Història ambiental de China

La història ambiental de China és la disciplina que estudia els canvis en els paisages ecològics naturals (el mig ambient) a lo llarc de la història de China, aixina com les relacions d'interacció entre els chinencs de les distintes dinasties i el seu entorn ambiental. El grau en que China va transformar i va utilisar la naturalea és casi sense parangón en el món premoderno; el grau en que va modificar el seu entorn provablement supera al de qualsevol atre país del món, en l'idea bàsica de desenrollar la naturalea per a l'us humà.

La tendència general del mig ambient ecològic en l'història de China ha segut de deterioració contínua, en una velocitat de canvi que s'accelera progressivament. Els canvis més dràstics són la desaparició de grans extensions de boscs, seguida per la reducció i desertificación de les praderies, i la contracció o desaparició completa dels llac d'aigua dolça. En l'aument de la població chinenca, les activitats de desmonte i cultiu durant més de 3000 anys varen ampliar la superfície arable, pero varen destruir massivament els boscs, lo que va provocar l'expansió dels deserts i la reducció dels llac, deteriorant greument el mig ambient ecològic; els chinencs varen eliminar boscs i vegetació primària, varen convertir ales en terrats de cultiu, varen transformar valls en camps agrícoles, varen construir dics i preses, varen desviar rius, varen desplaçar llac i varen destruir hàbitats d'animals salvages per motius de desenroll econòmic. Despuix de sigles d'explotació i transformació, cap a la dinastia Qing a penes quedaven territoris que pogueren considerar-se «naturals». En el sigle XX, l'industrialisació i l'auge de la cultura de consum varen accelerar encara més els canvis en l'entorn natural.

Des de l'época dels Regnes Combatents i Primaveres i Autumnes, els governs chinencs primerencs protegien els recursos forestals en disminució, a voltes en el propòsit de monopolisar-los. Des de la dinastia Tang fins a inicis de la Qing, China va ser la nació del planeta en major resiliencia ecològica i major riquea de recursos, aixina com el règim polític en major diversitat ecològica. Durant la dinastia Tang, els boscs varen començar a privatizar; en la dinastia Song, en la part baixa del Yangtsé i algunes zones occidentals va escomençar a escassejar la fusta, lo que va impulsar la reforestació. En els últims 300 anys, China va enfrontar una crisis forestal. Des del sigle XVIII, l'escassea greu de fusta va afectar a moltes regions, inclosa Lingnan; la població es va concentrar en cultivar espècies de creiximent ràpit, aplegant inclús a talar arbres encara inmaduros per a obtindre beneficis ràpits. En l'últim mileni, la reforestació artificial va reemplaçar gradualment la major part dels boscs naturals del sur de China. Chinenca antiga tenia numerosos llac; posteriorment molts varen desaparéixer per complet i els que sobreviuen tenen superfícies molt menors que en el passat.

Des de mediats de la dinastia Ming, el ràpit aument demogràfic va incrementar enormement la pressió total eixercida pels chinencs sobre el mig ambient. Durant les dinasties Ming i Qing, mentres la població creixia ràpidament, l'escassea de terres va dur a un desmonte i cultiu excessius generalisats, reduint contínuament les àrees forestals i llacustres, lo que va provocar erosió del sol, deterioració ecològica i un aument d'inundacions i sequies en époques posteriors. El periodo de major deterioració ecològica va ocórrer durant els regnats Qianlong i Jiaqing de mitan de la dinastia Qing (1736-1820), quan també va disminuir el rendiment per mu dels cultius. El creiximent de la població agrícola va transformar la majoria dels paisages ecològics en camps de cultiu, reduint dràsticament les oportunitats d'obtindre recursos selvats. Els sistemes agroecológics són molt més simples que els ecosistemes selvats, depenen de poques espècies i són vulnerables a sequies, plagues i atres desastres. Allí a on va aplegar l'agricultura intensiva d'alt rendiment, varen retrocedir animals salvages com els elefants.

Prehistòria

Paisage de la replanell de Lloes, breçol de l'agricultura chinenca

Abans del desenroll de l'agricultura, els sers humans obtenien el seu sustente per mig de la caça o la recolecció en boscs, praderies o chapulls, en un impacte ambiental molt reduït. Els caçadors-recolectors tal volta usaven el fòc per a eliminar xares baixes i favorir el creiximent de pastura nova que atraguera cérvols i facilitara la seua caça, pero els boscs es mantenien. Fa aproximadament dèu mil anys, en l'expansió de l'agricultura, els boscs varen començar a cedir terreny als camps cultivats. En el Neolític enjorn es cultivava dacseta i es practicava la peixca, la caça i la recolecció de plantes selvades. L'agricultura va sorgir casi simultàneament en el nort i el sur de China: en el sur es cultivava arròs selvat anual i en el nort dos tipos de dacseta. Entre 8000 i 7000 anys arrere, el cultiu de dacseta es va originar en les praderies semiáridas en arbres dispersos de la conca del riu Wei en la replanell de Lloes. Abans de l'agricultura, la vegetació original d'eixa zona eren boscs i praderies; aproximadament el 30 % del terreny estava cobert de boscs. La naturalea solta del loess facilitava el laboreo en ferramentes agrícoles primitives i poc resistents, per lo que el replanell de Loess es va convertir en la principal regió de desenroll primerenc de l'agricultura. En el centre i sur de China, l'arròs creixia a lo llarc de riberes de rius, estanys i llac o en pantans d'aigua dolça; al voltant del llac Dongting l'arròs selvat era especialment abundant i va ser recolectat per les poblacions neolíticas. Cap al 5000 a. C., el cultiu d'arròs ya s'havia estés àmpliament per la conca del Yangtsé, Taiwan i el sur de China, i les comunitats agrícoles sedentarias es varen establir fermament en el centre i sur del país.

Entre el 6000 i el 5000 a. C., els agricultors de la regió de Guanzhong varen començar a cremar la terra per a cultivar. No es mantenia el mateix terreny contínuament, sino que es cultivava durant varis anys i després es deixava en guaret varis anys abans de tornar a cremar-ho i cultivar-ho. Donada l'abundància de terres, els parracs podien practicar guarets prolongats sense necessitat d'abonar. L'agricultura es va expandir primer cap al nort en els grups migrants i després cap a l'est, penetrant en la conca del riu Groc i la planura nort-oriental coberta de boscs. Encara que la població era escassa, els humans ya havien reduït la diversitat animal en les planures. En les zones montanyoses boscoses a l'oest de Guanzhong, la diversitat animal era notablement major. Els peixos grans es varen tornar menys comuns i els parracs varen començar a usar més rets i menys arpones. El creiximent poblacional va dur a una sobreexplotació dels recursos cazables i recolectables, forçant una major dependència dels cereals. En el desenroll agrícola, es varen domesticar més plantes i animals. Cap al 6000 a. C., el javalí selvat va ser domesticat com a porc domèstic en les conques del Groc i el Yangtsé. Entre el 5000 i el 3000 a. C., durant la cultura Yangshao, les poblacions de la conca mija del Groc varen començar a dependre en gran mida d'espècies domesticades, especialment vacuns, ovins i equins, que varen permetre explotar terres seques prèviament difícils de cultivar. Inicialment es cremava la vegetació per a obrir camps, usant azadas i pala de pedra; en el desenroll agrícola en el replanell de Loess, l'aument de l'us del fòc i el laboreo varen provocar erosió del sol, incrementant la càrrega de sediment del Groc i elevant el llit i les riberes, lo que va ampliar les zones inundables de la planura nort-oriental.

L'agricultura sedentaria requeria eliminar boscs per a obrir camps. L'aument d'aliments va impulsar el creiximent poblacional, exigint més terres. Les poblacions de la cultura Yangshao varen desenrollar métodos sistemàtics per a talar boscs i cultivar: al principi bastava en desmontar una zona propenca al poblat, pero en el temps, l'alvanç tecnològic i la pressió demogràfica varen destruir més boscs. Talant en astrals de pedra era llent i laboriós; cremar boscs sancers era incontrolable i perillós. S'amprava el método d'anellat: es llevava una banda de corfa al voltant del tronc per a interrompre el fluix de llacor, deixant que l'arbre se secara naturalment. Este método permetia eliminar en precisió la cantitat desijada d'arbres. Els parracs varen rebujar la major part dels boscs al voltant dels assentaments per a obtindre llenya i terres de cultiu; els chapulls també varen disminuir. En la conca del Yangtsé i el replanell de Loess, dos sistemes agrícoles varen sustentar poblacions creixents, reduint els pasturages per al ganado. No obstant, els agricultors neolítics no varen alterar l'entorn a gran escala; cap al 2000 a. C. hi havia uns mil poblats en el nort de China, cada u en centenars d'habitants i extensió llimitada, dispersos i deixant suficient espai per a la fauna i flora selvades.

Dinastia Shang

Elefant asiàtic que habitava el nort de China durant la dinastia Shang

La dinastia Shang posseïa un vast territori i una població densa; el seu llímit nort-occidental coincidia aproximadament en la isoyeta actual de de precipitació anual. A l'oest i nort d'eixa llínea predominaven praderies i deserts inadequats per al cultiu. El territori shang s'estenia des de boscs caducifolios dominats per roures fins a la conca del Yangtsé, a on es mesclaven boscs caducifolios i subtropicals. Els principals cultius eren dos tipos de dacseta, arròs i moreres; varen començar a transformar la planura nort-oriental en camps agrícoles, encara que encara quedaven grans boscs que proporcionaven diverses preses: tigres, elefants i rinoceronts vivien en ells. La major part del nort de China seguia coberta per densos boscs interromputs solament per menuts clars agrícoles. En una població estimada de 4 a 5 millons en la planura nort-oriental i un rendiment aproximat d'un shi per mu, varen deure eliminar-se entre i de boscs de roure. Les zones talades solien estar en mig dels boscs per a facilitar la caça. Al voltant de grans ciutats com Anyang, els camps agrícoles ocupaven pràcticament tot l'entorn rural. Els shang talaven arbre per arbre en lloc de cremar extensions sanceres, evitant riscs i desperdici de combustible. Els ossos oraculares també mencionen cremes de boscs, casi sempre relacionades en la caça: eliminar vegetació natural per a cultivar, expulsar animals dels boscs per a caçar-los més fàcilment i protegir cultius i parracs de pisoteos.

Durant la dinastia Shang es varen construir ciutats i es va entrar en l'Edat del Bronze. La fundició del bronze requeria enormes cantitats de fusta per a mineria, fundició i molege, impactant greument l'entorn circumdant. Quan els boscs locals s'agotaven, la mina s'abandonava; el coure i l'estany aplegaven als tallers de la capital i requerien encara més fusta per al seu refinat. El centre yin-shang s'ubicava en una planura propensa a inundacions pero en bon drenage entre el riu Groc i les montanyes Taihang. Les capitals es traslladaven freqüentment perque els yin practicaven una economia itinerant de roça i crema: despuix de varis anys la fertilitat disminuïa i els rendiments caïen. Sense ferramentes adequades, solament usaven cendres com a fertilisant; al no llaurar profundament en llaurat o reixa, agotaven ràpidament la capa superficial fèrtil, obligant a migrar i obrir nous camps: era el sistema tradicional de guaret llarc de l'agricultura primitiva. La dinastia Shang tenia enormes vedats de caça a l'oest i sur del mont Tai; ademés d'assuts menors com a cérvols, rabosots, llops i teixons, caçaven elefants, tigres i rinoceronts. En les terres baixes densament poblades de Henan, els camps agrícoles i els animals domèstics herbívors varen ocupar gradualment els hàbitats de grans mamífers; les manades humanes varen reemplaçar a les fauna natives. L'expansió del ganado domèstic va reduir l'espai disponible per a la fauna selvada, duent a l'extinció del uro i el tarpán, i convertint la regió en el primer lloc d'Àsia oriental a on varen desaparéixer permanentment grans mamífers. Abans del final del segon mileni a. C., els grans mamífers selvats havien desaparegut de les terres baixes del nort de China, sobrevivint solament en les montanyes circumdants de baixa densitat poblacional.

Bibliografia adicional

• 王利華(2002).«中古华北的鹿类动物与生态环境».《中國社會科學》.3

188-200.Consultat el 2024-06-28.

• 陳曦(2009).«宋代荆湖北路的水神信仰与生态环境».《湖北社會科學》.9

193-195.Consultat el 2024-06-28.

• 趙玉田(2008).«明前期北方土地开发与生态环境史视角“三荒”问题».《貴州社會科學》.8

119-124.Consultat el 2024-06-28.