Hidromancia
La hidromancia (en grec antic: ὑδρομαντεία, adivinaació de l'aigua,[1] de ὕδωρ, aigua,[1] i μαντεία, adivinaació)[1] és un método d'adivinaació per mig de l'aigua, incloent el color, fluix i refluix, o les ones produïdes pels cudols caiguts en una piscina.
El jesuïta Martín del Riu (1551-1608) descriu varis métodos de hidromancia. El primer método descrit representa un anell penjant d'una cadena que se sumergix en un recipient d'aigua que s'agita. El juí o predicció es fa pel número de voltes que l'anell colpeja els costats del recipient.
El segon método és quan tres cudols són tirats a les aigües estancades i les observacions es fan dels círculs que es formen quan els objectes colpegen l'aigua.
El tercer método descrit depenia de l'agitació de l'aigua, esta costum era freqüent entre els cristians orientals de batejar cada any dit element, al mateix temps que tenint especial conte per a demostrar que el matrimoni del dux i del Adriático tenia un orige totalment diferent.
El quart método utilisa els colors de l'aigua i figures que apareixen en ella pel qual Varrón va declarar que molts pronòstics es varen fer en relació en la guerra contra Mitrídates. Esta branca de l'adivinaació va resultar ser tan important que se li va donar un nom distint i d'ahí que va sorgir l'adivinaació de fonts les aigües de les quals eren visitades en freqüència.
Pausanias (sigle Plantilla:SIGLO) va descriure la font prop d'Epidauro dedicada a Ino en la que els pans eren llançats pels fidels en l'esperança de rebre un oràcul de la deesa. Si s'acceptaven els pans que s'afonaven en l'aigua significava bona sòrt, pero si eren llavats sobre la font significava mala sort.
Una costum de les antigues tribus germàniques era llançar els chiquets naixcuts en el Rin. Es pensava si el chiquet era illegítim s'ofegaria, pero si era llegítim nadaria. Tal costum sembla ser un precursor de la costum del sigle Plantilla:SIGLO de «sumergir bruixes» tal volta relacionades en el dret anglosaxó de la prova de l'aigua.
En un quint método de hidromancia misterioses paraules es pronunciaven en un got d'aigua, després es realisaven observacions de la seua espontànea ebullició.
En el sext método una gota d'oli es deixava caure en un got d'aigua, açò proporcionava un espill a través del com coses maravelloses es feyen visibles. Açò, va dir del Riu, és el Modus Fessanus.
El sèptim método de hidromancia va ser citat per Clemente d'Aleixandria que va dir que les dònes d'Alemània observaven les moles i els cursos dels rius per a interpretacions de pronòstic. El fet idèntic va ser mencionat per Juan Luis Vives en el seu Comentari sobre Sant Agustín.
En la màgia renaixentista, l'hidromancia va ser classificada com una de les sèt «arts prohibides», junt en la nigromancia, la geomancia, aeromancia, piromancia, la quiromancia, i l'escapulomancia.[2]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Liddell, H.G. & Scott, R. (1940). A Greek-English Lexicon. revised and augmented throughout by Sir Henry Stuart Jones. with the assistance of. Roderick McKenzie. Oxford: Clarendon Press.
- ↑ Johannes Hartlieb (Munich, 1456) The Book of All Forbidden Arts; quoted in Láng, p. 124.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hidromancia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.