Anar al contingut

Guerra indo-pakistaní de 1971

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra indo-pakistaní de 1971

La guerra indo-pakistaní de 1971, també coneguda com la tercera guerra indo-pakistaní, fon un enfrontament militar entre Índia i Pakistan que va tindre lloc durant la Guerra de Lliberació de Bangladés en Pakistan Oriental, des del 3 de decembre de 1971 fins a la capitulació pakistaní en Daca el 16 de decembre de 1971.[1][2] La guerra va començar en l'Operació Chengiz Khan de Pakistan, consistent en atacs aéreus preventius contra huit bases aérees índies, a l'estil de l'Operació Foc que va realisar Israel en 1967. Estos atacs varen dur a l'Índia a declarar la guerra a Pakistan, lo que va marcar la seua entrada en la guerra per l'independència de Pakistan Oriental, del costat de les forces nacionalistes bengalíes. L'entrada d'Índia va ampliar el conflicte existent, en forces índies i pakistaní combatent tant en el front oriental com en l'occidental.[3]

Tretze dies despuix de l'inici de la guerra, Índia va obtindre una clara ventaja, i el Comando Oriental de l'eixèrcit pakistaní va firmar l'acta de rendició el 16 de decembre de 1971 en Dacca, marcant la formació de Pakistan Oriental com la nova nació de Bangladés.[4] Aproximadament 93 000 militars pakistaní varen ser fets presoners pel Eixèrcit Indi, incloent entre 79 676 i 81 000 uniformats de les Forces Armades de Pakistan, incloent alguns soldats bengalíes que havien permaneixcut lleals a Pakistan.[5][6] Els restants 10 324 a 12 500 presoners eren civils, ya foren familiars del personal militar o colaboradors (razakars).[7][8][5]

S'estima que membres de l'eixèrcit paquistaní i milícies islamistes pro paquistanins que els recolzaven varen matar entre 300 000 i 3 000 000 de civils en Bangladés. Com a resultat del conflicte, entre huit i dèu millons de persones més varen fugir del país per a buscar refugi en l'Índia.[9] Durant la guerra, membres de l'eixèrcit paquistaní i milícies islamistes pro paquistanins anomenades Razakars varen violar entre 200 000 i 400 000 dònes i chiquetes bangladesíes en una campanya sistemàtica de violacions genocida.[10][11][12][13]

Antecedents

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra de Lliberació de Bangladés.

El conflicte indo-pakistaní va ser desencadenat per la Guerra de Lliberació de Bangladés, un conflicte entre els tradicionalment dominants pakistaní occidentals i la majoria d'pakistaní orientals. La Guerra de Lliberació de Bangladés es va iniciar despuix de l'elecció pakistaní de 1970, en la qual la Lliga Awami de Pakistan Oriental va guanyar 167 dels 169 escans en Pakistan Oriental i va assegurar una majoria simple en la cambra baixa de 313 escans del Majlis-i-Shoora (Parlament de Pakistan). El líder de la Lliga Awami, Sheikh Mujibur Rahman, va presentar els sis punts al president de Pakistan i va demandar el dret a formar el govern. En acabant de que el líder del Partit del Poble Pakistaní, Zulfikar Ali Bhutto, es negara a cedir la presidència del govern de Pakistan a Mujibur, el President Yahya Khan va fer una cridada a l'eixèrcit, que estava compost majoritàriament per pakistaní occidentals.

Varen escomençar els arrests massius de dissidents i es varen realisar intents de desarmar als soldats i policies pakistaní orientals. Despuix de varis dies de folgues i moviments de no-cooperació, els militars pakistaní varen escomençar la repressió en Daca la nit del 25 de març de 1971. La Lliga Awami va ser prohibida i molts membres varen fugir al exili en Índia. Mujibur va ser arrestat i conduït a Pakistan Occidental.

El 27 de març de 1971, Ziaur Rahman, un major rebel en l'eixèrcit pakistaní, va declarar l'independència de Bangladés en nom de Mujibur. En abril, els líders exiliats de la Lliga Awami varen formar un govern en l'exili en el poble de Baidyanathtala en el districte de Meherpur (actualment en Khulna). Els Rifles de Pakistan Oriental, una força de elite paramilitar, va desertar a la rebelió. Una guerrilla de civils, el Mukti Bahini, va ser formada per a recolzar a l'Eixèrcit de Bangladés.

Participació d'Índia en la Guerra de Lliberació de Bangladés

[editar | editar còdic]

El 27 de març de 1971, la primera ministra d'Índia, Indira Gandhi, va expressar el respal incondicional del seu govern a la lluita per l'independència del poble de Pakistan Oriental. La frontera d'Índia en Pakistan Oriental es va obrir per a permetre buscar asil als refugiats en Índia. Els governs de Bengala Occidental, Bihar, Assam, Megalaya i Tripura varen establir camps de refugiats a lo llarc de la frontera. Els oficials de l'eixèrcit de Pakistan Oriental exiliats i treballadors voluntaris d'Índia varen escomençar immediatament a usar estos camps per al reclutament i l'entrenament de les guerrilles de Mukti Bahini.[1]

Conforme escalava la violència en Pakistan Oriental, un estimat de 10 millons de refugiats varen fugir a Índia, causant dificultats financeres i inestabilitat en el país. Els Estats Units, un gran i estret aliat de Pakistan, va prometre enviar armes i suministraments a Pakistan Occidental.

A inicis de l'autumne de 1971, Indira Gandhi va llançar una ofensiva diplomàtica en una gira per Europa. Va tindre èxit en conseguir que el Regne Unit i França trencaren en els Estats Units per a bloquejar qualsevol directiva pro-pakistaní en el Consell de Seguritat de Nacions Unides. El major colp de Gandhi es va donar el 9 d'agost, quan va firmar un tractat per vint anys d'amistat i cooperació en l'Unió Soviètica, causant un gran shock en Estats Units i disminuint la possibilitat de que la República Popular China s'involucrara en el conflicte. China, un aliat de Pakistan, havia estat proveint de respal moral, pero poca ajuda militar i no va enviar tropes a la seua frontera en Índia.

Guerra oberta entre Índia en Pakistan

[editar | editar còdic]

Per a novembre, la guerra semblava inevitable; una acumulació massiva de forces índies en la frontera en Pakistan Oriental havia escomençat. Els militars indis varen esperar l'hivern, quan el terreny sec faria més fàcil les operacions i els passos del Himalaya estarien tancats per la neu, evitant qualsevol intervenció chinenca. El 23 de novembre, Yahya Khan va declarar l'estat d'emergència en tot Pakistan i va dir al seu poble que es preparara per a la guerra.

La nit del dumenge 3 de decembre la força aérea pakistaní va llançar incursions en huit aeroports en el noroest de l'Índia, incloent Agra que estava a 480 km de la frontera. Este atac, denominat Operació Chengiz Khan, es va inspirar en l'Operació Foc que va portar a terme la Força Aérea Israelita com a preludi de la Guerra dels Sis Dies. A diferència de l'atac israelita contra les bases aérees àraps en 1967, en el que va participar un gran número d'avions israelites, Pakistan no va utilisar més de 50 avions en Índia. Les pistes d'aterrisage índies varen estar inutilisades durant vàries hores despuix de l'atac.

Índia va reaccionar en força i va declarar la guerra a Pakistan, i va començar els atacs aéreus contra Pakistan a mijanit. En el front oriental, les forces conjuntes índies en el Mukti Bahini varen formar la Mitro Bahini (forces aliades). El dia següent, les forces índies varen respondre en un atac aéreu coordinat, assalt marítim i terrestre sobre l'eixèrcit pakistaní occidental en Pakistan Oriental. A diferència de la guerra de 1965, quan la força aérea pakistaní va atacar contínuament les bases aérees índies, esta volta va haver pocs atacs de la força aérea índia.

Pakistan tenia dos objectius centrals durant la guerra:

  • Mantindre a les forces índies fora de Pakistan Oriental el màxim temps possible. No era fàcil per a les tropes índies seguir de llarc fins a Bangladés, puix esta regió tenia molts rius que separaven el territori. El transport de l'eixèrcit sancer i l'artilleria a través d'estos rius no va ser fàcil.
  • Ocupar tant territori com fora possible en el costat occidental d'Índia. Pakistan esperava que Índia aplegara a un punt mort. Al final, es va ordenar una cessació al fòc i el territori adquirit en anterioritat a la situació d'estancament seria seu.

El principal objectiu indi en el front occidental va ser impedir que Pakistan entrara en el seu sol. No tenia intencions d'ocupar Pakistan.

Pakistan va atacar en varis llocs a lo llarc de la frontera oest d'Índia en Pakistan, pero l'eixèrcit indi va mantindre les seues posicions en èxit. L'eixèrcit pakistaní va sofrir una derrota en la Batalla de Longewala, a on una força d'assalt de 2000-3000 soldats de la 51.ª. Brigada d'Infanteria de l'eixèrcit pakistaní, recolzat pel 22.º. Regiment Armat, va ser repelit per uns 120 soldats de la companyia 'A' índia i el 23.º. Regiment de Punyab. L'eixèrcit indi va respondre ràpidament als moviments de l'eixèrcit pakistaní en l'oest i va tindre alguns alvanços, incloent la captura d'al voltant de 14 000 km² del territori pakistaní (els territoris guanyats per Índia en la Cachemira pakistaní, Punyab pakistaní i sectors de Sind varen ser més tart cedits en l'Acort de Simla de 1972, com un gest de bona voluntat).

Per la mar, la Marina Índia va tindre èxit en l'Operació Trident, el nom donat a l'atac al port de Karachi que va tindre com resultat la destrucció de 2 destructorés i un dragaminas. Esta operació va ser seguida per l'Operació Python. Les aigües en l'est varen ser també assegurades per la Marina Índia.

La Força Aérea Índia va efectuar 4.000 incursions en l'oest mentres que el seu homòlec, la Força Aérea Pakistaní també va tindre represàlies, parcialment per l'escassea de personal tècnic no-bengalí. Esta falta de represàlies ha segut també atribuïda a la decisió delliberada de l'Alt Mando de la FAP per a reduir les seues pèrdues, ya que havia sofrit pèrdues enormes en el conflicte. En l'est, el chicotet contingent aéreu de l'esquadró 14 de la Força Aérea de Pakistan Força Aérea va ser destruït, resultant en la superioritat aérea índia.

Sobrepassats pels seus enemics, els militars pakistaní varen capitular en menys d'una quinzena. El 16 de decembre, les forces pakistaní en Pakistan Oriental es varen rendir. El dia següent el govern de Pakistan va acceptar la treua.

Instrument de Rendició

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Instrumente de Rendició de Pakistan.


L'Instrument de Rendició va ser firmat en Daca el 16 de decembre de 1971 pel tinent general Jagjit Singh Aurora, el general comandant en cap del comando oriental de l'Eixèrcit Indi i tinent general Amir Abdullah Khan Niazi, comandant de les forces pakistaní en Bangladés, com l'acta formal de rendició de totes les forces pakistaní en l'antic Pakistan Oriental. La firma del document va posar fi a la guerra i va dur a la formació de Bangladés.

Participació nortamericana i soviètica

[editar | editar còdic]

Els Estats Units varen recolzar a Pakistan tant política com materialment. Richard Nixon va respalar a Henry Kissinger qui temia per una expansió soviètica en el sur d'Àsia i en el Surest Asiàtic. Pakistan era un aliat propenc de la República Popular China, en qui Nixon havia estat negociant un acostament i a qui esperava visitar en febrer de 1972. Nixon temia que una invasió índia de Pakistan Occidental significaria una dominació total soviètica de la regió i que socavaria sériament la posició global dels Estats Units i la posició regional del seu nou aliat tàctic, China. Per a demostrar a China la bona voluntat dels Estats Units com a aliat i en directa violació de les sancions impostes pel Congrés dels Estats Units sobre Pakistan, Nixon va enviar pertrechos militars a Pakistan, traslladant-los a través de Jordània i Iran,[14] al mateix temps que estimulava a China per a que incrementara els seus reforços armamentísticos a Pakistan.

L'administració Nixon també va ignorar els informes que va rebre sobre les activitats genocida de l'Eixèrcit pakistaní en Pakistan Oriental, en especial el Blood Telegram. Quan la derrota pakistaní en el sector oriental semblava imminent, Nixon va enviar l'USS Enterprise a la Bahía de Bengala, un moviment que significava una amenaça nuclear. El "Enterprise" va aplegar a port l'11 de decembre de 1971. El 6 de decembre i el 13 de decembre, l'Armada Soviètica va despachar dos grups de naus, #armada en missils nuclears, a Vladivostok; ells varen rastrejar a l'Esquadró Nortamericà 74 en l'Oceà Índic del 18 de decembre de 1971 fins al 7 de giner de 1972. Els soviètics també varen enviar un submarí nuclear per a contrarrestar l'amenaça que representava el USS "Enterprise" en l'Oceà Índic.[15]

La política nortamericana cap al fi de la guerra va ser dictada fonamentalment per una necessitat de restringir l'escalada bèlica en el sector occidental per a evitar la desmembración de Pakistan Occidental.[16] Anys despuix de la guerra, molts escritors nortamericans varen criticar les polítiques de la Casa Blanca durant la guerra com molt deficients i de mal servici als interessos dels Estats Units.[17]

l'Unió Soviètica simpatizaba en la causa de Bangladés i va recolzar a l'Eixèrcit Indi i al Mukti Bahini durant la guerra en reconéixer que l'independència de Bangladés debilitaria la posició dels seus rivals, els Estats Units i China. L'Unió Soviètica va donar garanties a l'Índia sobre l'adopció de contramedidas, en cas que es desenrollara una confrontació en els Estats Units o China. Eixa garantia s'englobava en el tractat d'amistat indo-soviètic, firmat en agost de 1971.

Efectes

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Acorde de Simla.


La guerra va terminar en la rendició dels militars pakistaní a les forces aliades d'Índia i Bangladés, conegudes en conjunt com Mitro Bahini. Bangladés es va convertir en un país independent, el tercer Estat musulmà més poblat del món. La pèrdua de Pakistan Oriental desmoralizó als militars pakistaní. El president Yahya Khan va renunciar per a ser reemplaçat per Zulfikar Ali Bhutto. Mujibur Rahman va ser lliberat de la presó en Pakistan Occidental a on estava encarcerat i va retornar a Daca el 10 de giner de 1972.

L'extensió de les baixes en Pakistan Oriental no és coneguda. Rudolph Joseph Rummel cita un estimat d'entre un i tres millons de persones mortes.[18] Segons atres estimacions, el número de morts va ser inferior a 300.000. A la vora de la derrota entorn al 14 de decembre, l'eixèrcit pakistaní i els seus colaboradors locals varen assessinar sistemàticament a un gran número de meges, mestres i intelectuals bengalíes, com a part d'un pogrom en contra de les minories hindús que constituïen la majoria dels intelectuals urbans.[19][20] Els hòmens jóvens, especialment estudiants, que varen ser vists com a possibles rebels també varen ser un objectiu.

En térmens monetaris i humans, el cost de la guerra va ser alt per a Pakistan. En el llibre Ca Pakistan Survive', l'escritor pakistaní Tariq Ali va afirmar que "Pakistan va perdre la mitat de la seua armada, un quarto de la seua força aérea i un terç del seu eixèrcit." Índia va capturar a aproximadament 90.000 presoners de guerra, incloent a soldats pakistaní i als seus colaboradors civils de Pakistan Oriental. 79.676 presoners varen ser personal uniformat, dels quals 55.692 eren de l'eixèrcit; 16.354, paramilitars; 5.296, policies; 1.000, de la marina; i 800 de la Força Aérea Pakistaní.[21] Els presoners restants eren civils, ben membres de la família de personal militar o ben colaboradors (razakars). L'informe del Comité Hameedur Rahman creat per Pakistan va llistar als presoners de guerra pakistaní com seguix:

Institució pakistaní Capturats
Eixèrcit 54.154
Marina 1.381
Força Aérea 833
Paramilitars, incloent policia 22.000
Personal civil 12.000
Total 90.368

La guerra va tindre com resultat una de les majors rendicions de forces des de la Segona Guerra Mundial. Si ben originalment Índia volia jujar a uns 200 presoners per crims de guerra per la brutalitat mostrada en Pakistan Oriental, el govern va accedir finalment a lliberar a tots els presoners com un gest de reconciliació. L'Acort de Simla firmat l'any següent va tindre com resultat la devolució del control del territori pakistaní (més de 15.000 km²) que havia segut capturat durant la guerra, con miras a crear una "pau duradora" entre les dos nacions i per a afirmar que Índia no tenia ambicions territorials.

Vore també

[editar | editar còdic]
Atres atacs aéreus per sorpresa

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Rediff news: I had to find troops for Dhaka, 14 de decembre de 2006
  2. ↑ «Cachemira, l'interminable disputa entre Índia i Pakistan». www.aa.com.tr. Consultat el 2021-12-02.
  3. ↑ «Índia: Easy Victory, Uneasy Peace».
  4. ↑ «1971 War: 'I will give you 30 minutes'».
  5. ↑ 5,0 5,1 (1974) Mainsprings of Indian and Pakistani Foreign Policies – S. M. Burke, University of Minnesota Press, p. 216. ISBN 9780816607204.
  6. ↑ Bose, Sarmila. “The question of genocide and the quest for justice in the 1971 war”. Journal of Genocide Research 13 (4). doi:10.1080/14623528.2011.625750.
  7. ↑ Jamaat claims denied by evidence, THE DAILY STAR.
  8. ↑ Haqqani, Hussain (2005). Pakistan: Between Mosque and Military, Carnegie Endowment for International Peace, p. 87. ISBN 978-0-87003-214-1.
  9. ↑ Rummel, Rudolph J., "Statistics of Democide: Genocide and Mass Murder Since 1900" [1] archivat en Wayback Machine., ISBN 3-8258-4010-7, Chapter 8, Table 8.2 Pakistan Genocide in Bangladesh Estimates, Sources, and Calculations [2] archivat en Wayback Machine.: l'estimació més baixa de 2 millons reclamada per Pakistan (informada per Aziz, Qutubuddin. Sanc i llàgrimes Karachi: United Press of Pakistan, 1974, págs. 74, 226), algunes atres fonts utilisades per Rummel sugerixen una sifra d'entre 8 i 10 millons en una (Johnson, BLC Bangladesh . Nova York: Barnes & Noble, 1975, págs. 73, 75) que "podrien haver segut" 12 millons.
  10. ↑ Sharlach, Lisa (2000). “Rape as Genocide: Bangladesh, the Former Yugoslàvia, and Rwanda”. New Political Science 22 (1): 92–93. doi:10.1080/713687893.
  11. ↑ Sharlach, Lisa (2002). «State Rap: Sexual Violence as Genocide», Kent Worcester (ed.). Violence and Politics: Globalization's Paradox, Routledge, p. 111. ISBN 978-0-415-93111-3.
  12. ↑ Sajjad, Tazreena (2012). «The Post-Genocidal Period and its Impact on Women», Plight and Fate of Women During and Following Genocide, Transaction Publishers, p. 225. ISBN 978-1-4128-4759-9.
  13. ↑ Mookherjee, Nayanika (2012). «Mass rap and the inscription of gendered and racial domination during the Bangladesh War of 1971», Rape in Wartime, Palgrave Macmillan, p. 68. ISBN 978-0-230-36399-1.
  14. ↑ Shalom, Stephen R., The Men Behind Yahya in the Indo-Pak War of 1971
  15. ↑ Cold war games
  16. ↑ O.S. State Department
  17. ↑ The Flawed Architect: Henry Kissenger and American Foreign Policy per Jussi M. Hanhimeaki Pag. 156, Oxford University Press
  18. ↑ Rummel, Rudolph J., "Statistics of Democide: Genocide and Mass Murder Since 1900", ISBN 3-8258-4010-7, Capítul 8, taula 8.1
  19. ↑ Khan, Muazzam Hussain (2003), "Killing of Intellectuals", Banglapedia, Asiatic Society of Bangladesh
  20. ↑ Shaiduzzaman (14 de decembre de 2005), "Martyred intellectuals: martyred history", The Daily New Age, Bangladesh
  21. ↑ Huge bag of prisoners in our hands The Liberation Claves

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • General Niazi (1998). Betrayal of East Pakistan, Oxford University Press.
  • Rediff.
  • An Army Its Role and Rule (A History of the Pakistan Army from Independence to Kargil 1947-1999). Muhammad Ayub ISBN 0-8059-9594-3
  • D K Palit The Lightning Campaign: The Indo-Pakistan War 1971 Compton Press Ltd (1972), ISBN 0-900193-10-7
  • J R Saigal Pakistan Splits: The Birth of Bangladesh Manes Publications (2004), ISBN 81-7049-124-X
  • J Hanhimaki The Flawed Architect: Henry Kissinger and American Foreign Policy Oxford University Press (2004)

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_indo-pakistaní_de_1971&oldid=820853»