Haquetía

Haquetía o jaquetía (en lletra hebrea usada també en ladino, חכיתיה) és el particular dialecte del nort de Marroc, del idioma judeoespañol que parlen els judeus sefardíés de la zona, a voltes coneguda com Djudeo Spañol o Lashon Oksidental (‘parla occidental’). Les seues denominacions i ortografia són vacilantes: haketía, haketilla, haquitía, jakitía, jaquetilla, haketiya, haketiyya, hakitiya, jaquetía.

Encara que la paraula ladino sol considerar-se en molts aspectes un sinònim del terme judeoespañol, l'Acadèmia Nacional del Judeoespañol ho considera un grup de dialectes distint, dividint el judeoespañol en dos grups: el ladino i l'haquetía. És ademés la forma del judeoespañol que més s'ha alluntat del idioma espanyol, en un major número de préstams de vocablos d'orige norafricano.

Etimologia

l'etimologia de la paraula Haquetía és discutida. La teoria més plausible i acceptada per la majoria dels llingüistes consistix en un derivat de la raïl àrap del verp haka, حكى (dir, parlar, narrar), a la que es va unir una terminació castellana. D'ahí que en àrap s'escriu el nom de l'idioma حكيتية.

Una atra teoria sosté que prové de haquito, apòcop de Ishaquito, diminutivo de Ishac (Isaac), nom molt comú entre els judeus d'Espanya. Seria, puix, l'idioma dels haquitos, com es denominava habitualment als membres de la comunitat judeua en la península ibèrica (Sefarad, en hebreu). No obstant, no existixen indicis que corroboren esta hipòtesis.

Orige

Este dialecte posseïx un triple fonament: el [[Espanyol_mig|castellà de el XV]], els hebraísmos i els arabismes utilisats en Espanya i Portugal. Hi ha referències segons les quals el castellà parlat pels judeus abans de l'expulsió en Espanya era diferent al que parlaven els cristians. ^{cita requerida} Els expulsats de la península ibèrica en 1492 es varen ser assentant, radicant i formant comunitats en diferents llocs del nort de Marroc: Casablanca, Tànger, Tetuán, Xauen, Arcila, Alcazarquivir, Larache, i varen ser afegint arabisme a la base hispanohebraica d'eixe dialecte, ademés dels arabisme que ya s'havien incorporat en Espanya. Alguns parlants de haquetía varen emigrar a llocs més al sur de Marroc com Sidi Ifni.

Pero prèviament a l'expulsió dels judeus d'Espanya ya hi havia en Marroc una població judeua: els toshabim (residents), la llengua dels quals era l'àrap o bereber, depenent de les regions en que habitaven, i el hebreu utilisat en les cerimònies religioses. En l'arribada dels expulsats, els megorashim, la població es va fusionar i va créixer considerablement, gràcies als aportes que estos varen fer sobre els seus coneiximents intelectuals, religiosos (especialment en estudis talmúdicos), els seus contes, refrans, romançades, les seues tradicions culinàries, la seua lliteratura específica, les seues tradicions sefaradíes i el seu bagage llingüístic, desconegut fins a eixe moment pels locals. Els judeus del nort de Marroc utilisaven l'haquetía, usada per a comunicar-se en els seus familiars, en els seus amics i veïns, aixina com en les seues relacions comercials en atres judeus d'orige sefardí. En canvi varen amprar l'àrap o bereber per a entendre's en els habitants natius de la regió, inclosos els judeus autòctons (que en el temps s'assimilarien en les comunitats sefardíes, també llingüísticament).

L'utilisació de varis idiomes a la perfecció (l'espanyol, el hebreu, l'àrap, el bereber i el seu haquetía) va facilitar l'establiment d'un víncul estret dels expulsats en el restant dels membres de la societat a la que varen arribar.

Vore també

• Idioma judeoespañol
• Ángel Vázquez Molina
• Aita Tettauen