Anar al contingut

Idioma urartiano

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

L'idioma urartiano o vannico era parlat pels habitants de l'antic regne d'Urartu, ubicat en la regió del llac Van, en la seua capital prop del lloc de la moderna ciutat de Van, en l'Altiplano Armeni de l'actual regió de Anatolia oriental.[1] Provablement va ser dominant al voltant del llac Van i àrees a lo llarc de la vall superior del Zab.[2]

Atestat per primera volta en el IX, va deixar d'escriure's despuix de la caiguda de l'estat urartiano en el 585 a. C., i presumiblement es va extinguir per la conquista de Urartu.[3] Deu haver tingut un contacte prolongat i després ser reemplaçat totalment per una forma primerenca d'armeni[4][5][6] encara que solament a partir de el V apareixen els primers eixemples escrits en llengua armènia.[7]

Classificació

[editar | editar còdic]

El urartiano era una llengua ergativa i aglutinant, que no pertany ni a les famílies afroasiática ni a les indoeuropeas, sino a la família hurro-urartiana (que el seu únic un atre membre conegut és el hurrita).[8] Sobreviu en moltes inscripcions trobades en l'àrea del regne de Urartu, escrites en cuneïforme assiri. Encara que hi ha els qui afirmen que tenien una escritura autóctocna,[9] esta afirmació seguix sense estar fonamentades.

El urartiano està estretament relacionat en el hurrita, una llengua millor documentada, que està atestada en época més primerenca, sense solapamiento, aproximadament des del 2000 a. C. fins al 1200 a. C., escrit per parlants natius fins a aproximadament el 1350 a. C. Abdós idiomes deuen haver-se desenrollat independentment des del 2000 a. C. aproximadament.[10][11] No obstant el urartiano no és una continuació directa de cap dels dialectes comprovats del hurrita,[12] encara que moltes de les seues característiques s'expliquen millor com a desenrolls innovadors sobre el hurrita que es coneix del mileni anterior. La rodalia és especialment certa en el cridat dialecte hurrita antic, conegut sobretot pels texts bilingües hurro-hititas.

Es disputen les conexions externes de les llengües hurro-urartianas. Existixen vàries propostes per a una relació genètica en atres famílies llingüístiques (per eixemple en llengües del noreste del Caucas, llengües indoeuropeas o llengües kartvelianas), pero cap d'estes conexions és generalment acceptada.[13]

S'han propost etimologies indoeuropeas (armènia i anatolia, aixina com iraní i possiblement paleo-balcànica ) para molts noms personals i topogràfics urartianos, com els noms dels reis Arame i Argishti, regions com Diauehi i Uelikulqi, i ciutats com Arzashkun, aixina com una miqueta de vocabulari urartiano.[14][15]

Dessiframent

[editar | editar còdic]

L'erudit alemà Friedrich Eduard Schulz, que va descobrir les inscripcions urartianas de la regió del llac Van en 1826, va fer còpies de vàries inscripcions cuneïformes en Tushpa, pero no va fer intent algun de dessifrar-les.[16]


Els dibuixos de Schulz, publicats póstumament només en 1840 en el Journal Asiatique,[17] serien crucials per al posterior dessiframent de l'escritura cuneïforme mesopotámica, fet per Edward Hincks.[18]

Despuix del dessiframent d'escritura cuneïforme asiria en la década de 1850, els dibuixos de Schulz es varen convertir en la base per a dessifrar la llengua urartiana. Pronte va quedar clar que no estava relacionat en cap idioma conegut i varen fracassar els intents de dessifrar-ho basant-se en els idiomes coneguts de la regió.[19] L'escritura va ser finalment dessifrada en 1882 per AH Sayce. La més antiga d'estes inscripcions és de l'época de Sardur I de Urartu, el títul de la qual era "Rei dels Quatre Quadrants".[16]

El dessiframent solament va alvançar despuix de la Primera Guerra Mundial, en el descobriment d'inscripcions bilingües urartiano-asirias en Kelišin i Topzawä.[19][20]

En 1963, Giorgi Melikishvili va publicar una gramàtica de urartiano en rus, que va aparéixer en traducció alemana en 1971. En la década de 1970, Ígor Diakonov va establir la relació genètica en el hurrita.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ People of Ancient Assyria: Their Inscriptions and Correspondence - Page 89 by Jørgen Laessøi
  2. ↑ Wilhelm, Gernot. 2008. Urartian. In Woodard, Roger D. (ed.) The Ancient Languages of Àsia Minor. P.105. "Neither its geographical origin ca be conclusively determined, nor the area where Urartian was spoken by a majority of the population. It was probably dominant in the mountainous areas along the upper Zab Valley and around Lake Van."
  3. ↑ Wilhelm, Gernot. 2008. Urartian. In Woodard, Roger D. (ed.) The Ancient Languages of Àsia Minor. P.106: "We do not know when the language became extinct, but it is likely that the collapse of what had survived of the empire until the end of the seventh or the beginning of the sixth century BCE caused the language to disappear."
  4. ↑ Petrosyan, Armen. Encyclopedia of Indo-European culture. Aramazd: Armenian Journal of Near Eastern Studies. 2010. (https://www.academia.edu/2939663/the_armenian_elements_in_the_language_and_onomastics_of_urartu)
  5. ↑ (1997) Encyclopedia of Indo-European culture, London: Fitzroy Dearborn, pp. 30. OCLC 37931209. ISBN 978-1884964985. «Armenian presence in their historical seats should then be sought at some clave before c 600 BC; ... Armenian phonology, for instance, appears to have been greatly affected by Urartian, which may suggest a long period of bilingualism.»
  6. ↑ Igor M. Diakonoff. The Pre-history of the Armenian People. 1968. (https://www.attalus.org/armenian/diakph11.htm)
  7. ↑ Clackson, James P. T. 2008. Classical Armenian. In: The languages of Àsia Minor (ed. R. D. Woodard). P.125. "The extralinguistic facts relevant to the prehistory of the Armenian people llaure also obscure. Speakers of Armenian appear to have replaced an earlier population of Urartian speakers (see Ch. 10) in the mountainous region of Eastern Anatolia. The name Armènia first occurs in the Old Persian inscriptions at Bīsotūn dated to c. 520 BCE (but note that the Armenians use the ethnonym hi ha [plural hayk‘] to refer to themselves). We have no record of the Armenian language before the fifth century CE. The Old Persian, Greek, and Roman sources do mention a number of prominent Armenians by name, but unfortunately the majority of these names llaure Iranian in origin, for example, Dādrši- (in Darius’ Bīsotūn inscription), Tigranes, and Tiridates. Other names llaure either Urartian (Haldita- in the Bīsotūn inscription) or obscure and unknown in literate claves in Armènia (Araxa- in the Bīsotūn inscription)."
  8. ↑ The Oxford Encyclopedia of Archaeology in the Near East - Page 292 by Eric M. Meyers, American Schools of Oriental Research
  9. ↑ Jeffrey J. Klein, Urartian Hieroglyphic Inscriptions from Altintepe, Anatolian Studies, Vol. 24, (1974), 77-94
  10. ↑ Wilhelm 1982: 5
  11. ↑ Wilhelm, Gernot (2008). «Urartian», Woodard (ed.). The Ancient Languages of Àsia Minor, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 105–123.
  12. ↑ Academic American Encyclopedia - Page 198
  13. ↑ Wilhelm, Gernot (2008). «Hurrian», Woodard (ed.). The Ancient Languages of Àsia Minor, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 81–104.
  14. ↑ Ivanov, Vyacheslav V. "Comparative Notes on Hurro-Urartian, Northern Caucasian and Indo-European." UCLA Indo-European Studies 1 (1999): 147-264 http://www.pies.ucla.edu/IESV/1/VVI_horse.pdf [1] archivat en Wayback Machine.
  15. ↑ Petrosyan, Armen "The Armenian Elements in the Language and Onomastics of Urartu" Aramazd Vol V. Issue 1 (2010): 133-140 .
  16. ↑ 16,0 16,1 John Noonan, Van! [2] archivat en Wayback Machine. at saudiaramcoworld.com
  17. ↑ Schulz, Fr. Ed., "Mémoire sur li lac du Van et ses environs, Journal Asiatique ser. 3 vol. 9 (1840): 257-323 + 8 plates.
  18. ↑ Hincks, Edward. "On the Inscriptions at Van." Journal of the Royal Asiatic Society 9 (1847): 387-449.
  19. ↑ 19,0 19,1 A. Götze 1930, 1935
  20. ↑ J. Friedrich 1933

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • CBF Walker: Llegint el passat: cuneïforme . Prensa del Museu Britànic, 1996,ISBN 0-7141-8077-7 .
  • J. Friedrich: "Urartäisch", en Handbuch der Orientalistik I, ii, 1-2, págs. 31–53. Leiden, 1969.
  • Gernot Wilhelm: "Urartian", en R. Woodard (ed. ), L'Enciclopèdia de Cambridge de les llengües antigues del món . Cambridge, 2004.
  • Vyacheslav V. Ivanov: "Notes comparatives sobre hurro-urartianos, caucásicos del nort i indoeuropeos" [3] archivat en Wayback Machine. . UCLA, 1996
  • Mirjo Salvini: Geschichte und Kultur der Urartäer . Wissenschaftliche Buchgesellschaft, Darmstadt, 1995.
  • Jeffrey J. Klein, "Inscripcions jeroglífiques urartianas de Altintepe", Estudis de Anatolia, vol. 24, (1974), 77-94.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Idioma_urartiano&oldid=848331»