Gas pobre

Adler Diplomat en la Segona Guerra Mundial en gasógeno.

El gas pobre, gas de gasógeno, gas d'aire o gas producte (del anglés, producer gas) és un gas combustible que es produïx principalment per gasificació contínua de diversos combustibles sòlits o líquits per mig d'aire o una mescla d'aire saturat en vapor d'aigua i està format principalment per monòxit de carbono (CO) i hidrogen, si s'utilisa vapor d'aigua en el procés. El gas pobre és similar a atres tipos de gasos, tals com el gas de síntesis, el gas de coque o el gas d'aigua. Este gas es va utilisar principalment com a combustible industrial per a la fabricació de ferro i acer, en forns de coque i alts forns, en forns de ciment i ceràmica, o per a l'obtenció d'energia mecànica en motors de gas. Posseïx un baix poder calorífic (d'ahí la seua denominació), pero és barat de produir en grans cantitats.

En Estats Units, el gas pobre també pot rebre atres noms basats en el combustible utilisat per a la seua producció, com per eixemple gas de fusta. En el Regne Unit, el gas pobre es coneix generalment com suction gas (lliteralment, gas de succió). El terme succió es referix a la forma en que un motor de combustió interna aspira l'aire des del gasógeno.

Fugues de gas

Plantilla:Per aEls escapes d'un gas inflamable anara de l'estructura que ho conté són perillosos, puix eixe gas podria produir una greu deflagració en entrar en contacte en una flama.

Obtenció i reaccions químiques

El gas de fusta es produïx en gasificadores i s'utilisa per a calfar forns, pero el gas generat conté alquitranes que requerixen depuració per al seu us en atres aplicacions. Depenent del combustible, es produïxen una varietat de contaminants que es condensarán a mida que el gas es gele. Quan el gas pobre s'utilisa per a impulsar automòvils i barcos, se sol amprar la denominació gas de gasógeno i és necessari depurar-ho per a eliminar les substàncies que poden condensarse i obstruir els carburadors i les llínees de gas. l'antracita i el coque són els combustibles preferits per a us automotriz, ya que produïxen menor cantitat de contaminants i cendres que la llenya o atres substàncies carbonosas, lo que permet l'us de depuradors més menuts i llaugers.

Tant la formació del monòxit de carbono a partir del carbó, com de l'hidrogen a partir de l'aigua, són reaccions endotèrmiques, per lo que el procés comença fent passar aire pel llit de combustible carbonoso incandescent:

$\mathrm{C}+\mathrm{O}{\phantom{A}}_2⟶\mathrm{C}\mathrm{O}{\phantom{A}}_2$ ΔHº = -393,5 kJ/mol (-94,1 kcal/mol)

Esta energia despresa és suficient per a que s'inicien les reaccions de formació del monòxit de carbono, que pot obtindre's de dos maneres possibles, una endotèrmiques i una atra exotèrmica:

$\mathrm{C}\mathrm{O}{\phantom{A}}_2+\mathrm{C}⟶2\mathrm{C}\mathrm{O}$ ΔHº = 172,5 kJ/mol (41,2 kcal/mol)

$2\mathrm{C}+\mathrm{O}{\phantom{A}}_2⟶2\mathrm{C}\mathrm{O}$ ΔHº = -110,5 kJ/mol (-58,8 kcal/mol)

Si s'introduïx vapor d'aigua junt en l'aire, també s'obté hidrogen. Poden donar-se dos possibles reaccions, abdós endotèrmiques

$\mathrm{C}+\mathrm{H}{\phantom{A}}_2\mathrm{O}⟶\mathrm{H}{\phantom{A}}_2+\mathrm{C}\mathrm{O}$ ΔHº = 131,3 kJ/mol (31,4 kcal/mol)

$\mathrm{C}+2\mathrm{H}{\phantom{A}}_2\mathrm{O}⟶2\mathrm{H}{\phantom{A}}_2+\mathrm{C}\mathrm{O}{\phantom{A}}_2$ ΔHº = 90,1 kJ/mol (21,5 kcal/mol)

Com a resultat final d'este conjunt de reaccions químiques produïdes en el gasificador i lloc que s'utilisa aire, en lloc d'oxigen pur, s'obté una mescla de gasos combustibles junt en nitrogen i un chicotet excés de diòxit de carbono que no ha reaccionat. Estos dos últims gasos no són combustibles, lo que fa que el poder calorífic del gas pobre per quilogram siga menor de lo esperat. Segons Latta, la composició mija del gas és: CO₂: 5,8%; O₂: 1,3%; CO: 19,8%; H₂: 15,1%; CH₄: 1,3%; N₂: 56,7%, és dir menys del 40% és gas combustible. Generalment, el producte se somet a una etapa de neteja, per a eliminar l'alquitrán, despuix de la qual cosa, el gas pot utilisar-se per a impulsar turbines de gas (que siguen adequades per a combustibles de baix poder calorífic), motors d'encés provocat (a on és possible reemplaçar el combustible al 100% per gasolina) o motors diésel de combustió interna (a on el 15% al 40% del requeriment original de combustible diésel encara s'usa per a encendre el gas). Durant la Segona Guerra Mundial en Gran Bretanya, es varen construir reactors en forma de remolcs per a ser arrastrats per vehículs comercials, especialment autobusos, per a suministrar gas com a tongada del combustible de gasolina (gasolina). Es va conseguir una autonomia d'aproximadament 80 milles per cada càrrega de antracita.

En películes i històries antigues, en descriure el suïcidi "encenent el gas" i deixant la porta d'un forn oberta sense encendre la flama, es feya referència al gas de carbó o gas ciutat. Com este gas conté una cantitat importe de monòxit de carbono, és prou tòxic. La major part del gas de ciutat també estava olorizada, si és que no tenia la seua pròpia olor. El gas natural que s'usa en les llars és molt manco tòxic, encara que se li sol agregar un mercaptano, que posseïx una olor característica, per a detectar possibles fugues.