Idioma ignaciano

El ignaciano, o mojeño-ignaciano, és una llengua que pertany al tronc comú 'mulle', llengua mulla antiga, de l'extensa família llingüística arahuaca. Es parla en la província de Mojos, departament del Beni, en Bolívia (Jordá, 2012).

Des de la promulgació del decret suprem N.º 25894 l'11 de setembre de 2000 el mojeño-ignaciano és una de les llengües indígenes oficials de Bolívia, lo que va ser inclós en la Constitució Política en ser promulgada el 7 de febrer de 2009.

Aspectes històrics, socials i culturals

Us i estatus actual

El ignaciano conta en 1080 parlants aproximadament i, per lo tant, és una llengua que es troba en sério perill (Crevels i Muysken, 2009; Crevels, 2012). Esta llengua es parla extensament en Sant Ignacio, que conta en un gran percentage de població ignaciana, i en atres vint comunitats rurals, aixina com en moltes estàncies ganaderes. Jordá (2012) resalta la situació sociològica de Sant Ignacio, que constituïx hui en dia la més representativa de les antigues Missions de Mojos, ya que conserva, com cap atre, el seu semblant de poble indígena mojeño, el seu orgull de ser-ho, la seua organisació i espiritualitat, la seua bellea festiva, entre atres característiques.

Història de la llengua

Com senyala Jordá (2012), la llengua mulla-ignaciana va ser depresa pels jesuïtes en el primer poble misional fundat en 1682 i presa per ells, en els sigles XVII-XVIII, com a base de comunicació oficial de quatre pobles multiétnicos en forta base mojeña (Loreto, Trinitat, Sant Ignacio i Sant Javier). D'ells – i a raïl de la convivència dels pobles mojos en atres ètnia dins de cada poble misional – han derivat les quatre llengües filles mojeñas actuals: loretano, trinitario, ignaciano i javeriano.

Descripció llingüística

Classificació

El ignaciano és una llengua que pertany al tronc comú mulle, aixina com el loretano, trinitario i javeriano, de l'extensa família llingüística arahuaca.

Fonologia

El ignaciano presenta quatre vocals principals, com s'observa en el quadro 1 (Jordá, 2012):

Quadro 1: Vocals en ignaciano

	Anterior	Central	Posterior
Altes	i		o
Miges	i [i,ɛ]
Baixes		a

Es distinguixen ademés 17 fonema consonàntics, com s'aprecia en el quadro 2 (Jordá, 2012):

Quadro 2: Consonante en ignaciano

		Bilabials	Alveolars	Palatals	Velares	Glotals
Oclusivas		p	t		k	'[ʔ]
Africada			ts
Fricatives	Sonores		s	sh [ʃ]	j	h
	Sorda	v [β]
Nassals		m	n	ñ [ɲ]
Lateral			l
Vibrant			r
Semivocals		w		i[j]

Lèxic i classes de paraules

Sobre el lèxic i les classes de paraules en el ignaciano, es pot senyalar lo següent (Jordá, 2012):

• El ignaciano presenta diferents classes de paraules, com a p. ej. artículs, verps, sustantius, adjectius, pronoms personals i demostratius, adverbis, conectives i interjeccions.
• Sobre els artículs, estos precedixen al sustantiu i presenten variació de gènero i número. Ademés, varien també d'acort al tipo de sustantiu al que acompanyen i segons la persona que ho ampre. A continuació es presenta l'inventari d'artículs en ignaciano:

Quadro 3: Artículs en ignaciano

		Singular	Plural	Eixemple
HUM	masculí (dit per varó)	ema	ena …-ana (-na quan el nom acaba en -a)	eñi/ema tata 'el senyor'; esu meme 'la senyora'; ena memeana 'les senyores'
	masculí (dit per dòna)	eñi
	femení	esu
NHUM		eta	eta …-ana	eta sárare 'l'animal'; eta sárareana 'els animals'

• Sobre els verps, es distinguixen quatre classes: intransitius, com a p. ej. -juru- 'créixer' en (1a), transitius, com a p. ej. -wane- 'manar' en (1b), estatius, com a p. ej. títive '(és) dolç', i copulatius, com a p. ej. -ka- 'ser' en (1c). Els verps es poden classificar també segons el seu radical en simples, com en (1a i b) i composts, com en (1d). Un prefix pronominal que indica el subjecte és obligatori en tots ells.

(1a)	nu-juru-ka
	1SG-créixer-TEM
	'yo creixent estic' (Jordá, 2012)

(1b)	nu-wane-ka-vaig vore
	1SG-manar-TEM-2SG
	'yo mando tu/ yo et mane' (Jordá, 2012)

(1c)	ichavi-ka-nu
	vell-ser-1SG
	'soc vell' (Jordá, 2012)

(1d)	íta-fique-ka
	completar-avisar-TEM
	'dir tot' (Jordá, 2012)

• Sobre els sustantius, es distinguixen dos classes: els sustantius inalienables, aquells que fan referència, per eixemple, a parts del cos i requerixen un prefix pronominal que indique la persona del posseïdor, com en nu-pena 'la meua casa', i els sustantius alienables, aquells que no accepten prefixos possessius, com a p. ej. tamuku 'gos' en nuye’i tamuku 'el meu gos'.
• Sobre els pronoms, el ignaciano presenta el següent sistema de pronoms personals (o demostratius personals):

Quadro 4: Pronoms personals o demostratius personals

	Singular		Plural
	Íntegres	Prefixats	Íntegres	Prefixats
1SG	nuti	nu-	viti	vaig vore-
2SG	piti	pi-	eti	i-
3SG. M. HABM	eñi	ñi-	ena	na-
3SG. F. HABF	ema	ma-	ena	na-
3SG. F	esu	la seua-	ena	na-
3SG. NHUM	eta	ta-	eta-	ta-... ana
3SG (no especificada ni en gènero ni en número)		tu-		tu- … ana

• En el ignaciano, no és fàcil distinguir un verp d'un adjectiu. Com senyala Jordá (2012), moltes voltes no hi ha cap diferència morfològica perceptible entre un adjectiu i un verp estatiu, per eixemple en tiuki yukuki 'gran pal', tiuki pot funcionar també com a verp '(ser) gran'. L'orde entre l'adjectiu i el sustantiu és lliure, llavors es pot dir tiuki yukuki, o yukuki tiuki 'gran pal/pal gran'.
• En el ignaciano, els numerals es formen en les raïls eta 'un', api 'dos' i mapa 'tres', més una raïl nominal lligada, com p. eix. étana 'una persona'.
• El ignaciano presenta, ademés, un conjunt d'adverbis temporals, com a p. ej. akane 'abans, fa molt temps', achichu 'demà', i adverbis de lloc, com a p. ej. ani 'ací', ánaki 'ahí, allà'.
• Esta llengua presenta també un conjunt de paraules conectives (conjuncions), com a p. ej. apaesa 'per a que', éne-wane 'i després'. Alguns verps en ignaciano poden eixercitar una funció conectiva, com a p. ej. taka’i ‘llavors', taicha 'perque'.
• Com es va mencionar abans, el ignaciano presenta també un conjunt d'interjeccions, com a p. ej. akayawini 'ai (de dolor)', aichapukaini 'ai (de sorpresa)', pia’a ‘presta atenció'.

Morfosintaxis

Sobre la morfosintaxis del ignaciano, es pot senyalar lo següent (Jordá, 2012):

• El ignaciano és, segons Olza et al. (citat en Jordá, 2012), una llengua estatiu-activa. Una raó per a afirmar açò és que la llengua distinguix morfosintácticamente tres classes de verps: transitius (actius), intransitius actius i intransitius descriptius o estatius (no actius). Els verps intransitius descriptius o estatius comprenen, a la seua volta, varis tipos de verps: els verps d'existència o demostratius (ej.: tariari’i 'ací està'); els verps intransitius estatius de raïl prefijable (ej.: tisukare 'és amarc'); els verps no prefijables (ej.: tumenu 'soc fort'); i també el verp negatiu tájina 'no hi ha'. Una atra traça que els autors consideren característic de les llengües actiu-estatives és que els adjectius no constituïxen un grup morfosintácticamente diferenciat. En ignaciano no hi ha, pràcticament, contrast algun entre adjectius prefijables i verps estatius. Atres fonts sostenen més be que el ignaciano és una llengua ergativa en ergatividad escindida. A este respecto, Jordá (2012) senyala que casi mai una llengua presenta un tipo pur.
• Una característica important de mencionar sobre la gramàtica del ignaciano és la presència de diferents tipos de classificadors. Com senyala Jordá (2012), un classificador gramatical es pot definir com la propietat que té un nom o sustantiu de demanar que els adjectius o verps duguen determinat sufix o infijo, que fa d'exponent clasificatorio, segons la classe d'objecte designat pel nom o sustantiu. Per eixemple, els sustantius que designen objectes classificats, segons la seua composició, com a 'tela', exigixen el classificador -em, i aquells que designen objectes classificats com a 'llarc i dur', exigixen el classificador -ki. L'exponent que indica la presència del classificador va sempre immediatament despuix de la raïl del verp o adjectiu, com a p. ej. el classificador -pi que es afija al numeral api 'dos' en apipi kuju 'dos yucas'.

Bibliografia

• Crevels, Mily (2012). Language endangerment in South America: The clock is ticking. En: Lyle Campbel i Verónica Grondona (eds.) The Indigenous Languages of South America: a comprehensive guide, 167-233. Berlin/Boston: Walter de Gruyter GmbH & Co. KG.
• Crevels, Mily i Muysken, Pieter (2009). Llengües de Bolívia: presentació i antecedents. En: Mily Crevels i Pieter Muysken (eds.) Llengües de Bolívia, tom I Àmbit andino, 13-26. La Pau: Plural editors.
• Jordá, Enrique (2012). Mulle-Ignaciano. En: Mily Crevels i Pieter Muysken (eds.) Llengües de Bolívia, tom III Orient. La Pau: Plural editors. (en prensa)
• Olza Zubiri, Jesús, Nuni de Chapi, Conchita i Tube, Juan (2004 [2002]). Gramàtica mulla-ignaciana (morfosintaxis). Cochabamba: Verp Diví. [2002 primera edició, Universitat del Táchira (Veneçola)].

Enllaços externs

• ru. nl/lenguassp/ Llengües de Bolívia (Universitat Radboud de Nimega) ru. nl/lenguassp/ archivat en Wayback Machine.
• endangeredlanguages. com/lang/2910 Proyecte Idiomes en perill d'extinció -Ignaciano