popular History of France, Longman, p. 48.
  3. ↑ 3,0 3,1 Lewis 1965, 179–80.
  4. ↑ 4,0 4,1 Goubert, Pierre (2002). The Course of French History (en anglés), Routledge, p. 2. ISBN 9780203414682.
  5. ↑ Scales, Len (2012). The Shaping of German Identity: Authority and Crisis, 1245-1414, Cambridge University Press, p. 158-159. ISBN 9780521573337.
  6. ↑ Bernard Guenée (1981). Politique et histoire au Moyen Age: recueil d'articles sur l'histoire politique et l'historiographie médiévale (1956-1981) (en Francés), Universitat de Michigan, p. 158.
  7. ↑ AB a. 843: ubi distributis portionibus ... cetera usque ad Hispaniam Carolo cesserunt.
  8. ↑ AF a. 843: in tres parts divise ... Karolus vero occidentalem tenuit.
  9. ↑ Koziol 2006, 357.
  10. ↑ AF a. 843: Karolus Aquitaniam, quasi ad partem regni sui iure pertinentem, affectans ... ("Charles wanted Aquitaine, which belonged by right to a part of his kingdom").
  11. ↑ Coupland 1989, 200–202.
  12. ↑ Nelson 1977, 137–38.
  13. ↑ MacLean 2003, 127.
  14. ↑ Smith 1992, 192.
  15. ↑ Richard 1903, 37–38.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Simon Coupland. "The Coinages of Pippin I and II of Aquitaine" Revue numismatique, 6th séries, 31 (1989), 194–222.
  • Geoffrey Koziol. "Charles the Simple, Robert of Neustria, and the vexilla of Saint-Denis". Early Medieval Europe 14:4 (2006), 355–90.
  • Archibald R. Lewis. The Development of Southern French and Catalan Society, 718–1050. Austin: University of Texas Press, 1965.
  • Simon MacLean. Kingship and Politics in the Clapix Ninth Century: Charles the Fat and the end of the Carolingian Empire. Cambridge: Cambridge University Press, 2003.
  • Janet L. Nelson. "Kingship, Law and Liturgy in the Political Thought of Hincmar of Rheims". English Historical Review 92 (1977), 241–79. Reprinted in Politics and Ritual in Early Medieval Europe (London: Hambledon, 1986), 133–72.
  • Alfred Richard. Histoire dones Comtes de Poitou, vol. 1 Paris: Alphonse Picard, 1903.
  • Julia M. H. Smith. Province and Empire: Brittany and the Carolingians. Cambridge: Cambridge University Press, 1992.


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=França_Occidental&oldid=727813»