Anar al contingut

Basílica de Saint-Denis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Basílica de Saint-Denis

La basílica de Saint-Denis (en espanyol, sant Dionisio) és una iglésia del gòtic primitiu o preclásico, célebre per ser la primera que es va erigir en l'estil gòtic, aixina com per ser el lloc de sepultura de la major part dels reis de França. Està situada en Saint-Denis, prop de París. Té l'estatut de catedral (de la diòcesis de Saint-Denis) des de 1966, encara que seguix funcionant com abadia, ademés del de basílica, ya que té oficialment el títul de basílica menor.[1]

Història

[editar | editar còdic]
Arquivolta i tímpan del portal nort.
Contraforts i finestral de l'exterior.
Frontera occidental, abans del desmantellament de la torre nort (cap a 1844-1845).
Interior de la basílica de Saint-Denis.
Nau noroest a la posada del sol.
La nau i alguns sepulcros.
Lloc a on descansa el cor de Luis XVII.
Mausoleu de Luis XII i Ana de Bretanya, aquarela de Emil Pierre Joseph de Cauwer (1867).
Cenotafio de Luis XVI i María Antonieta.
Litografia del cadàver d'Enrique IV, expost en 1793.
Monument funerari per al cor de Francisco I.
Archiu:Tombe Louis Basilique St Denis.
Sepultura de Luis XIV.

Des del Baix Imperi existia un cementeri en Saint-Denis. En el IV es va erigir un mausoleu en el mateix lloc en el que es troba hui l'altar major. En el V, Santa Genoveva va adquirir les terres confrontants i va fer construir una iglésia, que va ser ampliada dos voltes durant l'época merovingia, especialment durant el regnat de Dagoberto I. Cap a l'any 630 va ser enterrat en ella Sant Dionisio (primer bisbe de París) junt en dos dels seus companyers: el sacerdot Rusticus i el diácono Eleutherus. Cap a 750 es va escomençar a construir un nou santuari per orde de Pipino el Breu. Durant l'época carolingia es va construir una iglésia en forma de basílica, en tres naus i un transepto, la qual va ser renovant-se en el transcurs dels anys fins a el XIV. Durant la primera mitat de el XII, l'abad Suger, conseller de Luis VI el Gros i de Luis el Jove, va fer derribar el deambulatorio carolingio i erigir la primera obra gòtica. Les obres arquitectòniques varen ser mampreses entre 1140 i 1144.[2] En Suger l'abadia va adquirir més importància; en ella es guardaven les regalías i es va convertir en una necròpolis real i dinàstica.

Des de la mort d'Hugo Capeto, la basílica conté les tombes dels reis de França, llevat la de Felipe I, que va ser enterrat en el monasteri de Saint-Benoît-sur-Loire.

El primer dels reis capetos, Hugo Capeto, va ser abad llaic de Saint-Denis, qui es va aprofitar del potencial de l'abadia per a reforçar el seu poder.


El 22 d'agost de 1291, una bula del papa Nicolás IV, firmada en Orvieto, va ratificar la bula de Celestino III que otorgava als religiosos de Saint-Denis el privilegi de no estar somesos a cap sanció canònica vinguera de qui vindre (llevat les dels seus abad), sense que la mateixa tinguera una llicència especial del sobirà pontífex.

Els reis de França acodien a l'abadia de Saint-Denis a orar i prendre l'oriflama abans d'anar a la guerra o a les creuadas.

Durant les guerres de religió, els protestants i els catòlics es varen enfrontar en 1576 en una violenta batalla, i en 1593 Enrique IV abjuró del protestantisme per a poder ascendir al tro.

Saint-Denis i el seu patrimoni

[editar | editar còdic]

Arquitectura

[editar | editar còdic]

Dagoberto I va ser el primer rei que va voler ser enterrat en Saint-Denis. De fet, i donada la seua condició de necròpolis dels reis de França, la basílica ha jugat un important paper en l'història del patrimoni de França.

En 1793 les sepultures varen ser profanades, i els despojos es varen enterrar en un túmulo. Napoleón Bonaparte va ordenar les primeres restauracions en 1805. Durant la Revolució, els reis varen ser sepultats en un osario situat en la cripta. En 1816 Luis XVIII va ordenar la reconstrucció de la necròpolis real. Els restants dels Borbones varen ser tornats a la cripta. Vore el proyecte: Capella dels Borbones.

La basílica de Saint-Denis és la primera de la llista dels Monuments històrics de 1840.

Llista dels arquitectes que varen participar en la restauració de la basílica:

  • 1813-1819: Jacques Célerier.
  • 1819–1846: François Debret. Va ser baix la direcció d'este arquitecte quan es varen detectar els clavills que havien aparegut en la torre septentrional, obligant a demolir-la. Es va pensar llavors que l'escola de Belles arts no preparava a arquitectes capaços d'intervindre en la restauració dels edificis antics. A partir d'ahí va sorgir l'idea de la preparació específica per a aquells arquitectes que es dedicaren a restaurar els monuments històrics construïts en eixa época.
  • 1846–1879: Eugène Viollet-li-Duc. Es va fer càrrec de la restauració de l'edifici, salvant-ho sense dubte alguna de la ruïna. Va acabar la restauració rectificant gran part de lo realisat per Debret i va reorganisar les tombes reals que encara subsistixen.

Orgue

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Orgue de la Basílica de Saint-Denis.

Una atra de les numeroses obres d'art que es troben en la basílica és el primer orgue construït per Aristide Cavaillé-Coll. Este instrument, construït en 1840 per Aristide quan solament tenia vintitrés anys, comporta un número considerable d'innovacions que ho convertixen en un prototip únic en el món, en el que s'inicia l'era de l'orgue romàntic, encara que siga considerat, aixina mateix, com l'orgue clàssic francés. Dotat de la primera «màquina Barker»,[3] de sesenta y nueve jocs repartits en tres teclats i pedalero, més quatre teclats manuals, es conserva, casi íntegrament, en el seu estat original i és un dels més bells instruments de França. Pierre Pincemaille, organiste titular, ha gravat huit CD en este instrument i organisat numerosos concerts entre 1989 i 1995, aixina com entre 2014 i 2017.

Proyecció i influencia

[editar | editar còdic]

L'historiador Georges Duby va descriure la basílica com un prototip de la teologia de la llum, definida per l'Abad Suger, que va prendre com a model les doctrines de pseudo Dionisio Areopagita. Esta teologia va ser utilisada per a la construcció de les catedrals d'Europa durant els sigles XII i XIII, donant orige a l'arquitectura religiosa gòtica.

La basílica va ser declarada catedral despuix de la creació de la diòcesis de Saint-Denis-en-France, en 1966.


A pesar de la reparació del presbiteri, l'alcalde de Saint-Denis va tirar en falta que, aprofitant les Jornades del Patrimoni de 2006, no es presentaren proyectes per a la restauració de la frontera sur (14 millons d'euros), de la pedra i els pòrtics romànics de la frontera oest, aixina com dels vitrales que varen ser reemplaçats per uns de plàstic.

Basílica i museu

[editar | editar còdic]

La primera construcció era realment d'estil romànic. L'abadia benedictina de Saint-Denis era un edifici prestigiós i ric, gràcies a l'intervenció de Suger, abad de la mateixa de 1122 a 1151. Suger volia renovar l'antiga iglésia carolingia per a posar de relleu les relíquies de Sant Dionisio, situant-les en un nou cor: per a això era necessari una important elevació dels finestrals que deixaven passar la llum.

Suger va decidir acabar la construcció de l'iglésia principal de la seua abadia i es va inspirar per a això en el nou estil (que ya es percebia) en la catedral de Saint-Étienne de Sens.

En 1140 va fer construir un nou edifici occidental, inspirant-se en els models normandos de l'época romana, com l'abadia de Saint-Étienne de Cauen. En 1144, la consagració del cor de la basílica va representar el advenimiento d'una nova arquitectura. Reprenent el principi del deambulatorio a la capella absidal i duplicant-la, va decidir yuxtapondre les capelles, abans aïllades, separant-les per un simple contrafort. Cada una de les capelles rebria la llum a través d'uns grans finestrals bessons decorats en vidrieres. El abovedado va adoptar la tècnica de la creu d'ogiva que permet repartir millor la força de les columnes.

Actualment el monument està obert al públic i està dividit en dos espais:

  • La nau i els laterals que servixen d'iglésia en la que tenen lloc les cerimònies religioses.
  • El transepto, el cor, el deambulatorio i la cripta alberguen un museu en el que troben expostes les tombes dels reis i reines de França, aixina com les de molts dels seus servidors. El museu permaneix tancat durant les cerimònies religioses. Són verdaderament destacables els mausoleus de Luis XII, Ana de Bretanya, Francisco I i Enrique II.

Reis

[editar | editar còdic]

Reines

[editar | editar còdic]

Sant Luis es va negar a la inhumación d'Isambur de Dinamarca. Isabel de Hainaut, esposa de Felipe Augusto, va ser enterrada en Notre Dona'm de París.

Atres personages inhumats

[editar | editar còdic]

Ademés d'estos personages que se citen, també estan inhumats tots els demés Fills de França (Fils de France) i Nets de França (Petit-fils de France) morts en l'infància o que no varen contraure matrimoni en nobles o príncips estrangers, a excepció d'Isabel de França, morta durant la Revolució, enterrada en les catacumbes de París i no traslladada a Saint-Denis.

Profanació de les tombes reals

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Profanació de les tombes de la basílica de Saint-Denis.

Per a celebrar la pren de les Tullerías del 10 d'agost, despuix de la sessió del 31 de juliol de 1793, un convencional, Bertrand Barère, va propondre la destrucció de les tombes. Dom Poirier, vell benedictino de l'abadia de Saint-Denis, va ser nomenat comissari de l'Institut i, en raó del seu càrrec, va tindre que assistir a l'exhumació. En el més d'agost tenia que portar-se a terme la mateixa.

Dom Poirier va ser el primer testimoni ocular de la primera exhumació i profanació de les tombes reals (aixina com Alexandre Lenoir). En el més d'agost es varen profanar les tombes de:


Pero va anar realment en octubre de 1793 quan es va procedir a la verdadera profanació de les tombes reals segons el testimoni de Dom Poirier que, durant l'alçament de l'acta, només va citar als principals personages:

12 d'octubre:

14 d'octubre:

16 d'octubre:

17 d'octubre:

18 d'octubre:

19 d'octubre:

20 d'octubre:

21 d'octubre:

22 d'octubre:

24 d'octubre:

25 d'octubre:

18 de giner de 1794:

Dom Poirier no va poder trobar els restants d'alguns personages com el del moradura de Retz (mort en 1679) o el d'Alfonso de Brienne. Molts cossos varen ser trobats en estat de putrefacció o reduïts a pols. El cos d'Enrique IV es va trobar en bon estat de conservació, per la momificació a l'italiana que se li va practicar,[4] i va ser expost en l'entrada de la basílica per a que ho contemplaren els que passaren per allí.

Despuix de la pujada al tro de Luis XVIII, en 1817 varen ser exhumats els restants que havien segut enterrats en 1794 en una fossa comuna, apareixent tres dels cossos decapitats; entre ells es trobava el d'Enrique IV.


En 2008, un vell que guardava el cap del Rei des de 1955, la va traure a la llum, sent analisada per un grup multidisciplinar de científics, que, per mig de traces distintives, l'edat, el sexe i superposicions del rostre del mateix varen comprovar que realment corresponia a Enrique IV. El cap va ser enterrat de nou junt al cos en la basílica.[4]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Basíliques de França, en GCatholic.org (anglés).
  2. ↑ Rolf Prenen et al.: El Gòtic, ed. Könemann, 1998, ISBN 9783829017428.
  3. ↑ «Charles Spackman Barker», en la Gran Enciclopèdia Catalana (català).
  4. ↑ 4,0 4,1 «Enrique IV recupera el cap», en Prensalibre.com. Consultat l'1 de giner de 2011.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Basílica_de_Saint-Denis&oldid=890212»