Art de l'Antiga Grècia
El art de l'antiga Grècia està constituït per les obres d'arquitectura, escultura, pintura i unes atres arts plàstiques realisades durant l'Edat Antiga pels pobles grecs que habitaven distintes zones de la conca de la mar Mediterrànea, especialment en la seua part oriental. L'art dels antics grecs es caracterisa per la busca de la «bellea ideal», recreant el «món ideal» del model platònic, per mig de la «imitació de la naturalea», en el sentit de la mímesis aristotèlica.
La cultura desenrollada pels grecs establix els fonaments de la cultura occidental. D'est, varen sorgir els conceptes i principis de l'art, la filosofia i el saber posterior. L'art grec s'inicia de manera autònoma al final de la civilisació micénica, prop de el 1100 a. C..[1]
Les historiadores de l'art definixen, en general, l'art grec antic com l'art produït en la regió de llengua grega entre el X i el I i exclouen, en general, l'art de les civilisacions minoica i micénica, que existia entre el XV i el XII Encara que estes cultures parlaven el grec, existix poca continuïtat entre l'art d'estes civilisacions i l'art grec posterior. En lloc de les representacions vegetals naturalistes de l'época micénica, apareixen els dissenys en llínees geomètriques i solament més vesprada es torna a la representació d'animals i persones en formes esquemàtiques. Es va passar per varis periodos, inspirant-se en anteriors civilisacions com Egipte i Mesopotamia, pero sempre en creacions noves.[2]
L'art més antic dels grecs és generalment exclós de l'art de l'Antiga Grècia, i en el seu lloc es coneix com a art grec neolític seguit pel art egeo; este últim inclou l'art cicládico i l'art de les cultures minoica i micénica de l'Edat del Bronze grega.[3][4] L'art de l'antiga Grècia es dividix generalment estilísticament en quatre periodos: el geomètric, l'arcaic, el clàssic i el helenístico. L'edat Geomètrica sol datar-se al voltant de el 1000 a. C., encara que en realitat se sap poc sobre l'art en Grècia durant els 200 anys anteriors, tradicionalment conegut com l'Edat Obscura. El VII va ser testic del llent desenroll de l'estil arcaic, com ho ejemplifica la ceràmica de figures negres. Se sol prendre com a llínea divisòria entre els periodos arcaic i clàssic l'any 500 a. C., poc abans de l'inici de les guerres mèdiques (490-448 a. C.), i es considera que el regnat d'Alejandro Magne (336-323 a. C.) separa els periodos clàssic i helenístico. A partir de el I s'utilisa el terme grecorromano, o més localment per al món grec oriental.[5]
En realitat, no va haver una transició brusca d'un periodo a un atre. Les formes d'art es varen desenrollar a diferents velocitats en diferents parts del món grec, i com en qualsevol época alguns artistes varen treballar en estils més innovadors que uns atres. Les fortes tradicions locals i els requisits dels cults locals permeten als historiadors localisar els orígens inclús de les obres d'art que es troben llunt del seu lloc d'orige. L'art grec de varis tipos va ser àmpliament exportat. Durant tot el periodo es va produir un aument general i constant de la prosperitat i dels vínculs comercials dins del món grec i en les cultures veïnes.
La taxa de supervivència de l'art grec diferix notablement. Tenim grans cantitats de ceràmica i monedes, molta escultura en pedra, encara que encara més còpies romanes, i unes poques escultures grans de bronze. Casi totes les peces que falten són pintures, vasijas de metal fi, i qualsevol cosa en materials peridors, incloent la fusta. El clafoll de pedra de varis temples i teatres ha sobrevixcut, pero poc de la seua extensa decoració.[6]
Els pintors i els escultors grecs varen adquirir la seua tècnica per mig de l'aprenentage, a sovint iniciats pel seu pare i protegits per rics mecenes. Encara que alguns varen ser célebres i admirats, no tenien el mateix estatus social que els poetes o els dramaturcs de la mateixa época. Va ser des del periodo helenístico, despuix de el 320 a. C., quan els artistes varen escomençar a ser reconeguts com una categoria social de ple dret.[7]
A partir del periodo arcaic de l'art grec, les ceràmiques pintades i les escultures són casi les úniques formes d'art que han perdurat. La pintura estava en els seus inicis durant aquell periodo, i cap eixemple ha perdurat. Encara que les monedes varen ser inventades en el VII, no eren comunes en la major part de Grècia fins a el V
Periodización
[editar | editar còdic]El historiografia de l'art ha identificat varis estils que periodizan l'art de l'Antiga Grècia, des de el IX fins a el I Hi ha molt poques senyes del periodo anterior, conegut com Edat Obscura, a la que va precedir l'art de les civilisacions prehelénicas (art cicládico, art minoico i art micénico):
- Geomètric (sigles IX i VIII a. C.)
- Orientalizante (final de el VIII i començos de el VII a. C.)
- Arcaic (sigles VII i VI a. C.), en la decoració pictòrica de la ceràmica es caracterisa per les figures negres.
- Sever (finals de el VI i començos de el V a. C.), en la decoració pictòrica de la ceràmica es caracterisa pels gots bilingües.
- Clàssic (sigles V i IV a. C). —des de l'inici de les guerres mèdiques (490 a. C.) fins al regnat d'Alejandro Magne (336-323 a. C.)—, en la decoració pictòrica de la ceràmica es caracterisa per l'us de les figures roges, que es prolonga en el periodo posterior.
- Helenístico (final de el IV i sigles III i II a. C.), prolongat pel art romà a partir de la conquista romana de Grècia (146 a. C.).
Arquitectura
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arquitectura en l'Antiga Grècia.
Un dels signes més fàcilment reconeixibles dels guanys artístics grecs és la seua arquitectura, caracterisada per les elegants columnes de pedra i els frontones triangulars esculpidos dels tres estils arquitectònics que es varen desenrollar entre el 600 i el 300 a. C. Estos estils varen ser creats per a construir més temples als deus que eren molt importants per a ells. Esculpidos en marbre, ells varen imitar les tècniques de tall de la fusta dels edificis fets originalment en este material.
Des de que s'inicia el periodo arcaic de l'història de Grècia a finals de el VIII es produïx una expansió de la polis grega, instaurant-se un nou orde ciutadà, en la tirania com a marc polític principal, sistema que pronte desapareixerà front a l'ideal igualitario de ciutadania de el V La llegitimació d'este tipo de mandat ciutadà supon la promoció de grans obres públiques, representatives del prestigi del tirà, qui recolza la creació d'edificis civils i religiosos en les ciutats a on governa, per ad açò mana remodelar el seu entramat urbà. Esta actuació va tindre com a objecte otorgar a cada urbs una identitat pròpia, a el hora que mostrar la seua preponderancia sobre el restant d'elles. Conseqüentment, l'art eixercita en esta etapa un nou paper propagandístic de la tirania, els governants de la qual ho utilisen per a justificar la seua poder escassament llegitimat. A partir de el VI el centre polític de la polis es convertix en un lloc de gran rellevància artística, convertint-se la plaça pública o àgora en el cor de les activitats cíviques de la societat. Entre totes elles descolla la de la ciutat d'Atenes, impulsada pel llegislador Solón i monumentalizada en l'época dels Pisistrátidas.
La gran majoria d'edificis grecs no han perdurat, per vàries raons: varen ser destruïts en guerres, saquejats per a obtindre materials de construcció o abatuts per terremots. Solament han sobrevixcut un grapat de temples, tals com el Partenón i el Hefestión, o temple de Hefesto, en Atenes. Quatre de les sèt maravelles del món antic varen ser creades pels grecs, i cap d'elles han perdurat: l'estàtua de Zeus en Olimpia, el temple de Artemisa en Éfeso, el Colós de Rodas i el Far d'Aleixandria.
L'orde arquitectònic
[editar | editar còdic]L'element més característic de l'arquitectura grega és la fixació dels órdens clàssics, entesos com l'unió fixa d'un element de soport (en este cas, la columna) en un element soportat (la coberta), de modo que sempre es manté la mateixa relació entre ells.[8] Els órdens del món grec es formen durant l'época obscura i estan consolidats quan s'inicia l'época arcaica. Els tres órdens del món grec reben els noms de dòric, jónico i corintio. Els dos primers es formen durant l'época obscura i estan consolidats quan s'inicia l'época arcaica, mentres que l'orde corintio s'origina en últim lloc, a finals de el V, derivant del jónico:
- l'orde dòric és el més antic i el més simple, en columnes fermes i fronts coberts en escultures que, al mateix temps, podien pintar-se de roig o blau per a generar impacte. No té basa, en contrast en atres estils. Té com a base tres escalons, els dos primers per avall cridats estereobatos i el primer per dalt cridat estilobato. No té basa i el diàmetro del fuste és més chicotet des del estilobato fins al capitel, pero no és regular ya que s'abomba en el centre (éntasis). La separació entre el fuste i el capitel és el collarino, que dona al equí, que és el núcleu principal i té forma de plat, i despuix dona al àbac, que és un prisma rectangular. Damunt de l'àbac es coloca l'arquitrau, que és un voltó que unix les dos columnes, que despuix subjecta la ténia, que és una cinta fina, i les régulas, que són triglifos tallats. El friso es compon de triglifo i metopa, els mútulos són els triglifos tallats, i el geison és un ràfol que marca profunditat en el frontón la delimitació triangular de la teulada en el temple i que fa possible el frontón és l'alvenc. El millor eixemple supervivent d'un temple dòric és el Partenón (447-438 a. C.), en l'acrópolis d'Atenes. Atres eixemples notables de temples d'orde dòric són el Temple de Hera I en Posidonia (h. 550 a. C.) i el Hefestión d'Atenes (449-415 a. C.)
- l'orde jónico va aparéixer al voltant del mateix temps en les ciutats més riques d'Àsia Menor. Produïx la sensació de més llaugerea i és més decoratiu, en columnes esveltes destacant volutes ensortijadas en cada cantó del capitel. L'estil va alcançar el seu apogeu en el desaparegut Temple de Artemisa en Éfeso, una de les sèt maravelles del món antic. També és d'arquitectura jónica el Temple de Atenea Niké en l'Acrópolis d'Atenes. Té la mateixa base que l'orde dòric i se li afig un element que permet decorar el fuste, la basa. El fuste rep el mateix tracte que en el dòric llevat en el éntasis, ya que no té. El capitel, encara que pot ser més compost, està decorat en volutes, i el collarino passa a formar part del capitel i no se li dona tanta importància com abans. L'arquitrau passa a tindre tres bandes horisontals que es diuen fasciae i que regloten cada una a la seua immediata inferior. El friso és un espai pla dedicat a realisar escultures en ell. Els demés elements són iguals que el dòric.
- l'orde corintio va sorgir cap a l'any 400 a. C. com una nova versió, més elaborada, de l'orde jónico. Es caracterisava per intrincadas fulls espinosos d'acant esculpidas en els capiteles de les columnes, que pot reflectir l'influència del Orient Mig. La prestancia de l'estil corintio ho convertiria en l'estil arquitectònic favorit de l'arquitectura de l'Antiga Roma.
El temple
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Temple grec.
L'Antiga Grècia destacava en l'arquitectura. La construcció més representativa de l'arquitectura grega són els temples, ya que la seua principal funció era brindar protecció o alberc a una deidad o deu. En l'interior es trobava l'efigie de la deidad, mentres que en l'exterior se li rendia cult. Els grecs utilisaven el pretext religiós per a justificar en açò les seues grans creacions; d'esta forma podien desnugar la seua imaginació i crear maravelloses estructures. Considerat com una arquitectura sublim, açò va servir d'eixemple per a la construcció d'atres estructures gregues; per açò els edificis grecs compartixen similars característiques.
El cult religiós va eixercitar un paper fonamental en la societat grega des de l'época arcaica, de manera que totes aquelles ciutats que varen dispondre de mijos econòmics suficients varen promoure la construcció d'edificis religiosos en pedra, els quals varen complir un important paper a el hora de cohesionar les diferents classes de la nova societat, menys igualitaria que la de sigles anteriors. Es creen ara santuaris panhelénicos, com Delfos i Olimpia, a on els distints tirans realisen grans ofrenes votivas per a exhibir el seu poder, i es fomenten nous cults populars, a el hora que sorgixen mits relacionats en deus i héroes locals, lo que incrementa les identitats polítiques de les distintes polis que necessiten sentir-se independents i destacar sobre el restant.
L'arquitectura grega va fixar les formes del temple, que es va ser desenrollant en les acrópolis (ακρόπολις) o ciutadelles elevades de cada ciutat; aixina com en els santuaris panhelénicos. Els pròpiament panhellénikós (πανελληνικός -"de tots els grecs"-), celebraven jocs (agónes αγώνες -"lluita", "desafiu", "disputa"-), a on competien atletes i aurigas en representació de les seues polis, en una sublimació de la violència en lo sagrat que convertia als vencedors en héroes o semidioses, per lo que adquirien el dret a ser representats en estàtues; i acumulaven riquíssimes ofrenes, guardades en luxosos edificis, alçats a costa de cada polis (els thesaurós θησαυρός).
Encara que hi havia molts atres jocs en honor d'atres divinitats o en atres polis (com els Panatenaicos d'Atenes), es destacaven els celebrats entorn a quatre santuaris, no pel premi oferit (unes olives, o una corona de fulls de llorer), sino pel prestigi que donava la concurrència periòdica (cada dos o quatre anys) de gents de tota l'Hélade: els de el Santuari d'Apolo en Delfos (a on es trobava l'oràcul de Dodona), els de el Santuari de Zeus en Olimpia (del que solament queden ruïnes, a on se celebraven els Jocs Olímpics), els de el santuari de Poseidón[10] en Istmia (del que solament queden els fonaments, a on se celebraven els Jocs Ístmicos) i els de el santuari de Zeus en Nemea[11] (del que queden uns restants d'época helenística, a on se celebraven els Jocs Nemeos).
Sense ser estrictament panhelénicos, també varen alcançar un enorme prestigi en tota l'Hélade atres santuaris. Un d'ells era el Hereo de Samos (Ἥραιον, Heraion), a on se celebrava l'eclesiàstica hierogamia (ἱερός γάμος). Les seues construccions inicials daten de el VIII. L'edifici principal, obra de Reco i Teodoro de Samos (mediats de el VI), és considerat el primer gran temple d'orde jónico; va ser destruït per un terremot dèu anys despuix de la seua construcció. Un atre santuari de gran fama va ser el Temple de Artemisa en Éfeso, el segon gran eixemple de l'orde jónico, que va entrar en el catàlec de les sèt maravelles del món.[12]
La llista dels temples importants seria inacabable. Alguns dels més destacables són el temple de les Muses en Helicón (de fet, tot el mont Helicón estava dedicat a elles, de la mateixa manera que el mont Parnaso, pero d'un modo més tangible a la forma en que el monte Olimp lo estava als principals deus), el temple de Démeter en Eleusis, temple d'Apolo en Dídima, diversos temples dedicats a Poseidón (en Halicarnaso, en Ege, en Calauria, en Atenes), a Artemisa (en Carje, en Esparta), a Afrodita (en Cnido, en Lindo, en Citerea) o a Hermes (en Imbros, en Samotracia, en Lemnos), el Temple de Hera en Olimpia i varis temples consagrats a Asclepio, com l'Asclepeion de Cos i l'Asclepeion de Epidauro, que alcançarien gran prestigi.[14] Alguns temples grecs formen una relació espacial definida, com el "Triàngul Sagrat" entre el Partenón (Παρθενών -temple "de la verge", és dir, de Atenea-, en Atenes), el Temple de Poseidón en Sunio (Σούνιον, en el promontori des del que Egeo es va tirar a la mar) i el Temple de Afaya en l'illa de Egina.[15]
La forma del temple grec derivava del megaron (μέγαρον) micénico: essencialment una planta rectangular coberta en teulada a dos aigües, en els elements estructurals de fusta. En la mateixa estructura s'han trobat restants d'un temple de l'Época Obscura en Lefkandi (Eubea), i els primers restants trobats del Hereo de Samos (mediats de el VIII) són similars. La "petrificaació" dels elements del temple es va ser produint paulatinament (columnes -que el seu fuste manté el recort vegetal en les estrías o el acanalamiento-, voltons -que produïxen els arremates exteriors de triglifos i metopas-, arquitraus, rebancs, etc.), sent l'eixemple més evident el Temple de Hera en Olimpia (h. 600 a. C.).[16] Una de les raons que varen impulsar el canvi va ser la generalisació de les teixixques de ceràmica en substitució de la coberta de palla i branques, i que es va produir en Corinto en el VII Un dels primers va ser el Temple d'Apolo en Termo (Etolia), cap a el 630 a. C. El pes, molt superior, obligava a disminuir la pendent de la teulada, i va terminar per definir les proporcions definitives del frontón. En les distintes zones de l'Hélade es varen definir els estils dòric (més sobri i massiç) i jónico (més esvelt i decoratiu).[17]
La diferència principal del temple arcaic al temple prehelénico és que es fa l'ànima de la ciutat, és dir, abans els palaus eren, a la seua volta, refugis per als ciutadans en cas de guerra, en l'época arcaica són els conjunts de temples, és dir l'acrópolis, és la casa del deu i el refugi dels ciutadans, ya que estaven situats en un tossal i ademés estaven fortificados, provablement per a les utilitats d'abans.
Les cerimònies, qualsevol pese a la seua importància, es realisen fòra del temple per a que l'olor dels sacrificis aplegara a l'estàtua divina per a que esta li l'agraïra i els donara bones collites, etc.
Al principi els temples són molt menuts i a penes es diferencien d'una casa, pero en el temps, ademés de la substitució d'elements blans per roques o sellarés, s'establixen els órdens: el dòric, el jónico i el corintio. Ademés l'arquitectura grega és adintelada o arquitrabada pel voltó que es posa en el pòrtic anomenada llindar. Ignora els arcs i atres tipos d'arquitectura. Els temples solen estar coberts per una teulada a dos aigües. El temple que no està cobert per un sostre és denominat hipetro.
La planta
[editar | editar còdic]Al temple s'accedix pel pòrtic, que està entre columnes, que du a la sala que acarona al deu (naos), que du al opistodomos, lloc sagellat a on es troba el tesor del temple, encara que a voltes es pot accedir des de l'exterior.
El pòrtic de la frontera principal té casi sempre un número par de columnes, que en el història de l'art grec servix per a calificar als temples com dístilos (en dos columnes), tetrástilos (quatre), hexástilo (sis), octóstilos (huit), decástilos (dèu), etc. Una notable excepció és el Temple de Hera I en Posidonia, en un pòrtic de nou columnes.
Atres tipos de temple definits en funció del lloc que ocupen les columnes són:
- Áptero: no té columnes en les seues fronteres laterals.
- Próstilo: Si solament té pòrtic de columnes en la part davantera, es denomina próstilo. Un cas particular és el dístilo in antis, que solament té dos columnes flanquejades per les antas dels murs laterals. Segons les columnes que tinga el pòrtic, serà dístilo (dos columnes), tetrástilo (quatre), i aixina successivament, sempre sent parells.
- Anfipróstilo: Si solament té pòrtic de columnes en la part davantera i en la part posterior, es denomina anfipróstilo.
- Dins dels temples que disponen de columnes en els seus quatre costats, es poden distinguir varis tipos:
- Períptero: el pòrtic de columnes rodeja per complet la naos del temple. Un cas particular és el dípter, quan són dos les files de columnes que rodegen la cambra interior. El terme períptero sol reservar-se als temples que solament disponen d'una fila de columnes.
- Pseudoperíptero: tots els costats del temple tenen columnes, pero solament les columnes del pòrtic davanter estan exentes, mentres que les columnes dels demés costats estan encastrar o adossades en els murs de la naos.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Barral i Altet, 1987, p. 8.
- ↑ Richter, 1980, p. 18.
- ↑ Boardman, 1993, pp. 3–4.
- ↑ Cook, 1986, pp. 1–2.
- ↑ Cook, 1986, p. 12.
- ↑ Cook, 1986, pp. 14–18.
- ↑ Maggi, 2007, p. 12.
- ↑ Álvaro López, 2006, p. 48.
- ↑ Cruickshank, Donen (2000). Architecture: 150 Masterpieces of Western Architecture. New York, New York: Watson-Guptill Publications. ISBN 0823002896. Font citada en Temple de Artemisa)
- ↑ Gebhard, Elizabeth; ‘The Evolution of a Pa-Hellenic Sanctuary: From Archaeology towards History at Isthmia.’ pp 154-177 in: Marinatos, Nanno (ed.) and Hägg, Robin (ed.) (1993). Greek Sanctuaries: New Approaches. London: Routledge. Font citada en Temple of Isthmia
- ↑ The Temple and Sanctuary of Nemean Zeus
- Archivat el 18 de febrer de 2015 archivat en Wayback Machine..
- ↑ Gómez Espelosín, meuaRJ8o56AC&pg=PA48&lpg=PA48&dq=%22santuaris+panhel%C3%A9nicos%22&source=bl&ots=TO0zOVklaC&sig=4ot7ZaUORzz1o6-cyxO1lxTutIo&hl=és&ei=fP7gTsW2B-3Q4QT_3cTgAw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&vore=0CDsQ6AEwBA#v=onepage&q=%22santuaris%20panhel%C3%A9nicos%22&f=false op. cit., pg. 48.
- ↑ Museu archeologico regionale Antonio Salines, Palermo Museu archeologico regionale Antonio Salines
- ↑ Kinder i Hilgemann, op. cit., pg. 48.
- ↑ Benjamin J. Broome, Exploring the Greek mosaic, pg. 35
- ↑ The teple of Hera at Olympia and the "petrification" of the Doric Order, en The Oxford Encyclopedia of Ancient Greece and Rome, Oxford University Press, 2010, ISBN 0195170725, pg. 210
- ↑ * W. Müller i G. Vogel, Atlante vaig donar architettura, Milano, Hoepli, 1992.
- David Watkin, Storia dell'architettura occidentale, Bologna, Zanichelli, 1999.
- Corrado Bozzoni, Vittorio Franchetti Pardo, Giorgio Ortolani, Alessandro Viscogliosi, L'architettura del mondo antico, Roma-Bari, Laterza, 2006.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2006) Història de l'art, Madrit: Anaya. ISBN 84-667-2430-3.
- Barral i Altet, Xavier (1987). Història Universal de l'Art: L'antiguetat Clàssica, Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-8902-8.
- Richter (1980). L'Art Grec, Barcelona: Edicions Destine. ISBN 84-233-1018-3.
- Maggi, Stefano (2007). Grècia, Els Tesors de les Antigues Civilisacions, Barcelona: RBA Llibres. ISBN 978-84-7901-027-0.
- Boardman, John (1993isbn= 0198143869). The Oxford History of Classical Art, Oxford University Press (en anglés).
- (1986) Greek Art (en anglés), Penguin. ISBN 0140218661.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arte de la Antigua Grecia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.