Inga uraguensis
El ingá colorat, ingá amarc o ingá gran (Inga uraguensis) és una espècie arbòrea, la de distribució més austral de les que integren el gènero Inga de la família de les leguminosas. Habita en selves marginals del centre-este de Sudamérica.cita requerida
Descripció
[editar | editar còdic]Inga uraguensis és un arbre que ya pot florir en 2 metros d'altura, pero que alcança entre 8 i 15 m. La seua copa té forma aparasolada; el teu tronc és cilíndric, de fins a 80 cm de diàmetro, en corfa conspicuamente arrugada, grisácea, si be és plana i blanquecina en els eixemplars jóvens. Les branques de l'any són pilosas presentant indumento fulvo.
- Fullage
El fullage és perennifolio, de tons obscurs, integrat per fulls alterns, paripinnadas, en característic raquis alado, foliolos disposts en yugas en número de 3 a 6; el tamany dels foliolos és variable, de 3 a 14 cm de llarc per 15 a 45 mm d'ample. [1]
- Flores
Les flors tenen la forma d'un plumerillo blanc. Els mechons poden ser geminadas o solitàries, i tenen forma de con. Els capolls són obovoides o elipsoidales; el cáliz no està sulcado, sent de forma poculiforme a tubular, en lòbuls recurvados, velloso o lanoso, bronzejada; la corola és infundibuliforme en els lòbuls recurvados, en el tubo és serícea pero en els lòbuls és vellosa; els tricomas són rectes; el contorn del disc nectarífero intraestaminal és de forma casi triangular.
- Fruts
El frut és un apelfat llegum de tons #bronzejada, de 5 a 15 cm de llarc per 10 a 45 mm d'ample, de forma subfalcada o recta, presentant cares de 5 a 17 mm d'ample, en múltiple estriado travesser i en 2 o 3 regates marginals a cada costat de la sutura, regates que mai apleguen a ocultar les cares.[2] La llavor sol començar a brotar dins del frut en el periodo en que est cau.[1]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]Es distribuïx en el surest i sur de Brasil, Paraguay, Uruguai i el nordest argentí.
En l'Argentina es troba en la mesopotamia i atres regions del nordest, en les següents províncies:[3][4][5] Província Buenos Aires, Chaco, Ciutat Autònoma de Buenos Aires, Corrents, Entre Rius, Formosa, Missions i Santa Fe. Alcança la seua distribució més austral integrant les selves marginals de l'Argent, denominades mont blanc, comunitat biològica que creix en el sector inferior del delta del riu Paraná i en la ribera argentina del Riu de l'Argent. Els eixemplars més al sur varen ser detectats en el relicto d'esta selva situat en les màrgens de la riera les Canyes, dins de la reserva natural integral Punta Lara, partit d'Ensenar,[1] sent esta també la major latitut a que s'estén el gènero Inga.
En Brasil es troba en els estats de Paraná, Santa Catarina i Riu Gran del Sur.[6]
En el Paraguai va ser colectado en els departaments de: Alt Paraná, Amambay, Caaguazú, Caazapá, Canindeyú, Central, Concepció, Cordillera i Paraguarí.[7][8][9][10]
En l'Uruguay va ser colectado en els departaments de: Artigas, Colónia, Paysandú, Riu Negre, Bote i Soriano.[11][12]
- Hàbitat
Inga uraguensis habita en selves en galeria, preferentment en les riberes de cursos d'aigua, en altituts compreses entre el nivell marí i els 500 m s. n. m., en ambient subtropical i semitropical, fitogeográficamente incloses en el districte fitogeográfico de les selves mixtes de la província fitogeográfica paranaense.[13]
Des del punt de vista biogeográfico, esta espècie arbòrea habita fonamentalment en l'ecorregió terrestre delta i illes del riu Paraná.[14][15]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Esta espècie va ser descrita originalment en l'any 1833 pel ilustrador botànic, botànic, micólogo, pteridólogo, briólogo, i algólogo anglés William Jackson Hooker i el botànic escocés George Arnott Walker Arnott.[16]
En l'any 1997 T. Pennington va incloure a esta espècie en la sinonímia de Inga vora subsp. affinis.[17] Eixe tractament no va ser seguit en una etapa posterior en descobrir-se que, inclús en àrees a on I. affinis, i I. uraguensis eren simpátricas, conservaven significatives diferències entre sí i sobre I. vora, tant en l'hàbit de creiximent com en la morfologia de les flors i els fruts.[3]
- Inga uraguensis Hook. & Arn. var. parvifolia Chodat & Hassl.:
- Inga uraguensis Hook. & Arn. f. tomentulosa Chodat & Hassl.:
- Feuilleea uruguensis (Hook. & Arn.) Kuntze, 1891[18]
- Inga vora Willd. ssp. uraguensis (DC.) T.D. Penn.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Lahitte, Héctor Blas (1999). L.O.L.A. (ed.). , Primera edició (en espanyol i anglés), Buenos Aires: Colin Sharp, pp. 300. ISBN 950-9725-29-3.
- ↑ Burkart, Arturo I. (1952). Les leguminosas Argentines - selvades i cultivades: 542; ed. 2. Buenos Aires: Acme Agency.
- ↑ 3,0 3,1 Hoc, P. S. (1990). Les espècies argentines de Inga (Leguminosae, Mimosoideae) Darwiniana vol. 30 Pàgines 237-258.
- ↑ Hoc, P. S. (1994). Sinonímia en el gènero Inga Miller (Leguminosae-Ingeae). Candollea. vol. 49 Pàgines 261-268. ISSN 0373-2967.
- ↑ Hoc, P. S. (2005). Fabaceae, partix 14. Subfam. II. Mimosoideae, partix 5. Tribu VIII. Ingeae. Editors: A. M. Anton & F. O. Zuloaga. Fl. Fanerog. Argent. vol. 93 Pàgines 3-26.
- ↑ Burkart, A. I. (1979). Leguminosas Mimosoideas. Editor: P.R. Reitz. Flora Ilustrada Catarinense. II part. Fascículo: Leguminosas. Itajaí, Santa Catarina.
- ↑ Bernardi, L. (1984). Contribució a la dendrologia paraguayana. I. Boissiera. vol. 35 Pàgines 1-341.
- ↑ Basualdo, I. Z., Zardini, I. M., #Soria Rei, N. & Ortíz, M. (1994). Catàlec de la Flora vascular del Cerro Palaus, Dpto. Paraguari, Paraguay. Rojasiana 2(2) Pàgines 102-128 ISSN 1026-0889.
- ↑ Basualdo, I. Z. & #Soria Rei, N. (1999). La vegetació de la Reserva de Recursos Manejats Cerro Sarambi, Dpto. Amambay. Rojasiana 5 Pàgines 51-65 ISSN 1026-0889.
- ↑ Jiménez, B., Knapp, S., Marín, G. & Penya-Chocarro, M. C. (2000). Llistat preliminar de plantes vasculars de la Reserva Natural del Bosc Mbaracayú, Paraguay. Rojasiana 5 Pàgines 141-277 ISSN 1026-0889.
- ↑ Sayagués, L., Graf, I. & Delfino, L. (2000). Anàlisis de l'informació publicada sobre composició florística de monts naturals de l'Uruguay. Agrociencia. vol. Pàgines 4 96-110.
- ↑ Izaguirre, P. & Beyhaut, R. (2003). Les Leguminosas en Uruguai i regions veïnes. Partix 2: Caesalpinoideae. Partix 3: Mimosoideae. Editorial Agropecuaria Hemisferi Sur. Montevideo. Pàgines: 1-301.
- ↑ Coletti, Renaldo (1994). La selva marginal: Un paisage natural i significatiu en la ribera de Punta Lara. Anals INTA - Nº 1993, p. 85-90. L'Argent; Laboratori d'Investigacions del Territori i l'Ambient.
- ↑ Worldwildlife.org Ecorregió terrestre delta i illes del riu Paraná.
- ↑ Olson, D. M., I. Dinerstein, I. D. Wikramanayake, Burgess N. D., Powell G. V. N., Underwood C. I., J. A. D'Amico, Itoua I., Strand H. I., Morrison J. C., Loucks C. J., Allnutt T. F., T. H. Ricketts, Kura I., Lamoreux J. F., Wettengel W. W., P. Hedao and Kassem K. R. (2001). Terrestrial ecoregions of the world: A new map of life on Earth. BioScience 51.
- ↑ Hook. & Arn. (1832-1833) Bot. Misc. vol. 3(8) pp 202.
- ↑ Pennington, T. D. (1997) The genus Inga. R. Linklater-Royal Botanic Gardens. Kew. pp 1-844 ISBN 900-347-12-1
- ↑ Kuntze, (1891). Revis. Gen. pl. 1: 189.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikispecies té un artícul sobre Inga uraguensis.
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Inga uraguensis.- Este artícul conté una traducció derivada de «Inga uraguensis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.