Illes Chafarinas

Illes Chafarinas

Les illes Chafarinas constituïxen un archipèlec espanyol del mar Mediterrànea, situat 1,9 milles nàutiques (3,52 km) de la costa continental africana. Està constituït per tres illes: illa del Congrés, illa d'Isabel II i illa del Rei Francisco. Estan protegides baix la forma de Refugi Nacional de Caça. Solament els militars espanyols destinats en elles tenen accés a les illes, junt en guardes i científics de l'estació biològica.

Toponímia

El nom de Chafarinas prové de l'adaptació de la paraula àrap a l'i'far, que significa "lladre".

Les illes Chafarinas són senyalades en els itineraris geogràfics llatins com Tres Insulae, i en diferents cartes en atres diversos noms com Yezirat Meluia, Yezirat Quebdan, Shaffarin, Yasfárin, Zafarin, Quebdana, Farines, Chiafarina, Aljafarinas o Illes de Maluia.

Història

Iglésia de la Puríssima Concepció, en l'Illa Isabel II, en 1893.

Hi ha constància d'un jaciment neolític de tipo cardial en l'illa del Congrés datat en la segona mitat del V mileni a. C.

Les illes Chafarinas pertanyen a Espanya des del 6 de giner de 1848, dia en que varen ser ocupades per l'expedició enviada al mando del general Serrano, baix el regnat d'Isabel II, en varis bucs de guerra procedents de Màlaga. Fins a llavors havien segut considerades com terra nullius.

La casualitat va jugar un paper important en este episodi, ya que va ser un oficial espanyol del cos d'Ingeniers qui, acompanyant al eixèrcit francés en Alger, s'entera de l'intenció dels gals d'ocupar este territori. Aixina, el Govern espanyol decidix alvançar-se i envia una floteta que pren possessió de les illes unes hores abans de l'arribada dels francesos, els qui buscaven una posició estratègica front a la vall de Muluya, i no molt llunt d'ell Rif. Per la seua banda, per a Espanya significava un respal a la comunicació entre Melilla i la península. Una chicoteta expedició al mando del mariscal MacMahon va eixir d'Orà per mar i per terra per a prendre possessió de les illes. Quan varen aplegar els francesos, els espanyols ya havien ocupat les illes en nom de la reina Isabel II. Són oficialment territori d'Espanya des del 6 de giner de 1848, i eixe mateix any es va establir una guarnició de 650 soldats en l'Illa Isabel II.

Despuix de la guerra d'Àfrica, Marroc reconeix per mig de la firma del Tractat de Wad-Ras la sobirania espanyola sobre l'archipèlec. En 1884 es varen instalar varis canons Elorza de ferro zunchado, de 24 cm, i model 1881, en l'illa d'Isabel II, traslladats en el 2017 a Melilla.

Despuix de la conquista de Melilla per Espanya en 1497, les illes varen ser utilisades periòdicament per la població melillense com pedrera de pedra i materials de construcció, i de forma permanent a partir de el XVII. Cap a finals de el XIX, ademés de la seua funció militar, es varen utilisar com a zona de quarantena per als barcos d'immigrants que aplegaven d'Amèrica i com a centre de convalescència per als soldats ferits en escaramuzas en els rifeños. A finals de sigle, l'hospital de l'Illa Isabel II contava en més de 450 pacients. De 1880 a 1898, es varen utilisar com a lloc de confinament, presidi, per a alguns independentistes cubans, entre uns atres, l'Emilio Bacardí Moreau. A partir de 1927, les illes varen ser abandonades paulatinament per la població civil, que es va traslladar a la costa d'el Rif, especialment a Veta d'Aigua (Ras el Ma), llavors baix protectorat espanyol.

Actualment, els únics habitants de les illes són el personal militar vinculat a la comandància de Melilla. Ademés de garantisar la seguritat de les aigües territorials espanyoles, són responsables de l'aplicació del Real Decret 1115/82, de 17 d'abril de 1982, pel que es declaren les Chafarinas reserva natural.