Isadora Duncan

Archiu:1923. duncan (cropped).jpg

Isadora Duncan

Angela Isadora Duncan (Sant Francisco, 27 de maig de 1877 - † Niça, 14 de setembre de 1927), coneguda com Isadora Duncan, va ser una ballarina i coreógrafa naixcuda nortamericana, considerada per molts com la creadora de la dansa contemporànea.

Ella va explotar la capacitat de les noves tecnologies, en ballar en un núvol de seda allumenada pels nous sistemes elèctrics de l'allumenament teatral. Va utilisar els ideals de l'antic art grec per a inspirar formes més naturals de dansa. Va fer us del cos humà com un instrument d'expressió emocional. La seua vida i la seua mort varen fer d'ella una figura mítica de la dansa. Filla d'un matrimoni infeliç, va créixer a l'abric del carinyo i va desenrollar un inclinament primerenc cap al ball. En la seua autobiografia, titulada La meua vida, va escriure: «Vaig nàixer a la vora de l'mar. La meua primera idea del moviment i de la dansa m'ha vingut segurament del ritme de les ones...». Als onze anys va abandonar l'escola per a dedicar-se a la seua passió i als dèsset es va dirigir a Nova York.

Infància i joventut

Isadora Duncan va nàixer en la ciutat californiana de Sant Francisco, a on havien aplegat els seus pares com a immigrants des d'Irlanda. És la menor dels quatre fills del matrimoni format per Joseph i Dora Duncan: Elizabeth (naixcuda en 1871) Augustin (1873) i Raymond (1874). El seu pare, Joseph Charles Duncan, era un banquer i empresari miner de Sacrament que va abandonar la família quan Isadora era encara molt menuda. El divorç dels pares va crear en la llar dels Duncan una difícil situació de penúria econòmica, fet que va influir segons pareix en l'alluntament de la família de la fe catòlica que havien professat (Isadora es va declarar vàries voltes durant la seua vida com a «atea convençuda»). La seua mare, Dora Duncan, era professora de piano i donava lliçons per a sustentar a la família. En 1884 la mare funda una escola de dansa en Oakland, a on per aquella época estava vivint en els seus quatre fills. En esta escola, Elizabeth pronte es convertix en la mestra principal de dansa. Més vesprada Raymond també colabora donant classes allí.

A l'edat d'onze anys, Isadora Duncan va abandonar els seus estudis en el colege i s'unix a la seua germana Elizabeth per a treballar ella també en l'escola de dansa en els més menuts. Predominaven en les lliçons musicals Mozart, Schubert i Schumann, que varen tindre una indiscutible influència en el posterior desenroll artístic de Isadora.

D'acort en els seus biógrafs, Isadora era una chiqueta solitària i retreta que solia jugar en la plaja mentres observava l'mar. La seua fascinació pel moviment de les ones seria el germen del seu art en els anys posteriors. La chiqueta Isadora imaginava llavors moviments de mans i peus que acompanyaven a les ones de la baïa de Sant Francisco, i que serien l'orige del seu peculiar estil en la Dansa. L'influència de la mar i els seus jocs infantils s'arrepleguen en la seua Autobiografia, publicada en 1927. Quan Isadora va aplegar a l'adolescència, la família es va mudar a Chicago, a on Duncan va estudiar dansa clàssica. La família va perdre totes les seues possessions en un incendi i es va traslladar novament, esta volta a Nova York, a on Duncan va ingressar en la companyia de teatre del dramaturc Augustin Daly. En 1898, el pare va morir junt a la seua tercera dòna, Mary, i la seua chicoteta filla Rosa de sol dotze anys, en el tràgic naufragi del SS Mohegan

En les albors del sigle, Isadora convenç a la seua mare i a la seua germana per a que la família emigre a Europa. Les Duncan partixen en 1900 i s'assenten al principi en Londres i posteriorment en París.

Expressionisme i dansa

Durant la seua etapa en Londres, Isadora Duncan, sempre inquieta i autodidacta, pansa llargues hores en el Museu Britànic. Li fascinen les expressions artístiques de l'antiga Grècia, de les que pren formes, que seran més tart característiques de la seua dansa, tals com inclinar el cap cap a arrere com les bacantes. En el seu primer pas per Europa va comentar:

"He aplegat a convéncer-me de que l'atmòsfera constant de lux nos du a la neurastènia"

És en esta época quan comença a consolidar-se l'estil únic de Isadora. Es tracta d'una dansa molt alluntada dels patrons clàssics coneguts fins a llavors, incorporant posades en escena i moviments que tenien més que vore en una visió filosòfica de la vida lligada potser al expressionisme (llínea de pensament artístic incipient per aquella época), i per tant a una busca de l'essència de l'art que solament pot procedir de l'interior.

Isadora era plenament conscient de que el seu estil suponia una ruptura radical en la dansa clàssica, i en este sentit es vea sí mateixa com una revolucionària precursora en un context artístic de revisió generalisada dels valors antics. Al mateix temps que el seu estil s'anava consolidant, Isadora estudiava en profunditat la dansa i la lliteratura antigues a través dels museus, particularment el Louvre de París, la National Gallery de Londres i el Museu Rodin.

Els temes de les danses de Isadora eren clàssics, freqüentment relacionats en la mort o el dolor, pero en oposició als assunts de la dansa clàssica coneguda fins a llavors, que giraven entorn a héroes, donyets i trasgos.

La seua posada en escena era també revolucionària, i en cert sentit minimaliste: a penes alguns teixits de color blau celest en lloc dels aparatosos decorats dels montages coneguts fins a llavors i un corfoll vaporós que deixava endevinar el cos i entrevore les cames nuetes i els peus descalzos, front als vestits de tutú, sabatilles de punta i miges rosades de rigor en el ballet clàssic. Isadora ballava sense maquillage i en el cabell solt, mentres que lo habitual en aquella época era maquillarse a consciència i arreplegar-se el pèl en un castanya o rodete.

És comprensible que l'estil de Isadora chocara en un principi al públic del moment, acostumat al llenguage de la dansa clàssica. Isadora va haver d'aguantar esbroncs i interrupcions de diversa índole en les seues sessions de dansa durant algun temps, sent notable en este sentit la polèmica que es va desnugar durant una gira per Amèrica del Sur en l'any 1916.

En Argentina

Va aplegar a Buenos Aires per primera volta en 1916. Va formar la revolució, la ballarina californiana tenia en eixe moment 38 anys i la seua fama i el seu èxit havien alcançat, particularment en Europa, altures extraordinàries. Pero el colp atroç que havia representat per a ella era la mort en 1913 dels seus fills, un de sèt i un atre de tres anys, en un accident d'auto prop de París, va alterar la seua vida d'una manera definitiva. Les extravagancias de Isadora —que incloïen un meninfotisme complet pels diners, ho tinguera o no— es varen tornar més acusades i lo mateix va ocórrer en el seu desinterés per les convencions socials.

El barco que la duya des de Riu de Janeiro va atracar en Buenos Aires a principis de juliol i Isadora es va trobar en una primera dificultat: les cortines i estores que acompanyaven els seus recitals no havien aplegat i va tindre que encarregar atres noves perque la primera presentació estava programada per a pocs dies més tart. El cost era aproximadament de 4000 dólars i com no tenia efectiu per a afrontar esta despesa inesperada, va arreglar pagar a crèdit. Les partitures orquestals dels seus programes també estaven en viage des de França, pero va ser fàcil reemplaçar-les gràcies a l'ajuda del director del Conservatori de Buenos Aires, que va prestar les partitures de la biblioteca de l'institució.

A pesar de que disponia de pocs diners Isadora es va estajar en el Plaça Hotel i mentres es preparava per als seus concerts va començar a recórrer la ciutat. La seua biógrafa, la nortamericana Frederika Blair, conte que va visitar no només els barris elegants, «sino també La Boca, centre de la rutilante vida nocturna de la ciutat (sic)».

Els espectadors del seu primer concert, el 12 de juliol, varen rebre les danses de Isadora un tant fredament. El públic porteño estava acostumat al llenguage del ballet, encara en les seues formes renovadores —Vaslav Nijinsky en els #Ballet Russos s'havien presentat en el Teatre Colón tres anys abans en un èxit colossal— i va trobar pobre i llimitada la tècnica de Isadora. La vespra del segon concert va ser en un grup d'amics a un club nocturn i allí, impulsada per l'excitació del moment, es va llançar a ballar l'himne nacional. Al sendemà el gerent del Coliseu va aduir que ella havia faltat al contracte en ell en oferir eixa actuació imprevista i va amenaçar en anular el pròxim concert. Va ser necessari tot el tacte de Dumesnil, director musical de la gira, per a que el gerent tornara arrere en la seua decisió.

No obstant, atres dificultats s'aveïnaven. Isadora volia dedicar a Richard Wagner el seu tercer programa i el seu director musical, que era francés, es va negar a cooperar. Dumesnil tenia una llicència de l'eixèrcit del seu país i va considerar que provocaria #censura si en temps de guerra participava en un programa en obres d'un compositor alemà. Pero, encara que varen conseguir un atre director, el programa wagneriano va alluntar a molts dels admiradors de Isadora, de la mateixa manera que els pro alemans s'havien vist afectats per la seua interpretació de La Marsellesa.

Durant el concert, alguns dels espectadors varen començar a parlar en veu alta. Isadora va deixar llavors de ballar i es va dirigir a ells d'una manera airada, dient que ya li havien advertit que els suramericans no entenien res d'art: «Vous n'êtes que de Négres" («No són més que negres»), els va increpar, usant una forma —négres— molt despectiva. Este acontenyiment va determinar que l'administrador cancelara les funciones restants. Abans de partir para Montevideo, Isadora va tindre que deixar el seu abric d'armini i les seues pendents d'esmeraldes com a garantia del pagament de l'hotel, pagament que no podia efectuar. La pell i les joyes havien segut regals del seu examante Paris Singer, un home extraordinàriament ric, hereu de l'imperi Singer de les màquines d'coser, i que havia finançat moltes de les aventures artístiques de Isadora.

En Rússia

Simpatizó en la revolució social i política en la nova Unió Soviètica per lo que en 1922 es va traslladar a Moscou. La seua fama internacional va cridar l'atenció i va donar la benvinguda a l'efervescència artística i cultural del nou règim. No obstant, l'incompliment del govern soviètic de les exigències extravagants que tenia Duncan per a treballar, junt en les condicions espartanas de vida del país la varen dur a decidir retornar a Occident en 1924.

Vida privada

Isadora Duncan va tindre una vida íntima tan poc convencional com l'expressió del seu art, i va viure sempre al marge de la moral i les costums tradicionals. Es va casar ya en la madurea en el poeta rus Serguéi Esenin, dèsset anys més jove que ella. Esenin la va acompanyar en un viage per Europa, pero el caràcter violent d'est i la seua adicció al alcohol varen donar al trast en el matrimoni. A l'any següent Esenin va retornar a Moscou, a on va sofrir una profunda crisis a raïl de la qual va ser ingressat en una institució mental. Es va suïcidar poc temps despuix (28 de decembre de 1925), encara que s'ha especulat en la possibilitat de que anara assessinat. Isadora va elegir ser mare fadrina, i va tindre dos fills. Encara que no va voler revelar el nom dels pares se sap que varen ser del dissenyador teatral Gordon Craig i de Paris Singer, fill del magnat de les màquines d'coser Isaac Merritt Singer. La vida privada de Isadora no va estar mai exenta d'escàndals, ni tampoc de tragèdies. La més espantosa va ser certament la mort dels seus dos fills Deirdre i Patrick, que es varen ofegar en un accident en el riu Sena en París, en 1913, en caure a l'aigua l'automòvil en el que viajaven junt al seu passejadora.

Es rumorea que Isadora Duncan era bisexual, i va mantindre relacions en algunes dònes conegudes de la seua época, tals com la poetisa Mercés d'Acosta o l'escritora Natalie Barney. Esta tenia una casa per a les seues festes de disfrassos per a on varen passar molts personages rellevants de l'época com T. S. Eliot, James Joyce, Gertrude Stein, Alice B. Toklas, Ezra Pound, Djuna Barnes, Edna St. Vincent Millay, Mina Loy, Doris Wilde, Jean Cocteau, Peggy Guggenheim, Sylvia Beach, Scott Fitzgerald i Rainer Maria Rilke. Se li varen atribuir molts atres romançades no confirmades en atres dònes, tals com l'actriu Eleonora Duse o Lina Poletti, encara que para alguns que la varen conéixer dubten d'estes atribucions.

Victor Seroff, l'última parella romàntica de Isadora, comenta en "The Real Isadora", la biografia que va escriure sobre ella, que estes declaracions són flagrants mentires, afirmant que abans de la seua mort se li va unir un sèquit d'homosexuals aduladores que la buscaven per la seua personalitat maternal per a que els consolara en les seues desavenències amoroses i que ella, sempre disposta a ajudar, els recolzava i acceptava que l'acompanyaren a on fora, sempre que ella estiguera disposta en pagar els contes i que feya en gust per la seua personalitat generosa. Sobre el sèquit de lesbianes que se li va unir també, en els anys anteriors a la seua mort, diu Seroff que Isadora mai va estar d'acort en l'opinió dels francesos de que el lesbianisme era una "amusant", sino que "sentia certa repulsió cap a això; reacció natural de qualsevol dòna heterosexual." No obstant, comenta Seroff que despuix de la seua mort estes conegudes d'ella es varen permetre publicar històries totalment fabricades per "el seu particular tipo d'imaginació." Seroff rebuja les afirmacions de Mercés D'Acosta (poetisa i lesbiana) de que la va ajudar a escriure la seua autobiografia i que Isadora jamai s'haguera somés a tals circumstàncies com les descriu la llatinoamericana en la seua autobiografia. Isadora mateixa descriu en "La meua Vida" quan coneix a Loie Fuller i observa com el seu sèquit "de chiques guapes li acariciaven les mans i li donaven besos. En la meua extrema simplicitat vaig recordar que la meua mare, a pesar del gran amor que sentia cap a nosatres, no nos acariciava casi mai, i em vaig quedar verdaderament estupefacta davant tals mostres d'afecte, noves per a la meua." I quan va estar de gira en Loie va aplegar a concloure abans de separar-se de la gira "...¿qué tenia yo que fer en aquella companyia de belles, encara que dements, senyoretes?" Estos comentaris no estan en llínea en algú que participa en dites activitats. Mary Desti, el seu millor amiga i que va estar en ella en els últims dos anys de la seua vida jamai comenta sobre relacions lèsbiques, com tampoc ho fa Irma Duncan la seua més lleal alumna que la va acompanyar i va viure en ella en Rússia. Cap al final de la seua vida, la carrera de Isadora havia escomençat a declinar. Varen ser para ella temps de sérios problemes financers i diversos escàndals sentimentals, acompanyats per alguns episodis d'embriaguea pública. Tot açò la va ser alluntant dels seus amics i el seu públic, i finalment del seu propi art. Isadora va viure aquells anys finals entre París i la costa del Mediterràneu, deixant deutes considerables en hotels o passant curts periodos en apartaments llogats. Alguns dels seus amics varen tractar de convéncer-la per a que escriguera el seu autobiografia, en l'esperança d'aliviar una miqueta la seua ya preocupant situació econòmica. Un d'estos amics va ser l'escritor Sewell Stokes, qui va conéixer a Isadora en els seus últims anys, quan ya estava pràcticament sola i arruïnada. Stokes va escriure posteriorment un llibre sobre la ballarina: Isadora, un retrat íntim. L'autobiografia de Isadora Duncan va ser finalment publicada en 1927.

Mort

Les tràgiques circumstàncies que rodegen la mort de Isadora Duncan han contribuït en gran manera a la consolidació del mit, i estan envoltes en cert misteri que l'història no ha conseguit rebujar per complet.

Isadora Duncan va morir en un accident d'automòvil ocorregut en Niça (França), la nit del 14 de setembre de 1927, a l'edat de cinquanta anys. Es dia que havia mort asfixiada per la llarga chalina que duya al voltant del seu coll, quan esta es va enredrar en la llanda de l'automòvil en que viajava. Este accident va donar lloc al comentari mordaz de Gertrude Stein: «L'afectació pot ser perillosa». Duncan viajava en l'assent del copilot d'un automòvil Amilcar propietat d'un jove i mecànic italià, Benoît Falchetto, a qui ella irònicament havia malnomenat «Bugatti» (la marca de l'automòvil és matèria de debat, pero l'opinió general és que es tractava d'un Amilcar francés model GS de 1924. La llegenda va transformar despuix la marca i ho va convertir en un Bugatti, molt més car i luxós). Abans de pujar al vehícul, Isadora va proferir unes paraules pretendidamente recordades per la seua amiga Maria Desti i alguns companyers: «Adieu, més amis. Je aneu à la gloire!» (¡«Adeu, amics meus, em vaig a la glòria!»). No obstant, segons els diaris del noveliste nortamericà Glenway Wescott, que estava en Niça en eixe llavors i va visitar el cos de Duncan en el depòsit de cadàvers (els seus diaris estan en la colecció de la biblioteca Beineke, en l'Universitat de Yale), Desti va admetre haver mentit sobre les últimes paraules de la ballarina, i va confessar a Wescott que estes havien segut: «Ji aneu à l'amour» («Em vaig a l'amor»). Segons pareix, Desti va considerar estes paraules poc apropiades com un últim testimoni històric del seu ilustre amiga, ya que indicaven que Isadora i Benoît partien cap a un de les seues trobades romàntiques. Qualssevol que anaren les seues paraules, quan Falchetto va posar en marcha el vehícul, la delicada chalina de Duncan (una estola pintada a mà, regal de la seua amiga Desti, suficientment llarga com per a envoldre el seu coll i el seu talle i onejar per fòra de l'automòvil), es va enredrar entre la llanda de radis i l'eix atrasser del coche provocant la mort per estrangulamiento de Isadora.

En el obituario publicat en el diari New York Claves el 15 de setembre de 1927 podia llegir-se lo següent:

L'automòvil anava a tota velocitat quan l'estola de forta seda que cenyia el seu coll va escomençar a enrollarse al voltant de la roda, arrastrant a la senyora Duncan en una força terrible, lo que va provocar que ixquera despedida per un costat del vehícul i es precipitara sobre la calçada d'adoquinar. Aixina va ser arrastrada vàries decenes de metros ans que el conductor, alertat pels crits, conseguira detindre l'automòvil. Es va obtindre auxili mèdic, pero es va constatar que Isadora Duncan ya havia fallit per estrangulamiento, i que va succeir de forma casi instantànea.

Isadora Duncan va ser incinerada, i les seues cendres varen ser colocades en el columbario del cementeri del Père-Lachaise (en París).

En el Panteón de Sant Fernando, en Ciutat de Mèxic, hi ha una caseta d'homenage al seu nom.

Repertori

Les seues interpretacions eren una original recreació de les danses de la Grècia clàssica. Segons José Pujarà: "Tots quants l'havien vist dansar recordaven sempre en emoció les seues versions coreogràfiques, en el repertori de les quals figuraven Redenció de César Franck, Poema de l'èxtasis de Scriabin, la Marcha fúnebre de Chopin, la Mort de Adonis de Schubert i la Mort de Isolda de Wagner.

Vore també

• L'èxtasis del ser
• Llista de sex symbols

• Luis Calvo Andalús, traductor de La meua vida

Bibliografia

• (1989) Isadora, Circe. ISBN 978-84-77650-21-8.
• Secrest, Meryle (1974). Between Em and Life: A Biography of Romaine Brooks, Doubleday. ISBN 978-03-85034-69-2.
• Zuain, Josefina (2021). (dones)ordenant a Isadora Duncan: TRADUCCIONS ORIGINALS de Isadora Duncan, Mary Desti i otrx autorxs, Segona En Paper Editora. ISBN 978-987-88-2746-9.

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Isadora Duncan.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Isadora Duncan en Viquidites.

• Isadora Duncan Danse Foundation (anglés).
• Tres famoses fotografies de Isadora Duncan
• IsadoraNow Foundation (anglés).
• Cronologia de Isadora Duncan. [1] archivat en Wayback Machine. Inclou varis enllaços relacionats (anglés).
• Isadora Duncan International Institute (anglés).
• "Isadora Duncan", per Celia Cruz