Hidrur de berili
El hidrur de berili (sistemàticament denominat poli[berilano(2)] i dihidruro de berili) és un compost inorgànic de fòrmula (Plantilla:Chem)n (també escrit ([BeH2])n o BeH2). Este hidrur alcalinotérreo és un sòlit incoloro i insoluble en dissolvents que no ho descomponen. A diferència dels hidrur en enllaç iònic dels elements més pesats del grup 2, l'hidrur de berili té enllaç covalente[1] (enllace de tres electrons en el centre).
Síntesis
[editar | editar còdic]A diferència d'atres metals del, el berili no reacciona en l'hidrogen, sino que el BeH₂ es prepara a partir de composts preformados de berili (II).[2] Es va sintetisar per primera volta en 1951 en tractar el dimetilberilio Be(CH3)2 en hidrur d'alumini i liti LiAlH4.[3]
El BeH2 més pur es forma a partir de la pirólisis de vaig donar-terc-butilberilio, Be(C[CH3]3)2 a 210 °C.[4]
Una ruta per a obtindre mostres altament pures implica la reacció de trifenilfosfina, PPh3, en borohidruro de berili, Be(BH4)2:[1]
- Be(BH4)2 + 2 PPh3 → BeH2 + 2 Ph3PBH3
Estructura
[editar | editar còdic]Forma gaseosa
[editar | editar còdic]
Les molècules aïllades de BeH2 (a voltes cridades dihidridoberilio i escrites [BeH2] per a resaltar les diferències en l'estat sòlit) solament són estables com a gas diluït. Quan es condensa, el BeH2 no dissolt es autopolimeriza espontàneament.
S'ha confirmat que el BeH2 molecular lliure produït per descàrrega elèctrica a alta temperatura té geometria llineal, en una llongitut d'enllaç Be-H de 133,376 pm. La seua hibridació és sp.[5]
Hidrur de berili condensado
[editar | editar còdic]El BeH2 sol formar-se com un sòlit blanc amorfo, pero s'ha descrit una forma cristalina hexagonal en una densitat major (0,78 g/cm3),[6] preparada calfant BeH2 amorfo a pressió en 0,5-2,5% de LiH com a catalisador.
Una investigació més recent va trobar que l'hidrur de berili cristalí té una cela unitària ortorrómbica centrada en el cos, que conté una ret de tetraedres BeH4 que compartixen vèrtiços, en contrast en les cadenes infinites, planes i en ponts d'hidrogen que anteriorment es creïa que existien en el BeH2 cristalí.[7]
Els estudis de la forma amorfa també troben que consistix en una ret de tetraedres en vèrtiços compartits.[8]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Greenwood, Norman N.; Earnshaw, {{{nom2}}} (1997). Chemistry of the Elements, 2 edició, Butterworth-Heinemann, p. 115. ISBN ISBN 978-0-08-037941-8.
- ↑ Egon Wiberg, Arnold Frederick Holleman (2001) Inorganic Chemistry, Elsevier ISBN 0-12-352651-5, p. 1048
- ↑ (1951).Journal of the American Chemical Society.73(10)
- 4585–4590.doi:10.1021/ja01154a025.
- ↑ (1954).Journal of the Chemical Society.
- 2526–2529.doi:10.1039/JR9540002526.
- ↑ (2002).Science.297(5585)
- 1323–1324.doi:10.1126/science.1074580.
- ↑ “Crystalline beryllium hydride” (1978). Inorganic Chemistry (revista) 17 (12): 3589–3592. doi:.
- ↑ 7,0 7,1 (1988).Solid State Communications.67(5)
- 491–494.doi:10.1016/0038-1098(84)90168-6.
- ↑ (2003).J. Chem. Phys..119(23)
- 12499.doi:10.1063/1.1626638.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hidruro de berilio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.