Felipe II de França

Felipe II de França

Felipe II de França, cridat "El Augusto" (Gonesse, 21 d'agost de 1165-Mantes-la-Jolie, 14 de juliol de 1223), va anar el sèptim rei de la dinastia dels Capetos, fill i hereu de Luis VII de França el Jove i d'Adela de Champaña. Va ocupar el tro de França entre els anys 1180 i 1223.

Felipe Augusto és un dels monarques més admirats i estudiats de la França medieval no solament en raó al seu llarc regnat, sino també per les seues importants victòries militars i, sobretot, pel desenroll dels proyectes portats a terme per a assegurar el poder real front als grans senyors feudals.

També destaca per ser el primer monarca en usar el títul de "Rei de França" (Rex Franciae), substituint permanentment el títul de "Rei dels francs" (Rex Francorum). Aixina, des de 1205, el regne va passar a ser conegut com el "Regne de França" (Regnum Franciae).

Començos del regnat (1179-1189)

El naiximent de Felipe Augusto en 1165 va ser acollit com un milacre per la família real. Luis VII va esperar prop de trenta anys un hereu i va anar la seua tercera esposa, Adela de Champaña, la que li va donar el fill tan esperat. Una espera que li va valdre a Felipe II el sobrenom de Dieudonné (de Deu donado).

Consagració

Felipe II va ser consagrat com rex designatus als 14 anys, en 1179. La cerimònia de la consagració, no obstant, va tindre que pospondre's: víctima d'un accident de caça, la vida del jove príncip estava en perill. Tal gravetat va ser motiu suficient com per a que Luis VII es desplaçara, pese a lo delicat de la seua salut, a descansar sobre la tomba de Tomás Becket, l'arquebisbe de Canterbury mort en 1170. Felipe Augusto va ser consagrat, finalment, en Reims pel seu tio l'arquebisbe Guillermo de Blois l'1 de novembre de 1179. Luis VII, el seu pare, va morir el 18 de setembre de 1180. Felipe Augusto, rei de França, tenia només quinze anys.

Una de les primeres decisions que va prendre Felipe Augusto va ser la d'expulsar, en abril de 1182, als judeus i confiscar tots els seus bens, una decisió que trencava en la protecció acordada per Luis VII. El motiu oficial designava als judeus com a responsables de diverses calamitats, pero el motiu real era el de reforçar, sobretot, a les caixes reals, una decisió sense dubte temerària al començ del seu regnat. Estes mides no varen durar molt: l'interdicció del territori, per llavors difícil de fer respectar, va terminar en 1198 i l'actitut conciliadora de Luis VII va tornar a impondre's com a norma.

Rivalitats de poder

Conscient de la debilitat del poder real, Felipe Augusto va saber posar-se ràpidament a l'altura de les circumstàncies. El seu matrimoni en Isabel de Henao en 1180 li va aportar com dote l'Artois i, en juny d'eixe mateix any, tres mesos abans de la mort del seu pare, va firmar el tractat de Gisors en Enrique II d'Anglaterra. Dos acontenyiments que varen vindre a reforçar la posició del jove rei front a les cases de Flandes i de Champaña.

En 1181, el conflicte en els barons acaudillados per Felipe d'Alsàcia, comte de Flandes, es va revivar. Felipe Augusto va conseguir paralisar les seues pretensions trencant les aliances que mantenia en el duc de Brabante i en l'arquebisbe de Colónia. En juliol de 1185, el tractat de Boves va confirmar al rei la possessió de Vermandois, Artois i Amiénois.

Els Plantagenet eren una atra de les majors preocupacions de Felipe Augusto. Les possessions d'Enrique II d'Anglaterra i duc d'Anjou comprenien Normandia, Vexin i Bretanya. Despuix de dos anys de guerrear (1186-1188), la situació no terminava de definir-se. Felipe II va intentar aprofitar-se de la rivalitat existent entre els dos fills del rei d'Anglaterra: Ricardo Cor de #León, en el que s'havia aliat, i Juan sense Terra. Finalment, es va negociar una pau de statu quo quan el papa Gregorio VIII va cridar a les creuadas despuix de la pren de Jerusalem per part de Saladino en 1187. La mort d'Enrique II en juliol de 1189 va tancar este episodi. La partida cap a Terra Santa era prioritària.

La tercera Creuada i la rivalitat en Ricardo I d'Anglaterra (1190-1199)

Artícul principal → Tercera Creuada.

La creuada

Felipe Augusto i Ricardo varen partir junts per a la Tercera Creuada en la major part dels barons de França. Felipe des de Gènova i Ricardo des de Marsella varen embarcar quan finalisava l'estiu de 1190, varen ser sorpresos per les temporals hivernals del Mediterràneu i varen tindre que detindre's durant varis mesos en Mesina, Sicília. Allí, la rivalitat latent entre abdós reis es va fer palés en motiu dels proyectes matrimonials de Ricardo, que va trencar la seua promesa de matrimoni en Alix, germanastra de Felipe, per a comprometre's en Berenguela de Navarra. Felipe Augusto va abandonar Mesina en quant va poder, el 30 de març de 1191.

Felipe Augusto va aplegar a Acre el 20 d'abril de 1191 i va participar en el sege de la ciutat en mans dels musulmans. Ricardo va aplegar en juny despuix de passar per Chipre; el reforç anglés va ser ben rebut pero les querelles entre abdós reis varen sorgir de colp i repent. Per a agravar la situació, els dos es varen vore afectats per l'alopècia: atacats per altíssimes febres varen perdre els cabells i les ungles. Felipe Augusto va perdre també la visió d'un dels seus ulls. A pesar de tot, les operacions militars varen continuar. Els francesos varen conseguir travessar per primera volta els murs d'Acre el 3 de juliol, pero sense èxit algun; despuix varen fracassar també els anglesos. Debilitats, els sitiats varen capitular el 12 de juliol de 1191.

La creuada acabava d'escomençar, pero Felipe va decidir abandonar-la. La mort del comte de Flandes l'1 de juny de 1191 despuix del sege (que Felipe acabava de conéixer) va ser el motiu principal de la seua marcha, ya que la mateixa va reobrir el problema de la successió flamenca. En el camí de regrés, Felipe es va detindre en Roma, a on el Papa li va autorisar a deixar la creuada. El rei va entrar en París el 27 de decembre de 1191. La crònica d'eixe viage entre Roma i París és un dels testimonis que es conserven de les vies romeas medievals.

Vore també: Cròniques de les vies romeas medievals: Felipe Augusto (1191)

La successió flamenca

Esta va ser la primera preocupació de Felipe Augusto a la seua tornada de les creuades. La mort del comte de Flandes sense descendència alguna va provocar la codícia de tres pretenents: Balduino V de Henao, comte d'Henao, Eleonor de Vermandois, comtesa de Beaumont i Felipe Augusto.

Finalment, Balduino va ser designat hereu de la corona del comtat de Flandes despuix de pagar 5000 marcs d'argent. No obstant, Felipe Augusto va otorgar per mig d'un escrit de 1192 Valois i Vermandois a Eleonora, territoris que deurien ser tornats al rei quan esta morira. El rei es va quedar en Péronne i Artois en nom del seu fill, el príncip hereu Luis (futur Luis VIII de França), com a hereu de la reina Isabel de Henao fallida en 1190. Les posicions reals del Nort varen quedar, d'esta manera, considerablement reforçades.

El problema matrimonial

Despuix del decés de la reina Isabel, Felipe Augusto era conscient de que tenia que tornar a casar-se lo més ràpidament possible. La successió dinàstica no estava realment assegurada: el seu únic fill Luis a penes tenia quatre anys i ya havia sofrit una greu malaltia. L'elecció com a esposa d'Isambur de Dinamarca és un misteri. Tenia díhuit anys i era germana del rei Canuto VAIG VORE de Dinamarca. Es va firmar l'acort matrimonial al que Isambur va aportar una dot de 10 000 marcs d'argent i la princesa es va dirigir a França. Felipe i Isambur es varen trobar en Amiens el 14 d'agost de 1193 i es varen casar eixe mateix dia. Al sendemà, Felipe Augusto va pospondre la coronació de la reina i la va recloure en el monasteri de Saint-Maur-dones-Fossés. Felipe Augusto va declarar que volia que el seu matrimoni fora anulat.

Les raons per a esta precipitada separació, a la que varen seguir sèt anys de reclusió de Isambur i, per part de Felipe Augusto, la negativa més absoluta de reconéixer-la com a reina, són desconegudes i varen donar lloc a tota classe d'especulacions possibles tant per part dels seus contemporàneus com pels historiadors. Per a defendre la seua postura i l'anulació del seu matrimoni, Felipe Augusto va aduir una possible consanguinitat prohibida per l'Iglésia. Una assamblea de bisbes i de barons va donar el seu consentiment i aprovació per a la nulitat i el rei es va casar en Inés de Méran, jove bavara, en juny de 1196.

Pero el nou papa, Inocencio III, elegit en 1198 no va estar d'acort en eixa resolució. Desijant afirmar la seua autoritat, va ordenar a Felipe Augusto que se separara d'Inés i tornara a posa a Isambur com a reina. Com vullga que Felipe Augusto va desobedir dita orde, l'excomunió va ser pronunciada sobretot el regne de França el 13 de giner de 1200. Felipe Augusto va deixar la causa en suspens i Isambur va continuar en captiveri sent traslladada a la torre d'Étampes. Finalment, el rei va organisar una cerimònia de reconciliació i l'excomunió va ser alçat. Pese a tot, la cerimònia no va tornar a Isambur al seu lloc com a reina, i el procés d'anulació matrimonial va seguir el seu curs. Felipe Augusto era, en eixos moments, bígamo. El concilie de Soissons que es va celebrar en març de 1201 va concloure sense donar solució al problema de Felipe Augusto, que va abreviar els debats renunciant a l'anulació del seu matrimoni. En juliol de 1201, Inés de Méran va morir en Poissy en donar a llum a un segon hereu: Felipe. Abans, en 1198, havia naixcut María, reconeguda pel Papa en novembre de 1201. La crisis es va donar per suspesa i la successió dinàstica va quedar assegurada.

Felipe Augusto va reprendre el procés d'anulació en 1205 aduint la no consumación del matrimoni. Va intentar forçar els acontenyiments pretenent casar-se una tercera volta i va constatar, definitivament, que tots els seus proyectes sobre este assunt resultaven inútils. El rei va terminar per trencar les negociacions per a l'anulació en 1212 de la mateixa manera abrupta en que lo havia fet en 1201 i, resignat, va acceptar que Isambur ocupara el seu lloc com a reina de França, encara que jamai va tindre en ella relacions conjugals.

La lluita contra Ricardo Cor de #León

Ricardo Cor de #León va continuar la creuada despuix de la marcha de Felipe Augusto. Va conquistar els principals ports palestins aplegant fins a Jaffa i va restablir el regne llatí de Jerusalem, encara que la ciutat pròpiament dita no va poder ocupar-la. Va negociar, per últim, una treua de cinc anys en Saladino i reembarcó en el més d'octubre de 1192. Les tempestats hivernals varen tornar a sorprendre-li i va tindre que refugiar-se en Corfú, a on va ser capturat pel duc Leopoldo d'Àustria, que li va posar en mans del seu enemic, l'emperador alemà Enrique VI.

Felipe Augusto va aprofitar l'ocasió per a negociar en Juan sense Terra, el germà menor de Ricardo que no creïa que este retornara. Esperant recuperar la Corona anglesa gràcies al respal de Felipe Augusto, li va rendir vassallage en 1193. Despuix, despuix de l'atac de Felipe Augusto a les possessions dels Plantagenet, Juan sense Terra va cedir al rei de França l'est de Normandia, llevat Ruan, Vaudreuil, Vernuil i Évreux, per mig d'un acort firmat en giner de 1194.

Ricardo va anar finalment lliberat en 1194 i la seua resposta va ser immediata. Va obligar a Felipe Augusto a renunciar a la part essencial de les seues recents conquistes per mig d'un primer tractat portat a terme en giner de 1196. Les lluites entre ells es varen reiniciar i Ricardo va invadir Vexin (1197-1198). Els dos reis buscaven respals, mentres Inocencio III, que tractava de posar en peu una nova creuada, els va obligar a negociar. La situació es va arreglar de manera súbita: durant el sege al castell de Châlus, en 1199, Ricardo va ser alcançat per una flecha morint pocs dies despuix, el 6 d'abril, quan contava cuarenta y uno anys. Allí va ser quan va acabar el seu regnat.

Les grans conquistes (1199-1214)

Les victòries front a Juan sense Terra

La successió de Ricardo Cor de #León no va resultar fàcil: Juan sense Terra tenia front a sí a Arturo I de Bretanya (dotze anys), fill del seu germà major Godofredo II de Bretanya, mort en 1186, un sério pretenent al tro. Felipe Augusto va aprofitar la rivalitat existent entre abdós i, de la mateixa manera que s'havia aliat en Juan contra el seu germà Ricardo, es va aliar esta volta en Arturo contra Juan. Felipe Augusto va rebre el vassallage del comte de Bretanya en la primavera de 1199. Açò li va permetre negociar, en posició superior, en Juan sense Terra el tractat de Goulet firmat en maig de 1200, que va resultar favorable per a Felipe Augusto. Este tractat va sagellar aixina mateix el matrimoni entre Luis VIII de França i Blanca de Castella, neboda de Juan.

No obstant, les hostilitats no varen cessar i es varen concentrar en Aquitània. Felipe es va aliar, per una part, en Arturo i, per una atra, va cridar a Juan, el seu vassall segons el tractat de Goulet, per a intervindre en les seues accions en Aquitània i Tours. Juan, naturalment, no es va presentar, i la cort de França va decretar el confisc de tots els seus feus.

La següent batalla es va desenrollar en el terreny militar. En la primavera de 1202, el rei va mamprendre l'assalt de Normandia, mentres que Arturo atacava Poitou. Pero el jove comte va ser sorprés per Juan durant el sege de Mirebeau, a on va ser fet presoner junt en les seues tropes. Arturo de Bretanya va desaparéixer durant els mesos següents i, provablement, va ser assessinat a principis de 1203. Felipe Augusto va assegurar el seu respal als vassalls d'Arturo i va tornar a atacar Normandia durant la primavera de 1203. Va desmantellar la defensa dels castells normandos, va conquistar Li Vaudreuil i va posar lloc al Castell-Gaillard en setembre de 1203. Per la seua banda, Juan va cometre el terrible error d'abandonar Normandia per a retornar a Anglaterra en decembre de 1203. El Castell-Gaillard va ser pres el 6 de decembre de 1204.

Felipe Augusto va poder invadir, llavors, al mateix temps Normandia: Falaise, Cauen, Bayeux i, per últim Ruan, que va capitular el 24 de juny de 1204, en donar-se conte de que no aplegava l'ajuda de les tropes de Juan. Verneuil i Arques varen caure immediatament despuix afirmant l'èxit de Felipe Augusto que acabava de conquistar tota la Normandia en dos anys de campanya. Felipe es va dirigir després cap a la vall del Loira i va prendre en primer lloc Poitiers en agost de 1204, i en 1205 va conquistar Loches i Chinon. Finalment, Juan i Felipe, varen concertar una treua en Thouars que es va fer efectiva el 13 d'octubre de 1206.

La consolidació de les conquistes

Durant tot el periodo comprés entre 1206 i 1212, Felipe Augusto es va dedicar a consolidar les seues conquistes territorials. El domini capetino va ser ben acceptat en Champaña, Bretanya i Alvèrnia, pero els comtats de Boulogne i Flandes varen plantejar més problemes.

Renaud de Dammartín, comte de Boulogne, constituïa el seu primer punt de preocupació. Pese a les atencions de Felipe Augusto, que en 1210 va casar al seu fill Felipe de Hurepel en Matilde, filla de Renaud. Este últim va negociar en el bando enemic, i les sospites de Felipe Augusto varen aumentar quan el comte va escomençar la fortificació de Mortain, en la Normandia occidental. En 1211, Felipe Augusto va passar a l'ofensiva i va prendre Mortain i Dammartín. Renaud de Dammartín va fugir i es va refugiar en el comtat de Bar, en lo que va deixar de representar un problema immediat.

En Flandes es va iniciar un periodo d'incertitut: en l'estiu de 1202, Balduino, comte de Flandes i de Henao es va incorporar a la quarta creuada, va participar en la pren de Constantinopla i va ser nomenat emperador del nou imperi llatí que s'havia fundat en maig de 1204. En 1205 va ser fet presoner pels búlgars i, poc despuix, va ser assessinat. Felipe, germà de Balduino i comte de Namur, va assumir la regència de Flandes i va jurar fidelitat a Felipe Augusto pese a l'oposició dels seus consellers. El rei, a fi d'estabilisar el comtat, va casar a l'única hereua de Balduino, la seua filla Juana en Fernando de Portugal, comte de Flandes en 1211. Felipe Augusto va creure que, d'esta manera, podria contar en el vassallage de Flandes.

El problema germànic va ser una atra de les seues majors preocupacions. Despuix de la mort d'Enrique VI Hohenstaufen succeïda en 1197, el papa Inocencio III tenia que designar al nou emperador. Hi havia dos candidats per al càrrec: per una part, Otón de Brunswick, avalat pel seu tio Juan sense Terra i favorit de Inocencio III i, per una atra, Felipe de Suabia, germà d'Enrique VI, avalat per Felipe Augusto i coronat rei dels Romans en 1205. Felipe de Suabia va ser assessinat en juny de 1208 i, sense rival, Otón va ser coronat emperador en octubre de 1209. Inocencio III es va arrepenedir en seguida d'esta elecció puix el nou emperador va posar ràpidament de manifest les seues ambicions italianes. Otón va ser excomulgado en 1210 i Felipe Augusto va negociar en el rei de Sicília, Federico de Hohenstaufen, el fill d'Enrique VI, que havia segut coronat rei dels Romans en Magúncia en 1212, una aliança en la que, Felipe Augusto, esperava poder fer front a les ambicions de Otón.

La Batalla de Bouvines

Artícul principal → Batalla de Bouvines.

L'increible reacció de Felipe Augusto va induir als seus rivals a unir-se. La coalició es va concretar en 1212: es varen unir a la mateixa, Juan sense Terra, Otón i Renaud de Dammartín que va anar el verdader artesà de la coalició. Est, que no tenia res que perdre, es va dirigir a Fráncfort buscant el respal de Otón; despuix es va anar a Anglaterra a on va rendir homenage a Juan, que li va restablir, oficialment, en les seues possessions angleses. Les hostilitats entre Felipe Augusto i Juan sense Terra es varen recomençar immediatament.

Al mateix temps, les primeres operacions de la Creuada albigense, dirigida pels barons, varen enfrontar al comte de Toulouse i als creuats. Felipe Augusto, concentrat en el perill anglés, va pospondre la resolució d'este problema. Felipe Augusto va reunir als seus barons en Soissons el 8 d'abril de 1213 i va deixar a càrrec del seu fill, el príncip hereu Luis el #León, l'expedició contra Anglaterra. Felipe Augusto va obtindre el respal de tots els seus vassalls, llevat el de Fernando, comte de Flandes, al que ell mateixa havia designat com tal dos anys abans. Felipe Augusto va recaptar llavors nous respals, especialment en l'entorn d'Enrique de Brabante. Despuix d'un periodo d'incertitut, Inocencio III va decidir recolzar a Juan sense Terra, un respal moral pero, sense dubte, no desdeñable. Els preparatius per a la batalla varen ser llents: el proyecte inicial de Felipe Augusto que desijava invadir Anglaterra va quedar, lliteralment, abortat, quan la seua flota va ser assaltada, en maig de 1213, per la coalició enemiga en Damme. Durant els mesos següents, Felipe Augusto i Luis VIII es varen abalançar contra els comtats de Boulogne i de Flandes. Les ciutats varen ser ràpidament assolades.

En febrer de 1214, Juan sense Terra va desembarcar en el continent, en La Rochela, en l'intenció de sorprendre a Felipe Augusto. Una estratègia que, en principi, va tindre èxit, ya que Juan va conseguir adeptes entre els barons de Limousin i Poitou. En maig de 1214, es va dirigir a la vall del Loira i va prendre Angers. Felipe Augusto, immers en el conflicte de Flandes, va confiar al seu fill Luis l'atac contra Juan. El jove príncip hereu es va dirigir, immediatament, a la fortalea de la Roche-aux-Moines. Juan sense Terra, va ser assut del pànic: l'ajuda dels poitevinos era molt dubtosa i Luis s'acostava acompanyat per 800 cavallers. El rei d'Anglaterra va fugir el 2 de juliol i la derrota anglesa va ser absoluta. Pero la coalició no havia perdut encara: en el nort devia dirimir-se tot.

L'enfrontament final entre els eixèrcits de Felipe Augusto i els de la coalició, dirigits per Otón, era inevitable. El 27 de juliol de 1214, l'eixèrcit de Felipe Augusto, perseguit per la coalició, va aplegar a Bouvines en la finalitat de travessar el pont del riu Marque. En dumenge, la prohibició de combatre era obligatòria per a tots els cristians, pero Otón va decidir passar a l'ofensiva i sorprendre a l'enemic quan es disponguera a travessar el pont. L'eixèrcit de Felipe Augusto es va vore sorprés per darrere, pero es va organisar ràpidament, responent les tropes enemigues abans d'enredrar-se en el pont, lluitant contra la coalició. El flanc dret francés es va enfrontar als cavallers flamencs dirigits per Fernando. En el centre, Felipe Augusto i Otón es varen trobar cara a cara. En mig de la baralla entre els cavallers, Felipe Augusto va ser descabalgado, els seus cavallers li varen protegir, li varen oferir un cavall fresc, i el rei va tornar a l'assalt conseguint que Otón mamprenguera la retirada. Per últim, en el flanc esquerre, els partidaris de Felipe Augusto s'enfrontaven a Renaud de Dammartín que va ser capturat despuix d'oferir una prolongada resistència. La sòrt va acodir en ajuda de Felipe Augusto, pese a l'inferioritat de les seues tropes (1300 cavallers i 4000/6000 soldats a peu, contra 1300/1500 cavallers i 7500 soldats a peu de la coalició). La victòria va ser total: l'emperador va fugir, i els hòmens de Felipe Augusto varen fer 130 presoners, entre els que es trobaven cinc comtes, especialment dos d'ells que varen ser els que varen deshonrar el tractat: Renaud de Dammartín, i Fernando el comte de Flandes.

La coalició es va dissoldre despuix de la derrota. El 18 de setembre de 1214, en Chinon, Felipe Augusto va firmar una treua de statu quo, per cinc anys, en Juan sense Terra que, no obstant, va continuar acossant, en el Sur, els dominis de Felipe Augusto. El rei anglés va retornar a Anglaterra en 1214. Despuix del tractat de Chinon, Juan sense Terra va abandonar totes les seues possessions del nort del Loira: Berry i Turena que junt en el Maine i Anjou varen ser tornats al domini real, comprenent, aixina, un terç de França, que, singularment ampliat, va quedar lliure de qualsevol amenaça.

Despuix de la victòria de Bouvines (1214-1223)

L'expedició anglesa del príncip hereu de França Luis el #León

La victòria sobre el continent va ser absoluta, pero les ambicions reals no varen terminar ahí, Felipe Augusto desijava anar més llunt en la seua lluita contra Juan d'Anglaterra. Va fer valdre el fet de que Juan tenia que ser privat del tro apelant a la traïció feta a Ricardo en 1194, aixina com a la mort del seu nebot Arturo; i va fer valdre una interpretació, realment dubtosa, de la genealogia de la seua esposa Blanca de Castella. Luis el #León va dirigir una expedició contra Anglaterra. El desembarc va tindre lloc en maig de 1216 i Luis, al front d'una numerosa tropa (1200 cavallers, ademés de molts rebels anglesos) va conquistar el regne anglés, i es va instalar en Londres. Solament Windsor, Lincoln i Dover varen oferir resistència. Pero, pese al càlit acolliment oferit al futur Luis VIII de França per part de la majoria dels bisbes anglesos, el respal del Papa a Juan sense Terra va continuar sent eficaç i Luis va ser excomulgado. Juan va morir, súbitament, d'una greu indigestió el 19 d'octubre de 1216. Els vells aliats de Juan varen fer coronar llavors, a tota pressa, a Enrique III d'Anglaterra quan només contava nou anys. Inocencio III acabava de morir també, pero el seu successor Honorio III va continuar defenent als legalistas. De colp i repent, els bisbes varen retirar el seu respal a Luis i els rebels es varen assossegar. El príncip va ser a França en busca d'ajuda a principis del 1217 i va retornar a Anglaterra. Esta volta va ser derrotat. Luis va acceptar negociar la pau en juny, negociació que va concloure en setembre de 1217 i el seu excomunió va ser alçat.

L'actitut de Felipe Augusto front a esta expedició va ser un tant ambigua; en tot case el rei no la va recolzar oficialment, pero és fàcil imaginar que donara el seu consentiment per a la mateixa, per lo manco a títul privat.

La creuada albigense

Desencadenada en 1208, la creuada contra els heréticos albigenses va tornar a enfrontar a Simón IV de Montfort, que dirigia la creuada composta pels barons del Nort, i a Ramón VI de Tolosa comte de Tolosa, que recolzava, secretament, als heréticos. Al mateix temps, Pedro II d'Aragó que tenia posades els seus mires en la regió, va recolzar al comte de Toulouse abans de ser vençut i assessinat per Simón de Montfort en la Batalla de Muret, en 1213.

Despuix de la batalla de la Roche-aux-Moines, Luis el #León va partir, per primera volta, cap al sur de França en abril de 1215 i va ajudar a Simón de Montfort a consolidar les seues posicions. Este últim, i d'acort en el papa Honorio III i Felipe Augusto va ser nomenat comte de Toulouse. Pero la ciutat de Toulouse va resistir el sege que es va prolongar durant llarc temps i Simón va morir en abril de 1218. El papa va nomenar al seu fill Amaury VAIG VORE de Montfort com a successor i va encarregar a Felipe Augusto una nova expedició. Luis el #León va partir en maig de 1219, i es va reunir en Amaury en el sege de Marmande a on els seus habitants varen ser massacrats. Despuix de quaranta dies d'hostilitats Luis va retornar sense haver conseguit entrar en Toulouse. Una nova expedició va ser enviada per Felipe Augusto en 1221, dirigida, esta volta, pel bisbe de Bourges i el comte de la Marche que no varen obtindre èxit algun.

Certament l'envergadura d'estes expedicions va ser molt pobra. L'encabotament de Felipe Augusto per sometre el Midi i posar fi a la herejía albigense, sembla un tant discutible. Va ser necessari esperar el regnat dels seus successors per a donar per terminat el problema albigense.

Final del regnat

Despuix de Bouvines, les operacions militars es varen portar a terme en Anglaterra o en el Midi. Tot el nort del Loira permaneixia en pau gràcies a la treua firmada en Chinon en 1215, en principi per cinc anys i prolongada en 1220 en la garantia del futur Luis VIII, una associació que va significar el principi de la transició de Felipe Augusto al seu fill i hereu.

Si be les conquistes per mig de les armes varen cessar, Felipe Augusto va ser incrementat la seua poder aprofitant-se de les successions problemàtiques com, per eixemple, el cas de Champaña en la successió de Teobaldo I de Navarra, que li va permetre fer-se en el seu feu. En alguns d'estos casos el rei va poder, aixina mateix, recuperar distintes terres, com: Issoudun, Bully, Clermont-en-Beauvaisis i inclús Poitiers.

La prosperitat del regne, quan finalisava el regnat de Felipe Augusto, era inqüestionable. S'estima l'excedent anual del Tesor en 25210 lliures en novembre de 1212. En esta mateixa data, el Tesor real ascendia a 157036 lliures, és dir, més del 80 % de la renda anual ordinària global de la monarquia. El testament de Felipe Augusto, redactat en setembre de 1222, confirma estes sifres, ya que la suma dels seus llegats s'elevava a 790000 lliures. Este testament va ser redactat quan l'estat de salut de Felipe Augusto presagiava el seu decés que es produiria dèu mesos més tart.

Quan Felipe Augusto es trobava en Pacy va decidir assistir, en contra de l'opinió dels meges, a la reunió eclesiàstica que es va organisar en París en motiu de la preparació de les noves creuades. No va poder soportar la fatiga del viage i va morir el 14 de juliol de 1223 en Mantes. El seu cos va ser dut a París i els funerals varen ser organisats de colp i repent, en Saint Denis, celebrant-se en presència de tots els grans del regne. Va ser la primera volta en la que es va enterrar a un rei de França revestit en totes els símbols de la realea i en un rito solemne inspirat en els ritos dels reis d'Anglaterra.

L'eixercici del poder regio

Caràcter i perfil sicològic

El rei Felipe Augusto [...] era de bona constitució, en pèl regirat tirant a pelirrojo , pero havia perdut la visió d'un ull. Personalment no era valent, encara que colérico i egoiste, sabia reprimir les seues passions. No li agradava l'ostentació ni sentimental ni material. La seua cort era ombrosa i austera. No li preocupaven les arts, ni posseïa bona educació, encara que apreciava el valor dels hòmens de ciència i buscava la seua amistat per raons polítiques i la conservava gràcies a la seua aguda i sentenciosa conversació. Com a polític era pacient i observador, astut, deslleal i carent d'escrúpuls. Pero li dominava el sentit del deure i la responsabilitat. A pesar de la mesquinea para consigo mateix i en els seus amics, mostrábase generós en els pobres i els protegia contra els seus opresores. Era un home que,encara que atractiu, antipàtic, pero un bon rei. Entre els francs d'Orient gojava d'un prestigi especial, puix era el sobirà de les famílies de les que procedien tots ells, i molts dels creuats forasters eren directa o indirectament els seus vassalls.

Steven Runciman

Les conquistes

A la seua mort, Felipe Augusto, va deixar al seu fill i successor Luis VIII, un territori considerablement engrandit. El contrast entre el advenimiento de Felipe Augusto, baix una tutela dels barons, en un domini que li convertia en rei de l'Illa de França més que de la pròpia França i el final del seu regnat, en un domini engrandit al com calia sumar els numerosos territoris somesos per mig del vassallage dels seus senyors, no podia ser més evident. El territori baix el control del rei anglés estava en Guiena, molt llunt de París.

Estes conquistes territorials varen fer de Felipe Augusto un rei organisat, en que el seu comés va proseguir el seu fill Luis VIII. Solament despuix de la guerra dels Cent Anys, va poder fer-se un reconte efectiu de les possessions reals franceses. Establir estes conquistes passa, no obstant, per atres barems, diferents a les simples victòries militars o diplomàtiques.

El gran èxit de Felipe Augusto residix en el fet de que: al mateix temps que engrandia el territori procurava reafirmar el poder real en estes noves terres, condició indispensable de la perennitat d'estes noves possessions. Este objectiu s'obtenia, en principi, en una nova política de fortificacions i castells: Felipe Augusto va fer elaborar el seu inventari i, a la seua costa, es varen fer les construccions en els dominis i feus.

Les antigues empalizadas varen desaparéixer i varen ser reemplaçades per torreones de pedra que Felipe volia poligonales o cilíndrics, a fin de que oferiren una major resistència a les armes de sege, aixina com per a evitar els ànguls morts de la defensa. Es varen construir gran cantitat de torreones. Casi a finals del seu regnat els torreones varen evolucionar i es varen construir de forma quadrangular de contorns redonejats en cada cantó. El Louvre és un dels seus millors eixemples. Pero això no va ser tot, l'estabilisació de les conquistes va passar, també, per noves formes d'administració dels territoris.

La revolució administrativa: bailíos, prebostes i senescals

Per a fugir de l'espiral de la parcelació, conseqüència del sistema feudal, Felipe Augusto va mamprendre, ràpidament, l'organisació d'una nova estructura administrativa que li permetia eixercir el seu poder, de forma directa, sobre el territori. Felipe Augusto va organisar este sistema abans de la seua marcha a les creuades, per mig d'una ordenança-testament de 1190, a fi de regular, durant la seua absència, l'organisació concernent al poder. El rei va crear, llavors, els bailíos, antiga creació d'orige anglo-normanda que el seu comés, en els territoris francesos, no va quedar clarament definit. Felipe Augusto, es va basar, per a això, en les reformes administratives d'Enrique II d'Anglaterra portades a terme en 1176.

Esta reforma es va terminar al voltant de 1200, quan ya el nom de bailliaje es va utilisar, si no oficialment, sí de manera corrent en els actes reals. Elegits pel rei, eren una dotzena de persones que recorrien el domini en qüestió a fi d'impartir justícia i iniciar-se una contabilitat del regne, un domini que va alcançar uns progressos decisius en la segona mitat del regnat. A diferència del sistema feudal, els bailíos no tenien un lloc geogràfic precís (açò va evolucionar despuix de Felipe Augusto). El seu comés no estava lligat a la possessió de terres, no tenien cap poder propi, només eren els representants del rei. Eren pagats, directament, pel rei, i estaven somesos a un control #sever, en l'obligació de rendir contes tres voltes a l'any. John Baldwin va senyalar que el nivell salarial dels bailíos era d'uns 10 sòus a una lliura, lo mateix, per eixemple, que cobraven els cavallers mercenaris (10 sòus). Un índex important, tant del seu estatut com del preu de la seua fidelitat.

Als bailíos els ajudaven els prebostes, una atra antiga institució que el seu comés és imprecís. Estos, a diferència dels bailíos, sí tenien un territori assignat i precís, en els que jujaven els assunts corrents (els bailíos jujaven, especialment, per apelació) i duyen els contes locals.

En alguns dels territoris conquistats durant el seu regnat (Anjou, Maine, Poitou, Saintonge), Felipe Augusto va confiar les funcions administratives als senescalés. Este càrrec, en principi hereditari, a partir de 1119 ya no va ser transmisible. A diferència del bailío, el senescal era un baró local: el risc de que este tinguera un poder important en la localitat, era considerable i inclús perillós per al rei, podia ocórrer lo mateix que en el sistema feudal. Raó per la qual, este sistema era freqüentment suprimit (especialment en Normandia des de la seua anexió) i reemplaçat per les bailías.

El naiximent d'una ideologia real

Gràcies a la victòria alcançada en Bouvines, Felipe Augusto va acabar el seu regnat en mig d'un important fervor popular. En este context l'ideologia real va progressar, potser la senyal més explícita d'un Estat baix el regnat de Felipe Augusto.

S'ha especulat en l'utilisació creixent que es va fer del terme França en els texts contemporàneus i, sobretot, de la fòrmula rex França en un acte diplomàtic de 1204. Pero caldrà esperar fins a l'arribada de Sant Luis per a vore el títul oficial de rex Francorum (rei dels francs) convertit en rex Franciae (rei de França): en Felipe Augusto, el rei va continuar utilisant rex Francorum, en tots els actes que duyen el seu sagell. Atres progressos ideològics són més evidents.

A finals del regnat de Felipe Augusto, es va iniciar una verdadera tentativa de propaganda real a través de les cròniques oficials. Ya, a partir de 1118, Rigord, monge de Saint-Denis, va redactar una crònica en llatí, seguint la tradició de Suger, que va oferir a Felipe Augusto en 1196. La Gesta Philippi Augusti va ser completant-se fins al 1208. Esta obra no va ser un encàrrec oficial del rei, pero és, no obstant, una crònica cuasi-oficial, posada al servici de la major glòria de Felipe Augusto (exceptuant algunes crítiques concernents al seu problema matrimonial). És, per tant, Rigord el primer que va donar a Felipe Augusto el sobrenom de Augustus, fent referència al més en que va nàixer i a les seues primeres conquistes, elevat, per l'autor, al ranc dels emperadors romans.

Felipe Augusto va encarregar, seguidament, una nova crònica en la que es deuria expurgar la crònica de Rigord llevant, de la mateixa, els passages crítics i continuar-la. Guillaume li Breton, clerc i propenc a Felipe Augusto, va anar l'encarregat de realisar-la. De colp i repent es va posar a redactar un verdader monument a la glòria del rei, que partia de 1214: una crònica en vers, la Philippide, en un estil épico, llavors molt de moda, (especialment despuix del Alexandreis de Gautier de Châtillon, epopeya escrita per a la major glòria d'Alejandro). A la mateixa li varen seguir numeroses versions de la Philippide, l'última va ser terminada en 1224, un any despuix de la mort del rei. En esta obra única, Felipe Augusto és presentat, en ocasions, en un héroe, el vencedor de Bouvines i és celebrada el seu majestad. L'evolució seguida al final del seu regnat és important, encara que les dos cròniques oficials siguen els testimonis aïllats dins del conjunt de la producció lliterària del regne de Felipe Augusto.

La crònica de Rigord i la continuació de la mateixa feta per Guillaume li Breton, varen ser traduïdes per Primat per a les Grans Chroniques de France. Per mig d'esta obra, més que per la de Philippe, Felipe Augusto va passar a la posteritat.

cal destacar, aixina mateix, la contribució de Gilles de París qui, en la seua obra Karolinus, poema dedicat a la glòria de Carlomagno, escrit en honor a Luis VIII, en el que iguala a Felipe Augusto i a Luis en Carlomagno, unint en ells la Dinastia Carolingia i la Dinastia dels Capetos, convertint-los, d'esta manera, en els primers i verdaders representants d'un genus real, que transmet la realea per mig de la sanc i que, despuix de Felipe Augusto, cobra una importància vital.

El bienhechor de París

El regnat de Felipe Augusto va ser un periodo de grans millores per a París. Encara que la cort és, encara, itinerant, París adquirix un estatut particular que les diferents empreses portades a terme aixina ho atesten. París va experimentar un gran alvanç durant el regnat de Felipe Augusto que es va inventar la capital. Alguns fets reseñables:

• 1180. Felipe transferix el mercat dels Campeaux (situat en els barris del nort de la ciutat, propenc a la leprosería Saint-Lazare), al centre de París, al mateix lloc en el que s'edificarien les futures Trobes. Es varen construir dos edificis coberts per a albergar el nou mercat en 1183. Molt interessant per al desenroll d'este mercat central va ser la reglamentació imposta per Felipe Augusto concernent al comerç dels comestibles essencials (carn, pa, va vindre).
• 1186. Felipe va fer pavimentar el carrer principal de París. En la finestra de la seua Palau de la Vaig citar els cronistes varen escriure: incómoda per les olors que ascendixen des del carrer fangosa.
• 1187. El cementeri dels Sants Inocents, va ser saneado, drenado, nivellat i es va rodejar en un mur.
• 1190. Abans d'anar-se a les creuades, Felipe Augusto, va donar órdens d'escomençar la construcció d'un mur de contenció en la vora dreta del riu.
• 1194. Despuix del robo dels archius reals portat a terme per Ricardo Cor de #León durant una de les expedicions, Felipe Augusto els va fer reconstruir. Un eixemplar d'estos archius es troba en París.

• 1200. Certificat real per mig del qual es crea l'Universitat de París, un estatut que permet als mestres i alumnes parisencs una llibertat i una seguritat importants; ademés queden rellevats, en particular, de la jurisdicció eclesiàstica. Estos privilegis varen permetre un ràpit creiximent de les escoles parisenques.
• 1202. Es va terminar la construcció de la torre nova, en l'entrada Oest de la ciutat, lo que seria el futur Louvre.
• 1209-1210. Diversos treballs en el Petit Châtelet, situat en la vora esquerra del riu (nous fumerals, portes, poternas, i una presó en tres estàncies).
• 1209-1212. Construcció en la part esquerra del riu de la muralla de París.

L'expansió de París no es va quedar reduïda a les obres ordenades per Felipe Augusto, durant el seu regnat varen ser creats, també, l'hospici de Sainte-Catherine (1185), l'hospital de la Trinitat 1202). Aixina mateix, la construcció de Notre-Dona'm de París, escomençada en 1163 varen progressar a bon ritme. En 1182 es va terminar el cor i l'altar major va ser consagrat el 19 de maig. Despuix es va decorar la frontera Oest, i la galeria dels reis es va terminar en l'any 1220, es va escomençar la construcció del gran rosetón i, en la mateixa época, es va ampliar l'atri.

El desenroll de París ve confirmat per les senyes demogràfiques que estimen que la població parisenca va passar, en pocs anys, de 25000 habitants, als 50000 cap a 1200 lo que la va convertir en la ciutat més gran d'Europa despuix de Constantinopla.

Llegat

Felipe Augusto va ser inhumat en la Basílica de Saint-Denis, prop de París, despuix de la reorganisació de la #necròpolis portada a terme per Felipe el Bell, la seua tomba va ser situada en el centre, junt en la del seu fill Luis VIII a fi de simbolisar l'unió entre les llínees merovingias (a la dreta) i capetina (a l'esquerra), segons l'idea original de Gilles de París. Com totes les tombes de la #necròpolis, la de Felipe Augusto va ser violada pels revolucionaris en 1793.

Generalment, l'image de Felipe Augusto, tan celebrada pels cronistes de l'época, ha permaneixcut, en gran part, relegada per la figura de Sant Luis, convertit, (i per molt temps), en el model real per excelència des de finals de el XIII. A Felipe Augusto se li recorda principalment per la victòria de Bouvines que permaneix en la memòria de la mitologia nacional francesa gràcies a l'obra Grans Chroniques de France, o be, més tart, pels llibres escolars de l'III República. L'iglésia de Saint-Pierre de Bouvines, edificada en 1882, va ser decorada entre 1887 i 1906 en vintiuna vidrieres en les que es detalla la famosa batalla.

Els demés signes del regnat de Felipe Augusto han anat desapareixent progressivament. Les muralles de Felipe Augusto subsistixen en París com a vestigis del seu regnat, el Louvre medieval va ser desmantellat i integrat en el museu en 1990. Solament l'estació del metro de París, Felipe Augusto, continua commemorant al vencedor de Bouvines.

Matrimonis i descendència

En 1180, va contraure matrimoni en Isabel de Henao, comtesa d'Artois (1170–1190), filla de Balduino V de Henao. Frut d'esta unió, varen nàixer:

• Luis, Rei de França (5 de setembre de 1187-8 de novembre de 1226). Rei de França en el nom de Luis VIII. En descendència.
• Felipe de França (naixcut i mort el 14 de març de 1190). Bessó de Roberto.
• Roberto de França (14 de març de 1190-17 de març de 1190). Bessó de Felipe.

Despuix de la mort d'Isabel en 1190 en donar a llum a bessons, en 1193, es va casar en Isambur de Dinamarca (1176-1238), filla de Valdemar I, rei de Dinamarca (1157-1182), germana de Canuto VI, rei de Dinamarca (1182-1202). Repudiada en 1193, i admesa oficialment en 1200. No varen tindre fills.

Pese a seguir casat en Isambur, despuix de repudiar-la, es va casar en 1196 en Inés de Merania (1176-1201), filla de Bertoldo IV de Merania. Varen tindre dos fills naturals que varen ser reconeguts com a llegítims pel Papa Inocencio III:

• María, Duquesa de Brabante (1198-15 d'agost de 1224), es va casar en 1211 en Felipe I, comte de Namur, (1175-1212). Es va tornar a casar, en 1213 en Enrique I, duc de Brabante (1165-1235). En descendència.
• Felipe Hurepel de Clermont (juliol de 1200-14/18 de setembre de 1234), comte de Clermont i de Bolonya, es va casar en 1216 en Matilde de Dammartín (1202-1259). En descendència.

En una «certa dama d'Arràs», va tindre un fill illegítim:

• Pierre Charlot (1205-1249), Parell de França. Bisbe i comte de Noyon. Sense descendència.

Ancestros

Ancestros de Felipe II de França

Referències Bibliografia Baldwin, John, Philippe Auguste et són gouvernement - Els fondations du pouvoir royal en France au Moyen Âge, traduït de l'anglés per Béatrice Bonne, prefacio de Jacques Li Goff, Fayard, 1991 Duby, Georges, Li Dimanche de Bouvines, Gallimard, 1973, rééd. Foli Histoire Cartellieri A., Philipp II August, König von Frankreich, Leipzig, 1899-1900, rééd. Aalen, Scientia Verlag, 1984 Luchaire A., Philippe Auguste et són temps, in Lavisse I., Història de França des dels seus orígens a la revolució, t.III, Paris, 1902, rééd. Paris, Tallandier, 1980 Beaune C., Naissance de la nation France, Paris, Gallimard, 1985, rééd. Foli histoire Lewis, Andrew W., Li sang royal : la famille capétienne et l’État, France Xe-XIVe siècles, Gallimard/Bibliothèque dones histoires, 1986 Baldwin, John, Paris, 1200, Aubier, Colecció històrica, 2006 Enllaços externs Commons Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Felipe II de França. Paris à l'époque de Philippe Auguste (en francés) Biographie de l'encyclopédie catholique (en anglés) L'église de Bouvines, et ses vitraux [1] archivat en Wayback Machine. (en francés) Guillermo el Bretón (ca. 1165 - ca. 1125 o 1126): Vida de Felipe Augusto. Text en francés, en introducció i anotacions en este idioma, en el lloc de Philippe Remacle (1944-2011): extret de l'obra de François Guizot Collection dones mémoires relatifs a l'Histoire de France; ed. en París. Introducció. Text de Guillermo el Bretón. Guillermo el Bretón: Filípidas. Text bilingüe (llatí-francés), en índex electrònic, introducció i anotacions en este idioma, en el lloc de Philippe Remacle: extret de la mateixa obra de Guizot. Successió Referències