Inglés britànic

Inglés britànic o anglés del Regne Unit (en anglés: British English, UK English, BrE, BE, en-GB) és el terme ampli usat per a distinguir les formes del idioma anglés usades en Regne Unit de les d'atres llocs, com Estats Units.És dir, és el conjunt de varietats de la llengua anglesa originàries de Gran Bretanya. De manera més específica, pot referir-se específicament a l'idioma anglés en Anglaterra o, més àmpliament, als dialectes colectius de l'anglés en les illes britàniques presos com una única varietat general, incorporant, per eixemple, ademés l'anglés escocés, l'anglés galés i l'anglés norirlandés. No obstant, el Oxford English Dictionary aplica el terme a l'anglés britànic (British English) "com és parlat o escrit en les illes britàniques; especialment les formes de l'anglés usades en Gran Bretanya...", i reserva, per eixemple, el hiberno-anglés per a "L'idioma anglés com és parlat i escrit en Irlanda".

Hi ha variacions regionals en l'anglés formal escrit en el Regne Unit: per eixemple, encara que les paraules wee i little són intercanviables en alguns contexts, és més possible trobar wee escrita per algú del nort de Gran Bretanya (especialment en Escòcia) o d'Irlanda i ocasionalment Yorkshire que per algú del Sur d'Anglaterra o Gales. Aixina i tot, hi ha un important grau d'uniformitat en l'anglés escrit dins del Regne Unit, i açò pot ser descrit com "anglés britànic". Les formes de l'anglés parlat, no obstant, varien considerablement més que en la major part de les àrees del món a on es parlaeste idioma i un concepte uniforme de "anglés britànic" és per tant més difícil d'aplicar en el context parlat. D'acort a Tom McArthur en la Oxford Guide to World English (p. 45), "per a moltes persones, especialment en Anglaterra, la frase anglés britànic és una tautologia", i compartix "totes les ambigüitats i tensions en la paraula britànic, i com a resultat pot ser interpretada de dos maneres, més àmplia o estretament, dins d'un ranc de confusió i ambigüitat".

Història

Artícul principal → Història de l'idioma anglés.

l'anglés és una llengua germànica occidental que es va originar dels dialectes anglo-frisones duts a Anglaterra pels colonizadores germànics de vàries parts de lo que és hui el noroest d'Alemània i el nort dels Països Baixos. Inicialment, l'idioma anglosaxó era un grup divers de dialectes, reflectint-se en els orígens variats dels regnes anglosaxons d'Anglaterra. Un d'eixos dialectes, el dialecte sajón occidental, va aplegar a dominar. L'idioma anglosaxó estava influït per dos ones d'invasió; la primera pels parlants de la branca escandinava de la família germànica, els qui varen conquistar i varen colonisar parts de Gran Bretanya en els sigles vii i ix; la segona va ser dels normandos en el sigle xi, que parlaven Normando antic i va desenrollar una varietat de l'anglés cridat anglo-normando. Estes dos invasions varen causar que l'anglés es tornara "mixt" fins a cert grau (encara que no va anar mai un idioma mixt en el sentit estricte de la paraula; els idiomes mixts sorgixen de la cohabitació de parlants de diferents idiomes, que desenrollen una llengua híbrida per comunicació bàsica).

La cohabitació en els escandinaus va resultar en una simplificació de la gramàtica i enriquiment lèxic significatiu del núcleu anglo-frisón de l'anglés; la posterior ocupació normanda va dur a l'inserció en eixe núcleu germànic d'una capa més elaborada de paraules des de la branca romànica de les llengües indoeuropeas. Esta influència normanda va entrar a l'anglés en gran part a través de les corts i el govern.

Estandardisació

Com l'anglés al voltant del món, el parlat en el Regne Unit i Irlanda està governat per convenció més que per un còdic formal: no hi ha un cos equivalent a l'Académie française o a la Real Acadèmia Espanyola, i els diccionaris d'autoritat (per eixemple, Oxford English Dictionary, Longman Dictionary of Contemporary English, Chambers Dictionary, Collins Dictionary) registren l'us mes no ho prescriuen. Ademés, el vocabulari i el seu us canvien en el temps; les paraules són fàcilment preses d'atres idiomes («préstams llingüístics») i atres varietats de l'anglés. Aixina mateix, els neologismes són freqüents.

Per raons històriques que daten des del sorgiment de Londres en el sigle ix, la forma de l'idioma parlat en Londres i en Midlands de l'Est es va tornar l'anglés estàndar dins de la cort, i finalment la base per a l'us generalment acceptat en el dret, govern, lliteratura i educació dins del Regne Unit. En gran mida, l'ortografia britànica moderna va ser estandardisada en A Dictionary of the English Language de Samuel Johnson (1755), encara que escritors previs també varen jugar un paper important en açò i molt ha canviat des de 1755. Escòcia, que va estar en unió parlamentària en Anglaterra solament en 1707 (i tornada en 1998) encara té alguns aspectes independents d'estandardisació, especialment dins del seu sistema llegal autònom.

Des d'inicis del sigle xx, numerosos llibres d'autors britànics que tenen com a objectiu servir com a guies de gramàtica i us de l'anglés han segut publicats, alguns d'ells han alcançat suficient aclamació per a permanéixer en circulació per llarcs periodos i han segut reeditats despuix de vàries décades. Estos inclouen, més notablement, Modern English Usage de Fowler i The Complete Plain Words de sir Ernest Gowers. Guies detallades de molts aspectes per a escriure anglés britànic per a publicació estan incloses en guies d'estil de vàries editores com el periòdic The Times, l'Oxford University Press i la Cambridge University Press. Les guies de l'Oxford University Press varen ser elaborades originalment com una sola pàgina per Horace Henry Hart i varen ser, en la seua época (1893) la primera guia del seu tipo en anglés; varen ser expandides gradualment i finalment publicades, primer com Hart's Rules i, més recentment (2002), com a part del The Oxford Manual of Style. Comparable en autoritat i estatura al The Chicago Manual of Style per a anglés nortamericà, el Oxford Manual és un estàndart exhaustiu per a anglés britànic publicat, al com poden referir-se els escritors davant l'absència d'un document específic publicat per la casa editorial que publicarà el seu treball.

Vore també

• Cockney
• Idiomes del Regne Unit
• Inglés australià
• Inglés canadenc
• Inglés malvinense
• Inglés neozelandés
• Inglés nortamericà
• Pronunciació rebuda
• Terminologia de les illes britàniques
• Diferències entre l'anglés americà i l'anglés britànic
• Diferències gramaticals entre l'anglés americà i l'anglés britànic
• Diferències ortogràfiques entre l'anglés americà i l'anglés britànic

Bibliografia

• McArthur, Tom (2002). Oxford Guide to World English. Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-866248-3 hardback, ISBN 0-19-860771-7 paperback.
• Bragg, Melvyn (2004). The Adventure of English, London: Sceptre. ISBN 0-340-82993-1
• Peters, Pam (2004). The Cambridge Guide to English Usage. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-62181-X.
• Simpson, John (ed.) (1989). Oxford English Dictionary, 2nd edition. Oxford: Oxford University Press.