Anar al contingut

Guerra camboyano-vietnamita

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra camboyano-vietnamita

Plantilla:Guerres d'Indochina La guerra camboyano-vietnamita (en vietnamita: Chiến tranh biên giớ@i Vaig voreệt Nam–Campuchia i en camboyano: សង្គ្រាមកម្ពុជា-វៀតណាម) o invasió vietnamita de Kampuchea, fa referència a una série de conflictes entre els dos països, que va culminar en l'invasió vietnamita de la Kampuchea Democràtica al mando del general Văn Tuến Dũng (que en la guerra de Vietnam havia vençut a les tropes d'Estats Units i Vietnam del Sur), resultant en el derrocament del règim dels Jemeres Rojos i l'establiment de la República Popular de Kampuchea.

L'ocupació de Camboya va terminar en el genocidi camboyano (1975-1979) liderat per Pol Pot, el qual havia aplegat al poder durant la guerra civil camboyana (1967-1975) i despuix de derrocar al mariscal Lon Nol, President de la República Jemer. El conflicte, ademés de mostrar les tradicions amistoses de Camboya i Vietnam, també va revelar el conflicte chinenc-soviètic que va dividir profundament i va quebrar al moviment comuniste d'eixa época. El Partit Comuniste de Vietnam (PCV) tenia respal unilateral de l'Unió Soviètica, sobre el Partit Popular de Kampuchea tenia com a aliat a la República Popular China. Despuix de la pren del poder pels Jemeres rojos, l'escalada de conflictes i incidents fronteriços en Vietnam va ser en aument; Com a conseqüència d'això, el 25 de decembre de 1978 uns 150 000 soldats vietnamites varen invadir Kampuchea i en una ofensiva llampada es varen fer en el control de tot el país, inclosa la seua capital Phnom Penh. En resposta de l'atac al seu aliat, China va invadir a Vietnam en la denominada guerra sino-vietnamita (febrer a març de 1979) i que terminaria en empat despuix de la retirada chinenca. El 8 de giner de 1979 els vietnamites varen crear la República Popular de Kampuchea, a pesar de que durant els següents anys l'ONU va seguir reconeixent als Jemeres Rojos com el govern llegítim de Camboya. Per un atre costat, tant el nou govern com les tropes vietnamites estacionades en el país varen tindre que fer front a la guerra de guerrilles mampresa per un rejunte de grups armats que seguien actius en la regió.

baix una gran pressió internacional, el nou govern camboyano —considerat per alguns països com un estat títaro de Vietnam— va portar a terme una série de reformes econòmiques i polítiques que acabarien duent a la retirada de les tropes vietnamites en 1989 i un major control del país. Junt en la restauració de la monarquia en 1993, els Jemeres rojos varen anunciar la seua desmovilización en 1999.[1]

Antecedents

[editar | editar còdic]

El moviment comuniste en Camboya i Vietnam havia començat abans de la Segona Guerra Mundial en la fundació del Partit Comuniste Indochino, encara que este estiguera dominat pels vietnamites (els primers en respondre al domini colonial francés en Indochina).[2] En 1951, el Vietmih va liderar l'establiment d'un Partit Comuniste Camboyano separat, el Partit Revolucionari Popular de Kampuchea (PRPK), els quals varen aliar en un moviment nacionaliste camboyano, el Khmer Serei (Jemeres lliures). En concordancia en els acorts de la Conferència de Ginebra que posaven fi a la dominació francesa, el nou Vietnam del Nort comuniste va retirar de Camboya als seus quadros i soldats. No obstant, la nova situació pronte exigiria de nou la presència de 5.000 quadros comunistes.[3]

Aixina i tot, el buit de poder que es va crear en Camboya en la retirada dels comunistes vietnamites pronte va quedar ocupat en la tornada d'un jove grup de comunistes revolucionaris camboyanos, molts dels quals havien rebut la seua educació comunista en França. En 1960, el PRPK va canviar el seu nom al de Partit Comuniste de Kampuchea (PCK), nom que seria adoptat pel restant de comunistes en Camboya. Esta formació es convertiria en el germen dels Jemeres Rojos, i la seua doctrina es va vore fortament influïda per l'ideologia maoísta.[4]

Els Jemeres rojos prenen el poder

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra civil camboyana.


Durant els cinc anys de rebelió dels Jemeres Rojos des de 1970 a 1975, en el context de la guerra civil camboyana, el respal de Vietnam del Nort (junt en el de China) va ser essencial per al seu futur triumfo.[5] En 1975, els Jemeres varen prendre el poder en Camboya i varen establir la cridada Kampuchea Democràtica. La direcció dels Jemeres Rojos va adoptar el terme Angkar, o "l'organisació", i fins a 1977 les identitats dels seus líders varen permanéixer confidencials.[6] El cap d'Estat oficial va ser Khieu Samphan, pero els autèntics líders del partit eren Pol Pot i Ieng Sary.[7] L'objectiu últim dels jemeres era eliminar l'estructura de l'Estat Camboyano, que en la seua visió tenia una estructura feudal, capitalista i orientada als terratinents i imperialista. En este sentit, buscaven la creació d'una classe social basada enterament en treballadors i llauradors.[8] De fet, la revolució socialista tenia un molt chicotet respal, lo que va dur a Pol Pot i els seus quadros a usar sentiments ultra-nacionalistes, un govern enormement repressiu, i una intensa campanya propagandística de demonización cap als vietnamites.[9]

No obstant, inclús ans que terminara la guerra de Vietnam, les relacions entre els vietnamites i Jemeres Rojos (els qui ya es trobaven en negociacions en EE. UU.) es trobaven molt tirants. Els chocs entre els comunistes vietnamites i els Jemeres havien escomençat en una data tan primerenca com 1973, i a l'any següent Pol Pot va firmar un tractat que certificava l'amistat existent entre els Jemeres i la China comunista.

El camí cap a la guerra

[editar | editar còdic]

Rivalitats polítiques

[editar | editar còdic]

Ya en una data tan primerenca com 1975 es varen assentar les bases per al conflicte que esclataria uns anys més vesprada: encara que durant llarc temps havien combatut en el mateix costat, els líders de la nova Kampuchea Democràtica varen mirar en creixent suspicàcia als victoriosos vietnamites pel temor de que estos crearen una federació indochina liderada per Vietnam.[10] Quan en abril d'eixe any els Jemeres Rojos varen prendre el control de Phnom Penh, no varen tardar en ordenar l'eixida de totes les tropes i instructors vietnamites de Camboya.

El 6 de giner de 1978, la direcció dels Jemeres rojos va proclamar que cada soldat camboyano equivalia a 30 soldats vietnamites, a pesar de que Camboya solament podia opondre 2 000 000 de soldats d'una població d'huit millons contra un país com Vietnam, en una població de 50 000 000 d'habitants i en 6 000 000 d'hòmens llests per al combat.[11] En realitat, els líders camboyanos simplement ignoraven les condicions reals de la població del seu propi país, en un estat deplorable despuix d'anys de treballs forçats, fam i malalties.[12] Per si fora poc la disparitat de població, hi havia també una gran disparitat en les capacitats de combat de les forces armades d'abdós països. En 1977, s'estimava que Vietnam alineava una força de 615 000 soldats i 900 tancs, recolzats per 12 000 pilots i 300 avions de combat, inclós un esquadró de bombarders llaugers. En comparació, la Kampuchea Democràtica solament podia opondre un eixèrcit 70 000 efectius, pobre en material i armament, i en una llimitada capacitat aérea.[12] A pesar d'açò, els camboyanos no varen mostrar senyals d'agotament i varen continuar les seues accions en territori vietnamita. El 27 de giner de 1978, Vietnam ya va fer una crida per a que els militars camboyanos desertaren del règim dels Jemeres Rojos.[13]

Incidents diplomàtics

[editar | editar còdic]

En el que va constituir el primer incident important, l'Eixèrcit Revolucionari de Kampuchea va invadir l'illa vietnamita de Phu Quoc l'1 de maig de 1975, que era reclamada com a part del territori camboyano.[10] Nou dies despuix, els camboyanos varen continuar en les seues incursions, capturant Tho Chu a on varen ser eixecutats 500 civils. Els militars vietnamites varen respondre llançant forts contraatacs, i a continuació varen prendre l'illa camboyana de Koh Wai.[10] Durant una visita a Hanói de Pol Pot, en juny d'eixe any, varen fracassar els intents d'este per negociar les fronteres d'abdós països.[10] Finalment, en agost els vietnamites es varen retirar de Koh Wai i varen reconéixer la sobirania camboyana sobre esta.[10]

Pero els incidents no varen terminar, ya que en 1977 es varen tornar a reproduir accions d'este tipo. El 30 d'abril, coincidint en el segon aniversari de la caiguda de Saigon, l'Eixèrcit camboyano va llançar varis atacs militars contra les províncies vietnamites d'An Giang i Chau Doc, matant a centenars de civils vietnamites.[14] L'Eixèrcit vietnamita va respondre movilisant tropes cap a les zones atacades per Camboya, i el 7 de juny Vietnam va propondre la celebració de conversacions per a resoldre la situació. No obstant, el 18 de juny els camboyanos varen respondre que els vietnamites devien evacuar les zones disputades i crear un zona desmilitarizar entre abdós forces.[15] En setembre, l'artilleria camboyana va seguir atacant numerosos llogarets vietnamites, i sis llogarets de la província de Đồng Tháp varen ser completament arrasades. A continuació, sis divisions camboyanas varen alvançar 10 km. en la província de Tay Ninh, a on varen ser assessinats més de 1000 civils vietnamites.[13] A finals d'eixe any 60 000 soldats vietnamites, recolzats per elements de la Força Aérea, varen forçar la retirada dels camboyanos i varen obligar als seus dirigents a entaular negociacions.[13] A pesar de la contundència del contraatac vietnamita, els Jemeres rojos varen continuar desafiants.[13]

Erro al crear miniatura:
Cràneus de les víctimes de la Massacre de Ba Chúc.

Pero va ser just per esta época quan varen començar les primeres porgues entre els mandos militars camboyanos de la frontera orquestats per Pol Pot, per a eliminar als "traïdors corrompidos". Per açò, molts dels mandos (com Heng Samrin) i tropes fronterices varen fugir a Vietnam.[16] El 12 d'abril de 1978 els Jemeres rojos varen declarar que estaven oberts a negociar novament en Vietnam a canvi de que estos reconegueren la seua ambicions expansionista.[13] Òbviament, estos últims varen rebujar tácitamente la proposta, i en resposta dos divisions camboyanas varen penetrar 2 km en territori vietnamita, i varen massacrar a més de 3.000 civils en la població de Ba Chuc de la província d'An Giang.[13] Durant la segona mitat de 1978 les acusacions i propaganda d'abdós bandos es varen incrementar, encaminant-se abdós a una previsible confrontació.[13][17] El 13 de decembre, no obstant, el Govern chinenc va advertir als vietnamites de que la seua paciència en esta situació era llimitada i que Vietnam seria durament castigat si prenia accions majors contra els seus aliats camboyanos. La situació va tindre el seu últim punt en la formació en respal vietnamita del Front Unit Camboyano per a la Salvació Nacional (KUNFS, en les seues sigles en anglés) per a la lliberació de Kampuchea.[18]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «History Courses For Dr. Christopher C. Lovett - Table of Terrorist Groups». Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2013. Consultat el 14 de maig de 2011.
  2. ↑ Morris, Stephen J. (1999). Why Vietnam Invaded Cambodia; Political Culture and the Causes of War, pp. 159.
  3. ↑ Morris, Stephen J. (1999). Why Vietnam Invaded Cambodia; Political Culture and the Causes of War, pp. 93.
  4. ↑ Jackson (1989). Cambodia, 1975–1978: Rendezvous with Death., Princeton UP, pp. 250.
  5. ↑ SarDesai, D. R. (1998). Vietnam, Past and Present, pp. 124.
  6. ↑ Kiernan, Ben (2006). "External and Indigenous Sources of Khmer Rouge Ideology" en Westad, Odd A.; Sophie. The Third Indochina War: Conflict between China, Vietnam and Cambodia, 1972-79, pág. 188
  7. ↑ Etcheson, pág. 125
  8. ↑ Young, pág. 312
  9. ↑ Jackson (1989). Cambodia, 1975–1978: Rendezvous with Death., Princeton UP, pp. 244.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Farrell, p. 95
  11. ↑ Morris, Stephen J. (1999). Why Vietnam Invaded Cambodia; Political Culture and the Causes of War, pp. 104.
  12. ↑ 12,0 12,1 Morris, Stephen J. (1999). Why Vietnam Invaded Cambodia; Political Culture and the Causes of War, pp. 103.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 O’Dowd, Edward C. (2007). Chinese military strategy in the third Indochina war: the last Maoist war, pp. 37.
  14. ↑ Morris, Stephen J. (1999). Why Vietnam Invaded Cambodia; Political Culture and the Causes of War, pp. 98.
  15. ↑ O’Dowd, Edward C. (2007). Chinese military strategy in the third Indochina war: the last Maoist war, pp. 36.
  16. ↑ Khoo, Nicholas (2011). Collateral Damage: Sino-Soviet Rivalry and the Termination of the Sino-Vietnamese Alliance, pp. 124.
  17. ↑ Morris, Stephen J. (1999). Why Vietnam Invaded Cambodia; Political Culture and the Causes of War, pp. 107.
  18. ↑ O’Dowd, Edward C. (2007). Chinese military strategy in the third Indochina war: the last Maoist war, pp. 38.

Referències

[editar | editar còdic]
  • Brunteau, Bernard (2009). "El sigle dels genocidis", Madrit: Aliança Editorial..


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_camboyano-vietnamita&oldid=1071982»