Jemeres Rojos

Jemeres Rojos (Khmers Rouges en francés, Khmer Krahom en camboyano) és el nom en el que varen ser coneguts els membres del Partit Comuniste de Kampuchea que, despuix de la guerra de Vietnam, l'eixida dels Estats Units i el derrocament del general Lon Nol (que regia una dictadura militar des de 1970), varen prendre el poder el 17 d'abril de 1975 (la «Caiguda de Phnom Penh»). Varen fundar la Kampuchea Democràtica; un sistema de Govern de característiques comunistes i autoritàries que, baix l'apariència formal d'una república popular, va consolidar en la pràctica un sistema d'economia radicalment agrària, baix la consigna de l'evacuació de les ciutats i destrucció de la civilisació urbana i la seua cultura, considerades burgueses, la reconstrucció social des dels orígens de la civilisació i la recuperació de la cultura jemer ancestral baix la direcció de Pol Pot, el seu principal líder. Ademés d'un férreu control militar sobre la població civil, somesa en bona part a un règim de treballs forçats, varen desenrollar extensos métodos de detenció, tortura i assessinats selectius en massa, baix la consigna de l'anomenada «busca de l'enemic intern».

Durant els quatre anys que va durar el seu règim, des d'abril de 1975 a giner de 1979, les seues accions i maneres d'impondre la seua política varen conduir a lo que es coneix com el «genocidi camboyano», actes que en l'actualitat estan sent jujats per un tribunal internacional en Phnom Penh per crims contra la humanitat. Este juí va concloure el 22 de setembre de 2022 en la condena a cadena perpètua de l'últim líder supervivent. Solament varen ser somesos a juí cinc exlíderes del règim, que varen ser morint a mida que va alvançar el procés judicial, portat a terme per un tribunal de crims de guerra dels Jemeres Rojos de Camboya, respalat per l'ONU. Prèviament, en l'any 2018, es va condenar a la mateixa pena a atres dos exlíderes del Jemer Rojos que varen fallir en anys anteriors.

Vietnam del Nort i els Jemeres Rojos varen ser grans aliats durant la guerra civil camboyana en la seua lluita contra Estats Units; no obstant, per numerosos atacs dels jemeres feya Vietnam a finals dels anys 70, Vietnam va iniciar una intervenció militar que va posar fi al seu règim. A partir d'eixe moment, varen ser China i Tailàndia les que varen ajudar als Jemeres Rojos a reconstruir les seues forces. També hi ha acusacions de que Estats Units i Regne Unit els varen brindar ajuda militar. Es va establir un Govern camboyano en l'exili el núcleu del qual ho formaven els jemeres, govern que va gojar del prolongat reconeiximent diplomàtic de molts països occidentals i asiàtics.

Orige del nom

Jemeres Rojos és el nom en el que es coneix habitualment a l'oficialment cridat Partit Comuniste de Camboya, o Partit Comuniste de Kampuchea i despuix Partit Democràtic de Kampuchea. El nom «Jemeres Rojos» va ser la manera en que els va denominar el rei Norodom Sihanuk en els anys cinquanta, i aixina es va popularisar a través del francés. No obstant els membres de l'organisació no ho usaven, entre atres coses perque preferien el gentilici «kampucheano» a «jemer» (abdós signifiquen lo mateix).

Història

Cap al poder

Vore també: Guerra civil camboyana

El Partit Comuniste de Camboya es va conformar en 1951, encara que en els seus primers anys va ser part depenent del Partit Comuniste de Vietnam. En els anys setanta canvia el nom per Partit Democràtic de Kampuchea.

l'ideologia dels Jemeres Rojos mesclava una interpretació subjectiva del maoisme, centrant-se en la seua exaltació de l'campesinado, en les idees anticolonialista pròpies de les guerres de lliberació nacional. A açò es va afegir la rencor cap a la subordinació dels comunistes camboyanos als vietnamites. El resultat final va ser una combinació de maoisme de paraula en un nacionalisme extrem en la pràctica, aplegant a postures racistes.

Els Jemeres Rojos en el poder

Artícul principal → Kampuchea democràtica.

En els Jemeres Rojos es va portar a terme un genocidi en a on va morir una quarta part dels habitants de Camboya, sifra no inferior als dos millons de persones més les seqüeles que això va significar per al país en general. Les seues matances no es varen llimitar al sol camboyano ya que en territori vietnamita es varen portar a terme vàries, com la més famosa massacre de Ba Chúc (1978).

Pervivencia dels Jemeres Rojos (1979-1989)

El règim dels Jemeres Rojos va terminar en la captura de Phnom Penh el 7 de giner de 1979 per part de l'Eixèrcit vietnamita, posant fi al règim de Pol Pot. Aixina, despuix d'una ràpida campanya iniciada en decembre de 1978 motivada per escaramuzas fronterices, el país queda una volta més baix control estranger, en este cas en l'òrbita vietnamita, en la que ya havia permaneixcut en anterioritat a la colonisació francesa.

A pesar del tradicional recel camboyano cap als seus veïns vietnamites, l'insostenibilitat del règim dels Jemeres Rojos va facilitar en part l'acceptació del nou ocupant, com a mostra el gran número de defecciones d'antics membres del règim de Pol Pot, que ara constituirien la base de poder de la apresuradamente proclamada República Popular de Kampuchea.

En este moment, la facció encara lleal a Pol Pot, mantenint les sigles de la Kampuchea Democràtica i exacerbando el seu discurs nacionaliste, es va retirar a l'oest del país, en les zones fronterices en Laos i Tailàndia, des d'a on portaria a terme una guerra de guerrilles contra el nou règim.

Durant l'agitat primer any del nou Govern, el temor a la potencia ocupant, unida a una mala collita d'arròs provocada per una sequia, durien a decenes de mils de camboyanos a fugir del país i establir-se en campaments de refugiats en Tailàndia. Dits camps estarien dirigits per, i enquadrats en les tres faccions opositores al nou règim: els Jemeres Rojos, les forces monàrquiques i les forces republicanes anticomunista funcionaran com a base de retaguàrdia i reclutament per a les operacions de les milícies d'estes tres faccions en l'interior de Camboya.

No obstant, la facció que més respals internacionals recaptaria seria la dels Jemeres Rojos. Aixina, l'arribada a sol tailandés de varis mils de guerrillers jemeres, seguits de les seues famílies, va ser ben acollida pel Govern, que va alimentar, avitualló, i va assentar a varis mils de combatents que pronte escomençarien a rebre també armament chinenc a través del citat país. Tal i com ha senyalat ACNUR, en els campaments controlats pels Jemeres Rojos el control sobre la població refugiada era molt major que en els campaments dirigits per les demés faccions. Els civils de dits campaments tenien l'estatus de refugiats polítics, sent mantinguts aixina (aparte d'un mínim comerç i activitats econòmiques en l'exterior) per les agències de l'ONU, en lo que es deixava les mans lliures a la milícia dels Jemeres Rojos per a reorganisar-se i reconstituirse en una efectiva força de combat cap a 1982.

A nivell internacional, la creixent dependència de Vietnam i la República Popular de Kampuchea sobre l'Unió Soviètica varen tindre com a efecte l'immediata hostilitat de la República Popular China i dels seus aliats antisoviéticos com Tailàndia, Singapur i Estats Units. L'hostilitat d'estos poders al Govern de Phnom Penh va comportar el manteniment de l'assent en l'Assamblea General de l'ONU per part de la desapareguda Kampuchea Democràtica. Sobre el respal militar, encara que dites potències mantingueren cert respal a monàrquics i republicans, eren els Jemeres Rojos els qui eren percebuts com la facció opositora més efectiva en el camp militar, i la que per tant rebria major cantitat de material.

Per a fer més presentable la seua image davant la comunitat internacional de la que ara depenien, en setembre de 1981 els dirigents de la Kampuchea Democràtica varen dissoldre formalment el Partit Comuniste de Kampuchea i varen renegar del comunisme per a declarar el seu respal cap a l'economia de mercat i el respecte a la tradició religiosa, sense per això reestructurar el seu liderage, és dir mantenint a Pol Pot, Ieng Sary i Khieu Samphan en el poder. Dit llavat d'image va permetre, no obstant, un acostament a les atres faccions antivietnamitas i anticomunista dels rebels, fins a unificar-se en 1982 en el cridat «Govern de Coalició de la Kampuchea Democràtica».

Dit Govern estaria de facto en mans dels Jemeres Rojos, puix varen mantindre en el mateix la cartera d'Exteriors, l'assent en l'ONU i el control de més de la mitat dels 40 000 milicians de la coalició.

Per a cridar l'atenció internacional, la coalició va portar a terme en 1982 una ofensiva sobre l'oest de Camboya, prenent una série de posicions de les que serien expulsats per l'Eixèrcit camboyano en una série de contraofensives llançades entre 1983 i 1985, despuix de la qual cosa la frontera va ser fortament minada.

A lo llarc del restant de la década de 1980, la situació va quedar enquistada en una forma de conflicte de baixa intensitat característic d'atres escenaris de la Guerra Freda. El manteniment de dit conflicte va ser minant els recursos i llegitimitat tant de la República Popular de Kampuchea com dels seus aliats vietnamites, en lo que alguns autors han cridat «el Vietnam de Vietnam».

L'eixida del conflicte va escomençar a perfilar-se despuix de la caiguda del Mur de Berlín en 1989 i l'arribada al poder de Bill Clinton en Estats Units. Este canvi de context va dur a una relaixació en les relacions entre els actors internacionals. L'Unió Soviètica, en ple procés de desmembramiento, havia perdut capacitat d'intervenció. Hun Sen va assumir el càrrec de primer ministre de Camboya en 1985, pero a pesar d'açò la comunitat internacional va seguir reconeixent com a Govern llegítim del país als Jemeres Rojos fins a 1991. En setembre de 1989 les tropes vietnamites abandonaven Camboya. A l'any següent Estats Units va deixar de reconéixer la llegitimitat de la coalició opositora i la República Popular China va disminuir de forma pareguda el seu respal.

En 1991, els Acorts de París varen dur a un consell de coalició entre les quatre faccions (les tres opositores i el rebatejat Estat de Camboya presidit pel príncip Norodom Sihanouk) i s'establia una presència de l'ONU, l'UNTAC (un Govern de transició) fins a la celebració d'eleccions en 1993. En este procés es posava fi al conflicte camboyano en la seua fase de conflicte de baixa intensitat.

Pervivencia dels Jemeres Rojos (1989-1999)

El fi de la Guerra Freda i el procés de pau en curs va deixar als Jemeres Rojos sense les fonts de respal extern de les que venien depenent des del seu derrocament del poder en 1979. Enquistada en la violència, dita facció evolucionaria de forma pareguda a atres grups insurgents dels anys 1990, des d'una típica guerrilla de la Guerra Freda, que rep la seua finançació d'un poder extern, a una guerrilla depredadora, obligada a subsistir dels recursos fàcilment explotables i comercialisables. En este cas explotables eren la fusta i en menor mida, les pedres precioses. Segons fonts militars tailandeses, els Jemeres Rojos obtindrien d'este comerç al voltant d'un milló de dólars mensuals, encara que segons Michael Renner i atres autors la sifra oscilaria entre 10 i 20 millons mensuals. L'explotació de la fusta es portava a terme per part d'empreses tailandeses vinculades a alts mandos de l'Eixèrcit tailandés (que havia decretat una moratòria en la tala en el seu territori, per la deforestación que també assolava a Camboya) que compraven als Jemeres Rojos llicències d'explotació.

L'evident risc que este comerç entranyava per a la pacificació de la zona va dur a l'ONU a decretar en setembre de 1992 una prohibició de les importacions de fusta camboyana. Tailàndia es va resistir a complir dita prohibició fins que l'ONU va amenaçar en un embargament petrolífer. A partir de 1994, una volta que va expirar la prohibició internacional, el nou Govern camboyano va aplicar un embargament nacional sobre l'exportació de fusta. A partir de llavors, el tràfic de fusta illegal, va continuar pero per caixers més difícils. En este cas, les conexions entre alts mandos dels eixèrcits camboyano i tailandés varen permetre la continuació d'este tràfic per al seu benefici personal, pero la font de finançació de la guerrilla jemer s'aniria restringint progressivament.

En el pla polític, a pesar d'unir-se als Acorts de París, els Jemeres Rojos, argumentant que Vietnam mantenia secretament el control del país, assessinaria més d'un centenar de civils durant el mandat de la UNTAC. Mentres el país es convertia en una monarquia constitucional baix el mandat d'Hun Sen i el príncip Norodom Ranariddh, els Jemeres Rojos boicotejaven les eleccions i, despuix del fracàs dels intents per integrar-ho en el joc polític, el moviment va ser illegalisat en 1994.

L'illegalisació va produir una onada de desercions i els Jemeres Rojos es varen vore reduïts un núcleu dur de dirigents al mando d'uns 5000 combatents que controlaven al voltant d'una quinta part del territori de Camboya. L'espiral de repressió, violència i defecciones que va alcançar un punt culminant en 1996, quan Ieng Sary, mà dreta de Pol Pot, es va entregar al Govern camboyano junt a mils de seguidors. A partir d'este moment, els Jemeres Rojos es desintegren en lluites internes i Pol Pot va ser desplaçat per Ta Mok. Posteriorment, despuix d'un intent de reprendre el control, en el que va assessinar a un atre dirigent i a la seua família, Pol Pot va terminar condenat a un arrest domiciliari definitiu fins a la seua mort en 1998. Este fet marca el fi dels Jemeres Rojos. Sense respal exterior des de feya anys, en les fonts de finançació cada volta més restringides i en la desaparició del seu líder històric (un procés paralel al de l'UNITA en Angola despuix de la mort de Jonás Savimbi) la guerrilla desapareix. En 1998, els combatents residuals es varen desmovilizar i els campaments de refugiats que controlaven serien desmantellats, en la repatriació de 46 000 refugiats en l'operació Repat 2 d'ACNUR.

El procés contra els Jemeres Rojos

Artícul principal → Juí als Jemeres Rojos.

La possibilitat de dur a juí als responsables del genocidi camboyano es va vore obstaculisada per varis factors:

1. La pervivencia d'una o una atra forma dels Jemeres Rojos fins a 1998.
2. La mort natural del seu principal i històric dirigent, Pol Pot, en 1998, sense ser dut jamai davant un tribunal llegítim. Inclús despuix d'obert el procés, en 2006 moriria Ta Mok, el successor llegítim de Pol Pot.
3. La dificultat de portar a terme un juí imparcial contra els líders de la Kampuchea Democràtica, donada la progressiva absorció dels seus efectius dins de les estructures de l'Estat i la rendició pactada dels seus líders.

Dels quadros dels Jemeres Rojos, únicament dos varen ser detinguts:

• Duch (Khaing Khek Iev): considerat responsable del centre de tortura de Tuol Sleng, per a on varen passar 20 000 víctimes del genocidi.
• Chhit Choeun: conegut com Ta Mok i últim comandant dels Jemeres Rojos. Considerat responsable directe de la massacre de 30 000 persones en Angkor Chey, va portar a terme lucratives relacions en hòmens de negocis tailandesos fins al seu arrest en 1999. Va morir en juliol de 2006, a les mateixes portes de la realisació del Tribunal Internacional per al Juí als Jemeres Rojos.

Dels quadros supervivents que varen negociar la seua rendició, tant l'ONU com els organismes de Drets humans senyalen com a màxims responsables a:

• Ieng Sary: ministre de relacions exteriors entre 1976 i 1978 i posteriorment comandant responsable d'una regió rica en fusta i gemas. Amnistiat pel rei Norodom Sihanouk.
• Nuon Chea: conegut com a Camarada n.º 2, considerat lloctinent de Pol Pot.
• Khieu Samphan: cap d'Estat entre 1976 i 1979 i posteriorment cap del govern rebel, que en 1985 va succeir al seu cunyat Pol Pot al front del Jemer Rojo.

Tant Hun Sen com el príncip Ranaridh varen pressionar per a que el tribunal anara camboyano (encara que admetien l'assistència internacional) i varen censurar públicament a l'opositor Sam Rainsy per recolzar les tesis de l'ONU d'un tribunal internacional. La sospita de l'ONU i dels organismes de Drets Humans radicava que l'absorció per part del sistema dels antics membres dels Jemeres Rojos, si ben havia facilitat la pau, impossibilitava un juí imparcial dels acusats de genocidi, en cas que el tribunal tinguera un caràcter nacional. Dita sospita es basava que no solament la majoria dels membres del Govern havia cooperat en els Jemeres Rojos o format part d'estos entre 1975 i 1979 (incloent a Hun Sen o al propi rei Sihanouk) sino que en setembre de 1999, antics efectius de la guerrilla ya desmovilizar amenaçaven en una nova guerra civil si s'enjuïciava als seus líders. Per la seua banda, l'advocat de Ta Mok amenaçava en l'obertura de casos paralels contra tres expresidents nortamericans pel respal prestat als Jemeres Rojos.

El bloqueig de la situació es fa palesa en febrer de 2002, quan l'ONU anuncia la seua retirada de les negociacions argumentant que no confia en la neutralitat, objectivitat i independència d'un tribunal camboyano. El tribunal, que va anar finalment designat el 4 de maig de 2006, i que escomençaria a operar a principis de 2007, tindria una composició mixta de membres tant camboyanos com a estrangers.

Finalment, el 17 de febrer de 2009 comencen els juïns. El primer en enfrontar els càrrecs de genocidis és Kaing Guek Eav, també conegut com "Duch", qui va admetre en agost del mateix any davant el tribunal haver torturat presoners en les seues pròpies mans.

El 16 de novembre de 2018 el Tribunal de Camboya va condenar a cadena perpètua per un delicte de genocidi als dos últims líders vius dels jemeres rojos: el “número dos” i ideòlec de l'organisació comunista, Nuon Chea, de 92 anys, i l'antic cap d'Estat d'eixe règim, Khieu Samphan, de 87.

Vore també

• Camboya
• Colonialisme
• Guerra freda
• Genocidi camboyano
• Juí als Jemeres Rojos

Enllaços externs

• «Pol Pot: L'imperi de la mort», artícul publicat en el lloc web Monografies.com.
• Aznarez, Juan Jesús (2007): «Les confessions del carceler Hin Huy», artícul del 10 de novembre de 2007 en el diari El País (Madrit).
• «Qué va eixir mal en el règim de Pol Pot», artícul en espanyol en el lloc web AWTW.