Gasógeno
El gasógeno és un aparat destinat a transformar en combustibles gaseosos determinats combustibles sòlits per mig de processos químics denominats gasificació. Per mig de diferents processos que impliquen reaccions químiques a alta temperatura és possible obtindre un combustible gaseós denominat gas de gasógeno partint de combustibles sòlits com el carbó, la llenya o casi qualsevol residu combustible. En cremar llenya o el carbó de forma parcial i en dèficit d'aire, es genera, entre atres gasos, monòxit de carbono, en menor poder calorífic que el gas natural o atres gasos derivats del petròleu, per lo que també rep el nom de gas pobre. Si durant el procés de producció es fa passar una corrent de vapor d'aigua, es genera hidrogen junt en el monòxit de carbono.[1]
Aparat i funcionament
[editar | editar còdic]Esquemáticamente, el gasógeno consistix en un recipient construït de materials refractarios que conté el combustible sòlit a gasificar. Per la seua banda inferior s'injecta, en ajuda d'un compressor, aire atmosfèric que pot anar acompanyat de vapor d'aigua. Açò provoca la combustió de les primeres capes de combustible situades en la part inferior, generant diòxit de carbono, que en travessar les següents capes de combustible, ya en dèficit d'aire, fa que es produïxca la reducció química del diòxit de carbono a monòxit de carbono.
Simultàneament, per les temperatures alcançades, es volatilizan alguns hidrocarburs o atres composts orgànics volàtils presents en el carbó o la llenya, que també són combustibles, lo que millora el poder calorífic del gas generat. Si en el procés s'injecta vapor d'aigua, junt en l'aire, es produïx una reducció de l'aigua, generant hidrogen, també combustible.
donant com a resultat final, una mescla de gasos que reben diferents noms, com gas de gasógeno, gas pobre o gas d'aigua.
Els gasógenos varen tindre un us molt estés en Europa en el periodo comprés entre la Primera Guerra Mundial i la posguerra de la Segona Guerra Mundial, per les dificultats d'abastir-se de petròleu i els seus derivats en el mercat mundial. Es calcula que en Europa varen aplegar a realisar unes 500.000 transformacions a gasógeno en automòvils en motor de combustió interna. Alguns països com França varen subvencionar l'investigació en este camp. Utilisant este sistema es podien aprofitar combustibles sòlits per a moure motors de combustió interna en temps d'escassea de gasolina i gasoil.
Posteriorment ha tornat a ser útil per a obtindre combustible adequat per a motors, a partir de llenya i atres residus de biomassa. En països pobres pot ser l'única forma d'utilisar motors i en països desenrollats permet disminuir el consum de combustibles fòssils. Este sistema ha tingut ademés atres usos. Les centrals com la d'Elcogas, en Puertollano, Espanya, es basen en este sistema per a produir energia elèctrica. Esta central, semblada a moltes atres en el món, encara que pionera en aspectes de rendiment, utilisava un sistema productiu basat en la tecnologia de gasificació integrada en cicle combinat (GICC) en bones característiques migambientals, reduint les emissions atmosfèriques per baix de lo establit en la llegislació vigent.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Gasógeno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.