Anar al contingut

Interpolació polinòmica de Lagrange

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Lagrange polynomial.svg
En esta image es mostra, per a quatre punts ((−9, 5), (−4, 2), (−1, −2), (7, 9)), l'interpolació polinòmica (cúbica) L(x), que és la suma de les quatre bases polinòmiques l1(x), l2(x), l3(x) i l4(x),
escalades respectivament pels factors:
Plantilla:Frac, Plantilla:Frac, Plantilla:Frac i Plantilla:Frac.
L'interpolació polinòmica L(x) passa exactament pels quatre punts (cridats punts de control) i cada base polinòmica escalada passa pel seu respectiu punt de control i s'anula quan x correspon als atres punts de control

En anàlisis numèric, el polinomi de Lagrange, cridat aixina en honor a Joseph-Louis de Lagrange, és una forma de presentar el polinomi que interpola un conjunt de punts donat. Lagrange va publicar este resultat en 1795, pero ho va descobrir Edward Waring en 1779 i va ser redescubierto més vesprada per Leonhard Euler en 1783.[1] Ya que no existix un únic polinomi interpolador per a un determinat conjunt de punts, resulta alguna cosa enganyós cridar a este polinomi el polinomi interpolador de Lagrange. Un nom més apropiat és interpolació polinòmica en la forma de Lagrange.

Definició

[editar | editar còdic]

Donat un conjunt de k + 1 punts

(x0,y0),,(xk,yk)

a on tots els xj s'assumixen distints, el polinomi interpolador en la forma de Lagrange és la combinació llineal

L(x)=j=0kyjj(x)

de bases polinòmiques de Lagrange

j(x)=i=0,ijkxxixjxi=xx0xjx0xxj1xjxj1xxj+1xjxj+1xxkxjxk

Per a tot ij, j(x) inclou en el numerador el terme (xxi), de modo que el producte complet valdrà zero en x=xi:

(ji):j(xi)=mjxixmxjxm=(xix0)(xjx0)(xixi)(xjxi)(xixk)(xjxk)=0.

Per un atre costat,

j(xj):=mjxjxmxjxm=1

En atres paraules, totes les bases polinòmiques de Lagrange valen zero en x=xi, llevat j(x), per al que aplica j(xj)=1, ya que carix del terme (xxj) en el numerador.

Per tant es deriva que yjj(xj)=yj, en cada punt xj, L(xj)=yj+0+0++0=yj, demostrant que L interpola la funció de forma exacta.

Demostració

[editar | editar còdic]

La funció que estem buscant és una funció polinòmica L(x) de grau, com a molt, k en el problema d'interpolació pot tindre tan sol una solució, puix la diferència entre dos tals solucions, seria un atre polinomi de grau k com a molt, en k+1 zeros.

Per lo tant, L(x) és l'únic polinomi interpolador

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. (2002).«A chronology of interpolation: from ancient astronomy to modern signal and image processing».Proceedings of the IEEE.90(3)
    319–342.doi:10.1109/5.993400..


Referències

[editar | editar còdic]