Homalodotheriidae
Els homalodoterios (Homalodotheriidae) són una família extinta del suborden Toxodonta, del orde, també extint d'ungulats suramericans Notoungulata pertanyent als Meridiungulata. Comprén quatre gèneros de notoungulados mamífers del final del Eoceno al final del Mioceno d'Amèrica del Sur.[1]
Generalitats
[editar | editar còdic]Els mamífers originaris de Sudamérica, varen evolucionar independentment en dita illa-continent. Al voltant de 1900, Florentino Ameghino va iniciar un catàlec que conté classificacions, estudis, comparacions i descripcions de més de 9.000 animals extinguits, molts d'ells descoberts per ell. Els notungulados inclouen més de 100 gèneros agrupats en quatre suborden. Els ungulats suramericans proporcionen un cas d'aïllament geogràfic tan notable com el dels marsupials en Austràlia. Els meridiungulados es coneixen a sovint com els ungulats suramericans.
La radiació adaptativa dels ungulats paleocenos d'Amèrica del Sur va ser precoç i ràpida, #lo que dificulta trobar un model filogenético lo suficientment explicatiu. Procedents de menuts i primitius animals herbívors sense competidors, varen evolucionar independentment i aïllats del restant dels ungulats durant casi tot l'extens periodo del Cenozoico.
Molts notungulados no eren majors que conills, pero alguns s'assemblaven més a cavalls o a hipopótams. La majoria dels notungulados tenia piteus, pero Homalodotherium posseïa garres en els quatre dits de cada pata. En Amèrica del Sur va evolucionar una àmplia gama d'animals herbívors en piteus, en complet aïllament perque, en aquella época, Amèrica del Sur era una illa-continent com Austràlia.
Al contrari que en els toxodóntidos, els caninos dels homalodoterios no estaven desenrollats. Per la forma del cràneu se supon que varen desenrollar una trompa com la de les saigas actuals i llavis prensils. Les seues extremitats anteriors eren llargues, i les posteriors, més curtes, en lo que varen abandonar la posició cuadrúpeda. En les pates davanteres tenien garras enormes i curvades, que provablement usaven per a agarrar els fulls dels arbres ya que eren ramoneadores en els boscs i és possible que es posaren de peu sobre les seues pates atrasseres per a alcançar les branques més altes. Els seus membres eren grossos, per #lo que no sembla que poguera alcançar gran velocitat. els eixemplars més grans medien 2 metros de llongitut.
Se'ls considera els equivalents ecològics en Sudamérica dels calicoterios. Varen deure diversificarse para no entrar en competència en els pereosos arborícolas i els pereosos terrestres jagants. Potser usava les garres per a desenterrar raïls i bulbos sucosos o per a agarrar-se i trepar pel tronc dels arbres. Tal volta s'incorporaven també sobre les pates atrasseres a fi de doblar branques i menjar fulls.
S'ha comparat als homalodoterios en cavalls en garres. La comparació no obstant no és massa apropiada. Si be el cap i el cos s'assemblaven una miqueta als del cavall, les extremitats eren pesades i no servien per a córrer. Eren digitígrats. Varen poder valdre's de les seues pates i tindre hàbits en comú en els orsos pandes actuals assentant-se o incorporant-se sobre els seus quartos atrassers.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ McKenna, Malcolm C., and Bell, Susan K. 1997. Classification of Mammals Above the Species Level. Columbia University Press, New York, 631 pp. ISBN 0-231-11013-8