Independència d'Àfrica

Països d'Àfrica agrupats per época d'independència mundial i la Conferència de Bandung (Indonèsia, 1955) comença l'independència d'Àfrica.

Posteriorment a la Segona Guerra Mundial i la Conferència de Bandung (Indonèsia, 1955) comença la independència d'Àfrica. El primer país en lliberar-se va ser Ghana (1957) i abans de 1965 casi tots els demés països s'havien independisat. Despuix d'això hi ha un compàs d'espera i, en 1975, es lliberen part de les últimes colónies africanes com el Sàhara espanyol (descolonización no finalisada, per l'ocupació marroquina i l'inacció espanyola i internacional), i Angola i Moçambic, conservant-se encara hui en dia la sobirania europea anterior al Repartiment d'Àfrica de les Canàries, lligades a la monarquia hispànica des de la seua conquista en el XV i desijades actualment pel Regne de Marroc com a part del Gran Marroc, aixina com les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla [1]. En la mateixa situació poscolonial africana es troben les possessions franceses de les cridades Illes Disperses, Mayotte i La Reunió; les possessions britàniques de Santa Elena, Ascensió i Tristán de Falca; i les portugueses Madeira i Porte Sant.

Despuix de l'independència, molts països canvien de nom, i intenten redefinir les seues fronteres. Pero les divisions que varen establir els europeus són més estables de lo que semblen. El fet de cóm entendre l'Estat i de parlar la mateixa llengua, la de la metròpoli, s'ha revelat com una diferència insuperable. No obstant, no són els conflictes fronteriços els més greus en la regió, sino les lluites internes pel poder. Les dictadures militars i la corrupció s'instalen en casi tots els països.

A pesar de la descolonización, les relacions econòmiques en les antigues colónies no varen continuar sent privilegiades. Els països europeus controlen la vida econòmica, sense les pressions que comporta la vida política. Els blancs que es queden no són exactament estrangers, i la guia europea domina la societat. El neocolonialisme va des de la tutela efectiva a l'acort econòmic, com la creació de la Commonwealth i la Francophonie.

França tenia la major cantitat de colónies en Àfrica en 35 colónies, seguida de Gran Bretanya en 32. Com a resultat de la descolonización, 32 països varen obtindre l'independència de França i 28 de la Regne Unit.

Despuix de la descolonización, la metròpolis deixa d'invertir en la colónia, sobretot en les obres públiques, i les infraestructures creades es deterioren. La guerra sol aüixar als capitals d'inversió, en lo que el país es descapitaliza. La negligència administrativa i la corrupció no favorixen les noves inversions, ni la creació de capitals autòctons, en lo que estos països entren en crisis: i la pobrea i la misèria s'afiancen en la societat, i es convertix en una tara molt difícil d'erradicar.

Este procés es va iniciar despuix del fi de la Segona Guerra Mundial i es va estendre fins a mediats de la década de 1970; va estar marcat per cruentes guerres i per moviments pacifistes, que varen derivar en la formació de nous estats en Àfrica i en Àsia.

Marroc, Sudan, Líbia, Tunis,entre atres països d'Àfrica, varen conseguir aixina l'independència política, no sense abans lluitar durament contra les seues antigues metròpolis Europees. En alguns casos, com Ghana, l'independència es va conseguir de manera pacífica; en uns atres, el procés va tindre un caràcter més violent, com en Argèlia o el Congo. Les antigues colónies portugueses varen tindre un procés d'independència més tardana, recent a partir de 1974 Guinea Bissau, Veta Verda i Moçambic varen poder conformar-se com a Estats independents. L'independència no va implicar el fi dels conflictes en Àfrica, a on les disputes ètniques i tribals, derivades en part de la divisió artificial dels dominis colonials, han causat freqüents guerres civils, desestabilisant als nous Estats.