Inula helenium
La elecampana, énula o helenio (Inula helenium) és una planta composta perenne comuna en molts llocs de Gran Bretanya, i #present per tot el sur i el centre d'Europa, aixina com en Àsia fins a inclús en el Himalaya.
Descripció
[editar | editar còdic]És una herba prou rígida, que el seu talle alcança una altura de metro a metro i mig. Els seus fulls són llargues i dentadas, pedunculadas les més baixes i rodejant el talle les demés. Els seus florés són grogues, d'uns 5 cm d'ample, i tenen molts pétals llarcs, cada u d'ells en tres muescas en la seua punta. La raïl és grossa, bifurcada i mucilaginosa, contant en un sabor amarc i una olor alcamforardixc.
Propietats
[editar | editar còdic]Per a fins medicinals deuen usar-se plantes de no més de dos o tres anys. Ademés d'inulina (C12H20O10), un carbohidrat de reserva junt en el almidó, la raïl conté helenina (C6H8O), un estearopteno que pot ser processat per a obtindre cristalés acidulares, insolubles en aigua pero solubles lliurement en alcohol. Quan es llibera del inula-alcamfor per mig de cristalisació repetida de l'alcohol, la helenina fon a 110 °C. Els antics varen usar la raïl com a medicina i com condiment, i en Anglaterra va tindre una gran reputació com a tònic aromàtic i estimulant dels òrguens secretores. Com a droga, no obstant, actualment es recorre a la raïl en contades ocasions, llevat en la pràctica veterinària, encara que indubtablement posseïx propietats antisépticas.
Usos
[editar | editar còdic]En França i Suïssa es va usar en la fabricació d'absenta.
Folclore
[editar | editar còdic]El nom específic de la planta, helenium, procedix d'Helena de Troya, de les llàgrimes derramades de la qual es dia que va brotar. Era sagrada per als antics celtes, i una volta va tindre el nom de elfwort.[1]
Herborística
[editar | editar còdic]John Gerard recomanava la énula per a «la falta d'alé». Els herboristas actuals la prescriuen com expectorante i per a la retenció de líquits. També s'afirma que té propietats antisépticas. Va tindre una aplicació minoritària com tònic i per a provocar la menstruació.[1]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Inula helenium va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 881. 1753.[2]
Inula: nom genèric que deriva d'una paraula similar llatía utilisada pels romans per a indicar precisament a estes plantes. Atres autors proponen una atra etimologia: una derivació d'una paraula grega enàein (= purificar) en referir-se a les supostes propietats medicinals d'algunes plantes d'este tipo.[3]
helenium: epítet que es diu va ser nomenat per Linneo per Helena de Troya, perque segons la llegenda. estes flors varen brotar de la terra a on se suponia que varen caure les seues llàgrimes.[4]
- Aster helenium (L.) Scop.
- Aster officinalis All.
- Corvisartia helenium (L.) Mérat
- Helenium grandiflorum Gilib.
- Inula orgyalis Boiss.[5]
Nom comú
[editar | editar còdic]- Castellà: ala (8), alaní (2), campana (2), el-ala, enula (2), enula campana, helenio (5), helenioç, herba campana, herba de la campana, herba de l'ala (4), herba del moro (2), inula campana, raïl del moro, yerba campana (2), yerba del moro (2), énula (2), énula campana (7), énula campanula, ínula.(el número entre paréntesis indica les espècies que tenen el mateix nom en Espanya)[6]
Vore també
[editar | editar còdic]- Terminologia descriptiva de les plantes
- Anex:Cronologia de la botànica
- Història de la Botànica
- Característiques de les asteráceas
- Oli de helinio
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Howard (1987). , Londres: Century. ISBN 978-0-7126-1731-4.
- ↑ «Inula helenium». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 27 de novembre de 2013.
- ↑ Giacomo Nicolini, Enciclopèdia Botanica Motta, Milano, Federico Motta Editore, 1960.
- ↑ En Noms Botànics
- ↑ Inula helenium en PlantList
- ↑ «Inula helenium». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 15 de juliol de 2015.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Plantilla:Cita Enciclopèdia Britànica
- Abrams, L. & R. S. Ferris. 1960. Bignonias to Sunflowers. 4: 732 pp. In L. Abrams (ed.) Ill. Fl. Pacific States. Stanford University Press, Stanford.
- Cronquist, A.J. 1980. Asteraceae. 1: i–xv, 1–261. In Vasc. Fl. S.I. O. S.. The University of North Carolina Press, Chapel Hill.
- Cronquist, A.J. 1994. Asterales. 5: 1–496. In A.J. Cronquist, A. H. Holmgren, N. H. Holmgren, J. L. Reveal & P. K. Holmgren (eds.) Intermount. Fl.. Hafner Pub. Co., New York.
- Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
- Flora of China Editorial Committee. 2011. Flora of China (Asteraceae). 20–21: 1–992. In C. I. Wu, P. H. Raven & D. I. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
- Flora of North America Editorial Committee, i. 2006. Magnoliophyta: Asteridae, part 6: Asteraceae, part 1. Fl. N. Amer. 19: i–xxiv.
- Gleason, H. A. & A.J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
- Hitchcock, C. H., A.J. Cronquist, F. M. Ownbey & J. W. Thompson. 1984. Compositae. Part V.: 1–343. In Vasc. Pl. Pacif. N.W.. University of Washington Press, Seattle.
- Munz, P. A. & D. D. Keck. 1959. Calç. Fl. 1–1681. University of Califòrnia Press, Berkeley.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikispecies té un artícul sobre Inula helenium.- Este artícul conté una traducció derivada de «Inula helenium» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.