Història de la ràdio

Archiu:Caps block 0 caps block 1 20.jpg

Ràdio RCA Radiola 20, en el Museu de Trelew, Argentina

La història de la ràdio descriu els passos importants en l'evolució de radiocomunicació i el mig de comunicació cridat ràdio des del descobriment de les ones de radi fins a l'actualitat.

Descobriment de les ones electromagnètiques de la ràdio

Gravat de James Clerk Maxwell per G. J. Stodart a partir d'una fotografia de Fergus of Greenock.

Les bases teòriques de la propagació d'ones electromagnètiques varen ser descrites per primera volta per James Clerk Maxwell en un document dirigit a la Royal Society (1873) titulat Una teoria dinàmica del camp electromagnètic, que descrivia els seus treballs entre els anys 1861 i 1865. La seua teoria, bàsicament, era que els camps elèctrics variables creen camps magnètics variables, i viceversa, en lo que uns o uns atres crearan a la seua volta nous camps elèctrics o magnètics variables que es propagaran per l'espai en forma de camps electromagnètics variables successius, els quals s'alluntaran en forma d'ones electromagnètiques de la font a on es varen originar.

En 1888, Heinrich Rudolf Hertz, va anar el primer en demostrar la teoria de Maxwell, en idear cóm «crear» artificialment tals ones electromagnètiques i com detectar-les i, a continuació, duent a la pràctica emissions i recepcions d'estes ones i analisant les seues característiques físiques demostrant que les ones creades artificialment tenien totes les propietats de les ones electromagnètiques «teòriques» i descobrint que les equacions de les ones electromagnètiques podien ser reformulades en una equació diferencial parcial denominada equació d'ona.

El dispositiu que va dissenyar per a produir ones electromagnètiques consistia en dos barres metàliques del mateix tamany alineades i molt pròximes per un dels seus extrems i que terminaven en una bola metàlica per l'atre; sobre una d'estes barres eren injectats «paquets d'electrons» a molt alta tensió que a la seua volta eren extrets de l'atra barra; els intensos canvis en el número d'electrons que açò provocava en les barres donava orige a descàrregues d'electrons d'una a una atra barra en forma de purnes a través de l'estret espai que les separava, descàrregues que es produïen d'una forma que es podria calificar d'elàstica o oscilante ya que despuix d'una «injecció» d'electrons en una agrane punt produïen descàrregues alternades d'electrons d'una a una atra barra cada volta de menor intensitat fins a desaparéixer al fi per les resistències elèctriques.

Estos canvis alternantes en el número d'electrons que tenia cada barra feya que a lo llarc d'elles es propagaren variacions de la càrrega elèctrica, lo que originava camps elèctrics variables de signe opost en torno d'elles. Tals camps elèctrics variables donaven orige a camps magnètics variables i estos, a nous camps elèctrics variables, en lo que es produïen ones electromagnètiques que es difonien des d'eixes barres.

Les «injeccions» i «substraccions» de «paquets d'electrons» es conseguien per mig d'intensos impulsos elèctrics provocats per una bobina d'un gran número de espiras que tenia els seus extrems units cada u a una de les dos barres i que tenia una atra bobina d'un chicotet número de espiras concèntrica a ella. Esta segona bobina rebia breus impulsos elèctrics en baixa tensió que induïa a la bobina de gran número de espiras la qual els transformava en impulsos de molt alta tensió.

El receptor era una barra metàlica de forma circular i en els seus dos extrems molt pròxims un d'un atre; la llongitut d'esta barra estava calculada per a que fora resonante als camps magnètics variables originats en les agranes emissores; les corrents d'electrons provocades en tal agrane receptora pels camps magnètics variables que captava causaven chicotetes descàrregues d'electrons entre els seus extrems, descàrregues que eren visibles en forma de purnes.

Hertz va donar un pas de jagant en afirmar i provar que les ones electromagnètiques es propaguen a una velocitat similar a la velocitat de la llum i que tenien les mateixes característiques físiques que les ones de llum, com les de reflectir-se en superfícies metàliques, desviar-se per prismes, estar polarisades, etc., assentant aixina les bases per a l'enviament de senyales de radi.

Com a homenage a Hertz per este descobriment, les ones electromagnètiques varen passar a denominar-se ones hertzianas.

Despuix del descobriment de les "ones hertzianas" (el terme "ràdio" s'adoptaria uns 20 anys) molts científics i inventors varen experimentar en la transmissió inalàmbrica, alguns tractant de desenrollar un sistema de comunicació, uns utilisant intencionalment estes noves ones hertzianas, uns atres no. La teoria de Maxwell que mostra que la llum i les ones electromagnètiques hertzianas són el mateix fenomen en diferents llongituts d'ona va dur al científic "maxwelliano" com John Perry, Frederick Thomas Trouton i Alexander Trotter a supondre que serien anàlecs a la senyalisació òptica i el serbi, més vesprada nacionalisat nortamericana, Nikola Tesla els va considerar relativament inútils per a la comunicació ya que la "llum" no podia transmetre més allà de la llínea de visió. En 1892 el físic William Crookes va escriure sobre les possibilitats de la telegrafia inalàmbrica basada en ones Hertzianas i en 1893 Tesla va propondre un sistema per a transmetre energia inalàmbrica utilisant la terra com a mig. Uns atres, com a Amos Dolbear, Sir Oliver Lodge, Reginald Fessenden, i Alexander Popov varen participar en el desenroll de components i teoria relacionats en la transmissió i recepció d'ones electromagnètiques en l'aire per al seu propi treball teòric o com un mijos potencials de comunicació.

Primeres transmissions radiofòniques

Artícul principal → Primera transmissió radiofònica.

Anunci colocat el 5 de novembre de 1919 per Nieuwe Rotterdamsche Courant anunciant l'emissió de ràdio debut de PCGG programada per a la nit següent.

Durant varis anys, a partir de 1894, l'inventor italià Guillermo Marconi va construir el primer sistema complet de telegrafia inalàmbrica comercialment exitós basat en ones hertzianas transportades per l'aire (transmissió per radi). Marconi va demostrar l'aplicació de la ràdio en comunicacions militars i marines i va iniciar una empresa per al desenroll i la propagació de servicis i equips de comunicació per ràdio.

En alguns llocs s'atribuïx a Tesla l'invenció de la ràdio indicant que esta li va ser usurpada per Marconi i citant per a això un fallo de la Cort Suprema de EE. UU de 1943. No obstant, dita resolució va ser motivada pel contenciós que la Marconi Wireless Tel. Co. va mamprendre contra el Govern de EE. UU. per l'us en equips de transmissió de l'Eixèrcit de el de EE. UU. construïts sense pagar els drets de palés a la Marconi Co. En la sentència s'establix una compensació governamental per a l'us de palesos, principalment durant la Primera Guerra Mundial, no les paleses originals que cobrixen la transmissió i recepció de radi, sino les que cobrixen millores posteriors. Una d'estes millores va ser l'us d'una configuració de transformador ajustable de "quatre circuits" per a transmissió i recepció de ràdio. I en este assunt, la contraparte nortamericana de la palesa de sintonización britànica original dels "quatre sietes" de Marconi va ser de fet invalidada. Pero, en lloc de donar-li prioritat a Tesla, el tribunal en realitat va confirmar un fallo de la cort inferior de 1935 que el treball anterior d'Oliver Lodge -i especialment el de John Stone Stone- tenia prioritat. La decisió de la Cort no va anular les paleses originals de Marconi ni la seua reputació com la primera persona en desenrollar comunicació radiotelegráfica pràctica. Simplement va dir que l'adopció de transformadors ajustables en els circuits de transmissió i recepció, que va ser una millora de l'invenció inicial, va anar totalment anticipada per les paleses otorgades a Oliver Lodge i John Stone Stone. La sentència NO va entrar en determinar "quí va inventar la ràdio".