Anar al contingut

Història de la ciència del canvi climàtic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:19021015 Hint to Coal Consumers - Svante Arrhenius - The Selma Morning Times - Global warming.jpg
Història de la ciència del canvi climàtic

La història de la ciència del canvi climàtic es va iniciar a principis de el XIX quan es va sospitar per primera volta de les époques glaciars i atres canvis naturals en el paleoclima, i es va identificar el efecte hivernàcul natural. A finals de el XIX, els científics ya varen argumentar que les emissions humanes de l'efecte hivernàcul podrien canviar el clima, pero els càlculs varen ser qüestionats. Moltes atres teories del canvi climàtic estaven més alvançades, involucrant forces que anaven des del vulcanisme fins a la variació solar.

En els anys 60 de el XX, l'efecte de calfament atmosfèric produït pel diòxit de carbono era cada volta més convincent, encara que alguns científics també varen apuntar que les activitats humanes, en la forma d'aerosols atmosfèrics (per eixemple la contaminació), podrien també tindre un efecte de refredat.

Durant els anys 70 de el XX, l'opinió dels científics estava cada volta més a favor dels punts de vista del calfament. Per als anys 90, com a resultat de les millores de la fidelitat dels models informàtics i del treball observacional que confirma la teoria de Milankovitch de les époques glaciars, es va aplegar al consens de que l'efecte hivernàcul va estar involucrat en la majoria dels canvis climàtics, i de que les emissions humanes duyen sérios problemes de calfament global. Des de llavors, la majoria dels treballs científics han segut orientats a la producció d'informes del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic.

Canvis regionals, des de l'antiguetat fins a el XIX

[editar | editar còdic]

Des de temps antics, se sospitava que el clima d'una regió podria canviar a lo llarc del curs dels sigles. Per eixemple, Teofrasto, un pupil d'Aristóteles, va dir cóm el desaiguador dels pantans havia fet a una localitat en particular més susceptible a la congelació i va especular que els sols es feyen més calents quan la deforestación dels boscs els exponia a la llum solar. Els acadèmics de la Renaixença i d'époques més recents varen vore que la deforestación, la irrigación i la pastura havien alterat els sols al voltant del Mediterràneu des de temps antics. Ells varen pensar que era verosímil que estes intervencions humanes hagen afectat al clima local.[1][2]


El canvi més cridaner vi en els sigles XVIII i XIX, manisfestándose dins d'un sol periodo de vida: la conversió de l'Est de Norteamérica de boscs a terres de cultiu. Per als inicis de el XIX molts varen creure que la transformació estava alterant el clima de les regions - provablement per a millor. Quan els grangers varen prendre les Grans Planures els havien dit que "la pluja seguix al llaurat".[3] No tots varen estar d'acort. Alguns experts varen reportar que la deforestación no solament causava que la escorrentía es donara més ràpit i causara inundacions inútils, pero que reduïa la cantitat de pluja en sí. Alguns professors europeus, atents a alguna prova de que les seues nacions eren més sapients que les atres, varen aclamar que els Orientals de l'Antic Propenc Oest havien convertit descuidadamente els seus una volta terres exuberantes en deserts empobrits.[4]

Mentrestant, agències nacionals del clima han començat a compilar masses d'observacions confiables de temperatura, precipitacions i similars. Quan les sifres varen ser analisades varen mostrar moltes pujades i baixades, pero un canvi no constant a llarc determini. Per als finals de el XIX, l'opinió dels científics havia canviat decisivament en contra de qualsevol creència de l'influència humana en el clima. Considerant els efectes regionals, pocs imaginaven que els sers humans podrien afectar el clima del planeta en conjunt.[4]

Canvis del paleoclima i teories de les seues causes en el XIX

[editar | editar còdic]
Bloc errático, roques depositades per glaciars llunt de glaciars existents, ha dut als geólogos a la conclusió de que el clima ha canviat en el passat.
Artícul principal → paleoclimatología.


Abans de el XVIII, els científics no havien sospitat que els climes prehistòrics eren diferents als del periodo modern. A finals de el XIX, els geólogos varen trobar evidències d'una successió d'Escala temporal geològica en canvis en el clima. Hi havia vàries teories competint per a explicar l'orige d'estos canvis i James Hutton, les idees dels quals de canvi cíclico per un llarc periodo de temps varen ser posteriorment conegudes com uniformismo, estava entre aquells que varen trobar signes d'activitat glacial passada en llocs molt calents per als glaciars en temps moderns.[5]

En 1815, Jean-Pierre Perraudin descriu per primera volta cóm els glaciars podrien ser responsables de la presència de roques jagantes vistes en les valls alpines. Mentres excursionaba en el Val de Bagnes es va donar conte de que hi havia roques jagantes de granit que varen ser dispersades al voltant de l'estreta vall. Sabia que seria necessària una força excepcional moure tals grans roques. També va observar cóm els glaciars deixaven ralles en el sol i va concloure que va ser el gèl lo que havia dut les roques cap a lo profunt de les valls.[6]


La seua idea va ser rebuda inicialment en incredulitat. Jean de Charpentier va escriure:"trobada la seua hipòtesis tan extraordinària i aixina i tot tan extravagant que considere que no val la pena examinar-la ni inclús considerar-la".[7] A pesar del rebuig inicial de Charpentier, Perraudin finalment va convéncer a Ignaz Venetz de que podria valdre la pena estudiar-la. Venetz va convéncer a Charpentier, qui en canvi va convéncer al científic influent Louis Agassiz de que la teoria glacial tenia mèrit.[6]

Agassiz va desenrollar una teoria de lo que el va cridar "Glaciació" — quan els glaciars varen cobrir Europa i una gran part de Norteamérica. En 1837 Agassiz va ser el primer en propondre científicament que la Terra havia segut objecte d'una glaciació passada.[8] William Buckland havia guiat els intents en Gran Bretanya d'adaptar la teoria geològica del catastrofisme per a tindre en conte a les roques errántes i un atre "diluvi" com a relíquies del Diluvi Universal. A açò es va opondre fortament la versió de Charles Lyell del uniformismo de Hutton i va anar gradualment abandonada per Buckland i atres geólogos catastrofista. Una eixida de camp als Alps en Agassiz en octubre de 1838 va convéncer a Buckland de que les traces en Gran Bretanya havien segut causats per la glaciació i abdós, ell i Lyell, varen recolzar fortament la teoria de la glaciació, la qual va anar àmpliament acceptada en els anys 1870.[5]

En el mateix periodo general que els científics varen sospitar per primera volta el canvi climàtic i la glaciació, Joseph Fourier en 1824, va trobar que la atmòsfera de la Terra mantenia al planeta més calent de lo que seria en el cas de que hi haguera un buit, i va fer els primers càlculs de l'efecte del calfament. Fourier va reconéixer que l'atmòsfera transmetia ones de llum visible de manera eficient a la superfície de la terra. La terra després absorbix la llum visible i emet radiació infrarroja com a resposta, pero l'atmòsfera no transmet la radiació infrarroja de manera eficient, la qual cosa per lo tant incrementa la temperatura de la superfície. Ell també va qüestionar que les activitats humanes pogueren influenciar en el clima, encara que principalment es va enfocar en els canvis de l'us del sol. En 1827 el document de Fourier va expressar, "La fundació i progrés de les societats humanes, l'acció de les forces naturals, poden canviar notablement i en regions vastes l'estat de la superfície, la distribució de l'aigua i els grans moviments de l'aire. Tals efectes són capaços de fer variar, en el curs de molts sigles, el grau promig de la calor; degut a que les expressions analítiques contenen coeficients que es relacionen en l'estat de la superfície i el qual influïx en gran mida en la temperatura."[9]


"La nortamericana Eunice Newton Foote va ser la primera científica en teorizar que inclús auments moderats en la concentració de diòxit de carbono (CO₂) atmosfèric podrien provocar un calfament global significatiu", en 1856.[10]

John Tyndall va ser un pas més allà del treball de Fourier en 1864 quan va investigar l'absorció de la radiació infrarroja en diferents gasos. Va trobar que el vapor d'aigua, hidrocarburs com el metà (CH4), i el diòxit de carbono (CO2) bloquegen fortament la radiació.[11][12] Alguns científics varen sugerir que la glaciació i uns atres grans canvis del clima eren pels canvis en la cantitat de gasos emesos en el vulcanisme. Pero això era una de les tantes causes possibles. Una atra possibilitat notable era la variació solar. Els canvis en les corrents oceàniques podrien explicar també molts canvis climàtics. Per canvis a lo llarc de millons d'anys, l'elevació i descens de les cadenes de montanyes podrien canviar els patrons dels vents i les corrents oceàniques. O potser el clima d'un continent no canviara en absolut, sino que variara la seua temperatura pel desplaçament polar verdader (el canvi del Pol Nort cap a on l'Equador ha estat o similar). Hi havia multitut de teories.

Per eixemple, a mitan de el XIX, James Croll publica els càlculs de cóm les forces gravitacionals del sol, la lluna i els planetes afecten subtilment al moviment i orientació de la Terra. L'inclinament de l'eix de la Terra i la forma de la seua òrbita al voltant del sol oscila gradualment en cicles que duren decenes de mils d'anys. Durant alguns periodos l'Hemisferi Nort rebria llaugerament menys llum solar durant l'hivern de la que obtindria durant atres sigles. La neu s'acumularia, reflectint la llum del sol i conduint cap a una glaciació autosostenible.[7][13] La majoria dels científics, no obstant, varen trobar les idees de Croll i tota una atra teoria del canvi climàtic poc convincent.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Glacken, Clarence J. (1967). Traces on the Rhodian Shore. Nature and Culture in Western Thought from Ancient Claves to the End of the Eighteenth Century, Berkeley: University of Califòrnia Press. ISBN 978-0520032163.
  2. ↑ (1985).Climatic Change.7
    441–454.
  3. ↑ Fleming, James R. (1990). Meteorology in America, 1800-1870, Baltimore, MD: Johns Hopkins University Press. ISBN 978-0801839580.
  4. ↑ 4,0 4,1 Spencer Weart. «The Public and Climate Change». The Discovery of Global Warming. Archivat des d'el original, el 16 de maig de 2015. Consultat el 9 d'abril de 2013.
  5. ↑ 5,0 5,1 Young (1995). The biblical Flood: a case study of the Church's response to extrabiblical evidence, Grand Rapids, Mich: Eerdmans. ISBN 0-8028-0719-4.
  6. ↑ 6,0 6,1 Holli Riebeek. «Paleoclimatology». NASA. Consultat el 1 de juliol de 2009.
  7. ↑ 7,0 7,1 Imbrie, J., and K. P. Imbrie (1979). Isse Ages, Solving the Mystery, Hillside, New Jersey: Enslow Publishers.
  8. ↑ E.P. Evans: The Authorship of the Glacial Theory, North American review. / Volume 145, Issue 368, July 1887
  9. ↑ William Connolley. «Translation by W M Connolley of: Fourier 1827: MEMOIRE sur els temperatures du globe terrestre et dones espaces planetaires». Consultat el 18 de juliol de 2009.
  10. ↑ Pentinat Lorca M. (2 de decembre de 2019). Eunice Foote, la primera científica (i sufragista) que teorizó sobre el canvi climàtic. National Geographic Espanya. https://www.nationalgeographic.com.es/ciencia/eunice-foote-primera-cientifica-i-sufragista-que-teorizo-sobre-canvi-climatico_14883#::text=La%20nortamericana%20Eunice%20Newton%20Foote,provocar%20un%20calfament%20global%20significatiu.
  11. ↑ «John Tyndall (1872) "Contributions to molecular physics in the domain of radiant heat"».
  12. ↑ Physics Today.64(10)
    39–44.doi:10.1063/pt.3.1295.
  13. ↑ Croll, James (1875). Climate and clave in their geological relations. A theory of secular changes of the Earth’s climate, Nova York: Appleton.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Història_de_la_ciència_del_canvi_climàtic&oldid=629815»