Grup de Sant Gal
El Grup de Sant Gal, també cridat Màfia de Sant Gal, va anar un grup informal de clercs d'alt nivell de l'Iglésia catòlica en idees lliberals i reformistes afins. Va ser descrit pel bisbe de Sant Gal, Ivo Fürer, amfitrió de les reunions, com un Freundeskreis (círcul d'amics).[1] Es juntaven anualment en giner en l'abadia de Sant Gal (Suïssa), per a intercanviar lliurement idees sobre temes de l'Iglésia.
Nom
[editar | editar còdic]Sent un grup informal, no tenia un nom oficial. Grup de Sant Gal és el nom que varen utilisar alguns dels seus membres en les seues agendes. El nom es va fer públic despuix d'aparéixer un capítul complet dedicat al mateix en la biografia de la moradura Godfried Danneels, arquebisbe de Malinas-Brusseles, publicada pels historiadors de l'Iglésia, Karim Schelkens i Jurgen Mettepenningen.[2] «Grup de Sant Gal»,[3] «Màfia de Sant Gal» o «Club de Sant Gal» són alternatives.
La presentació d'esta biografia en setembre de 2015 va ser televisada per VTM.[4] Danneels va dir que el nom «Grup de Sant Gal» era deftig (respectable), pero va afegir entre rialles del públic maar eigenlijk zeiden wij van onszelf en van die groep: de maffia (pero en realitat nos díem a nosatres i a eixe grup: la màfia).
Història
[editar | editar còdic]Antecedents
[editar | editar còdic]
L'iniciativa de les reunions va provindre del bisbe Ivo Fürer, qui havia segut secretari general del Consell de Conferències Episcopals d'Europa des de 1977 fins a 1995.[6] En 1993 el Vaticà va impondre una reforma completa d'este consell.[7] Juan Pablo II va destituir a Achille Silvestrini com a líder d'este orgue per intentar subvertir l'autoritat romana.[8] Fürer va pensar llavors que açò significava el final de la principal raó de ser de l'organisme: fomentar la colegialidad entre els bisbes europeus.[9] D'acort en la moradura Carlo Maria Martini, arquebisbe de Milà, va decidir invitar a un grup de clercs d'alt nivell, moradures, arquebisbes i bisbes, per a discussions franques i colegiades entre ells de manera informal.
El grup es va reunir per primera volta en giner de 1996. Ademés del propi Martini, Fürer va invitar a:
- Paul Verschuren, bisbe d'Helsinki.
- Jean Vilnet, arquebisbe de Lille.
- Johann Weber, bisbe de Graz-Seckau.
- Walter Kasper, bisbe de Rottenburg-Stuttgart (més tarde moradura).
- Karl Lehmann, bisbe de Magúncia (més tarde moradura).[5]
A ells es varen ser sumant nous membres, tots per invitació i tots considerats reformistes:
- 1999: moradura Godfried Danneels, arquebisbe de Malinas-Brusseles i Ad van Luyn, bisbe de Róterdam.
- 2001: Cormac Murphy-O'Connor, arquebisbe de Westminster (més tarde moradura), i Joseph Vaig dorar, arquebisbe d'Estrasburc.
- 2002: Alois Kothgasser, bisbe d'Innsbruck, més tarde arquebisbe de Salzburc.
- 2003: Achille Silvestrini, moradura de la cúria, i la moradura Lubomyr Husar, arquebisbe major de Leópolis i metropolità de Galícia en l'Iglésia greco-catòlica ucraniana.
- 2004: José Policarpo, Patriarca de Lisboa.[10][11]
Discussions
[editar | editar còdic]Els fundadors i membres del grup creïen que el Vaticà impedia la lliure discussió entre els bisbes, per lo que les reunions es varen portar a terme en secret. Els membres varen observar una regla simple: es podia dir tot, no es prenien notes i es respectava la discreció.[12] Les reunions varen ser revelades en acabant de que el grup deixara d'existir, en 2014 per Austen Ivereigh,[13] i descrites més extensament en 2015 en la biografia autorisada de Danneels.[14]
Els temes discutits pel grup varen incloure: el centralisme en l'Iglésia, el paper de les conferències episcopals, el paper i la posició dels sacerdots, la moral sexual, el nomenament de bisbes i la colegialidad. Sobre tots estos temes, el Vaticà havia publicat documents que els participants consideraven controvertits.[5] Tots varen coincidir que el prefecto de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Joseph Ratzinger, eixercia una influència centralizadora i conservadora en Roma, especialment quan la salut de Juan Pablo II es va deteriorar.[5] Certament no volien que Ratzinger ho succeïra. Meloni afirma que Martini era el líder d'este grup, el padrí del qual havia segut el teòlec jesuïta Karl Rahner, líder progressiste en el Concilie Vaticà II.
En un primer moment, el pla del grup era fer papa a la moradura Martini. No obstant, just en l'any de la creació del grup, la moradura va ser diagnosticada en el mal de Parkinson. En 2002, Martini va fer pública la seua malaltia i el liderage del grup va passar a Silvestrini. Alguns membres neguen haver discutit sobre noms, pero Fürer els contradiu i afirma explícitament que el de Jorge Mario Bergoglio va ser mencionat en la discussió del grup sobre l'imminent successió de Juan Pablo II. Agrega, no obstant, que els membres mai es varen comprometre en cap candidat.[15] El nom de Bergoglio solament va poder haver sorgit en Sant Gal en la reunió de 2002. Bergoglio va ser creat moradura en febrer de 2001, i Martini, que ho havia conegut en 1974, ho va presentar a alguns membres que a penes ho coneixien en el consistori extraordinari de maig de 2001.[15] A la moradura Bergoglio no li agradava la forma en que la cúria manejava les coses, i el seu informe sobre el sínodo dels bisbes de 2001 li va valdre grans elogis de tots, inclós el Grup de Sant Gal.[16] Va ser el moradura Murphy-O’Connor qui va propondre a Bergoglio al grup com a candidat. No obstant, Martini es va mostrar contrari a Bergoglio per informacions internes de la Companyia de Jesús.[17]
Cónclau papal de 2005
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cónclau de 2005.
En Roma, abans del cónclau papal de 2005, les moradures que eren membres del Grup de Sant Gal varen enviar al seu amfitrió, Ivo Fürer, una targeta que dia: Estem ací junts en l'esperit de Sant Gal,[18] i abans del cónclau es varen reunir invitats per Silvestrini durant un sopar en Vila Nazaret, Roma.[19] Segons extractes anònims d'una moradura el diari de la qual va publicar Lucio Brunelli, dos d'ells, Lehmann i Danneels, varen anar els líders de les moradures reformistes durant el cónclau. Estos reformistes varen formar un grup contrari a Joseph Ratzinger, i varen tractar d'impedir la seua elecció entregant tots els seus vots a Jorge Mario Bergoglio, qui aixina podria forjar una minoria de bloqueig.[20] Ho varen conseguir, pero Bergoglio, "casi plorant", va pregar no ser votat.[21] Julia Meloni indica que, segons el vaticanista Bernard Lecomte, varis testics presencials varen vore una conversació entre Martini i Ratzinger l'hora de l'almorzar previ a la quarta votació. Ratzinger va ser elegit Papa Benedicto XVI en la quarta votació.[22] Segons Meloni, Martini havia canviat els seus vots a favor de Ratzinger, potser a canvi d'una garantia sobre la direcció del nou pontificat.[23] Quan Ratzinger va presentar la seua renúncia en 2013, Martini va ser una de les poques persones a les que va consultar.[24] El confesor de Martini, el sacerdot jesuïta Silvano Fausti, va afirmar abans de fallir que l'acort entre Martini i Ratzinger buscava tallar les maniobres de la moradura rastrero, possible referència al llavors secretari d'Estat, Angelo Sodano.[25][26]
Un any despuix de l'elecció de Ratzinger, lo que quedava del grup es va reunir per última volta. A la reunió varen assistir solament quatre dels seus antics membres: Fürer, Kothgasser, Danneels i van Luyn.[27] Martini va morir en agost de 2012 afligit de la malaltia de Parkinson. En 2012, monsenyor Kasper va dir que en l'Iglésia bufava vent del sur.[28]
Cónclau papal de 2013
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cónclau de 2013.
Tres dels membres restants varen participar en el cónclau papal de 2013: Walter Kasper, Godfried Danneels i Karl Lehmann. Cormac Murphy-O'Connor havia traspassat l'edat llímit per a participar en el cónclau, pero va estar present en Roma durant el periodo previ al cónclau. A diferència de 2005, no hi ha una font anònima que informe des de dins del cónclau sobre el paper que varen jugar en l'elecció del papa Francisco. Segons Ivereigh, els quatre varen treballar coordinats per a guanyar vots per a l'elecció de Jorge Mario Bergoglio en el cónclau, en l'esperança d'elegir un líder reformiste per a l'Iglésia. Ademés, en la primera edició del seu llibre, Ivereigh escriu que primer varen obtindre el consentiment de Bergoglio. Les quatre moradures, no obstant, ho varen negar.[29][30][31][32] Finalment, Bergoglio es va impondre en la quinta votació al conservador Angelo Scola, arquebisbe de Milà. El ya papa Francisco va aparéixer en el balcó de la logia central de Sant Pedro acompanyat de Danneels.[33]
El director de l'Oficina de Prensa de la Santa Sèu va dir que les moradures estaven sorpreses i decepcionats per lo que es va escriure sobre ells i varen negar expressament esta descripció dels fets sobre la realisació d'una campanya per a l'elecció de Bergoglio.[34] El fort rebuig de les moradures es va deure principalment a l'insinuació de que havien violat les regles establides en la constitució apostólica Universi Dominici Gregis, l'artícul de la qual 79 diu Confirmant també les prescripcions dels meus Predecessors, prohibixc a qui siga, encara que tinga la dignitat de Moradura, mentres vixca el Pontífex, i sense haver-ho consultat, fer pactes sobre l'elecció del seu Successor, prometre vots o prendre decisions a este respecto en reunions privades. Això està castigat en l'excomunió latae sententiae en el seu artícul 81.[35] En la segona edició del seu llibre, Ivereigh va incloure la defensa de les moradures, reemplaçant la frase en: D'acort en les regles del cónclau, no li varen preguntar si estaria dispost a ser candidat,[36] pero es va mantindre ferm en el restant de les seues informacions.[37]
Conseqüències
[editar | editar còdic]El programa reformiste de Sant Gal va començar a aplicar-se recent elegit Francisco, baix el liderage de Walter Kasper en el sínodo extraordinari de bisbes sobre la família (2014) i la XIV Assamblea General Ordinària del sínodo de bisbes (2015) que varen donar com resultat la exhortación apostólica postsinodal Amoris laetitia. Segons Meloni «...l'essència de Amoris lætitia està continguda en el 'últim testament' de Martini, l'última entrevista que va concedir».[38] L'historiador Roberto de Mattei senyala que l'iglésia sinodal de Francisco és el "somi incomplit de la moradura Martini".[39][40]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Aktuelles» (en de). Bisbat de Sant Gal. Consultat el 2017-08-16.
- ↑ M&S 460., Karim Schelkens & Jürgen Mettepenningen Godfried Danneels: Biographie
- ↑ Usat per Ivereigh, entre uns atres.
- ↑ «[1]», VTM Nieuws. Consultat el 6 de decembre de 2018 (en nl)..
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 M&S 462.
- ↑ M&S 461.
- ↑ M&S 312.
- ↑ «[2]». Consultat el 2023-04-29.
- ↑ M&S 213.
- ↑ M&S 461–471.
- ↑ Algunes fonts també nomenen a la moradura Basil Hume com a membre, pero açò provablement es base en la mala llectura de Marco Tosatti de la biografia de Danneels; vore «[3]», La Stampa. Consultat el 24 de juliol de 2017. La trobada de Fürer, Danneels, Hume i el teòlec francés Hervé Legrand en Sant Gal que menciona la biografia (M&S 217) va tindre lloc en 1984, més d'una década abans de la primera trobada del Grup.
- ↑ Traduït del neerlandés. M&S 462.
- ↑ Ivereigh 257ff. & passim.
- ↑ M&S, capítul 24.
- ↑ 15,0 15,1 Julius Müller-Meiningen, "Die Tafelrunde von St. Gallen, die Franziskus zoom Papst machte", TagesWoche, 2 d'octubre de 2015. (En alemà; recuperat en març de 2019.)
- ↑ Ivereigh 263–265.
- ↑ «La Màfia de Sant Gal. Resenya d'un llibre de Julia Meloni». Alvance la Fe.
- ↑ M&S 472.
- ↑ Ivereigh 280.
- ↑ Lucio Brunelli, "Così elegemmo papa Ratzinger" en Llimes 1/09. (Recuperat en març de 2019.)
- ↑ Ivereigh 284.
- ↑ «[4]».
- ↑ Tosatti, 2021.
- ↑ «[5]», Vida Nova. Consultat el 2023-04-29.
- ↑ «[6]», Correguera della Sera. Consultat el 2023-04-29.
- ↑ «[7]», Religió Digital. Consultat el 2023-04-29.
- ↑ M&S 473.
- ↑ De Mattei, 2021.
- ↑ «[8]», Catholic News Agency. Consultat el 2014-12-04.
- ↑ «[9]», The Washington Post. Consultat el 2014-12-05.
- ↑ «[10]», The Daily Telegraph. Consultat el 2014-12-05.
- ↑ «[11]», The Weekend Australian. Consultat el 2017-07-24.
- ↑ «[12]», Vida Nova. Consultat el 2023-04-29.
- ↑ «[13]», Zenit. Consultat el 2017-08-21.
- ↑ «[14]».
- ↑ Ivereigh 354–355.
- ↑ «[15]», The Washington Post. Consultat el 2014-12-05.
- ↑ «Despuix de Martini, el debat sobre el seu testament espiritual». Consultat el 2023-05-01.
- ↑ «L'Iglésia sinodal i la de Crist». Alvance la Fe.
- ↑ «El sinodalismo, culminació del pontificat de Francisco». Alvance la Fe.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Grupo de San Galo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.