Diadúmeno
El Diadúmeno (Plantilla:Lang-grc) és una estàtua dissenyada per l'escultor grec Policleto en el V L'estàtua original va ser realisada en metal, provablement en bronze, pero en l'actualitat només es conserven còpies en pedra calcàrea i marbre. La còpia més coneguda es conserva en el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes. Hi ha unes atres, com la del Museu Britànic en Londres, el Museu Metropolità d'Art (Met) en Nova York i el Museu del Prat en Madrit.
Representa a un atleta grec ciñendo en el seu cap la cinta de la victòria, d'a on procedix el nom grec διαδούμενος diadúmenos ‘el que se cenyix’, que deriva del verp διαδέω diadéo ‘cenyir’. Encara està nuet despuix de la competició i eleva els braços per a nugar-se la diadema, una banda en forma de cinta que identifica al guanyador i que en l'obra original, d'al voltant de l'any 420 a. C., estaria representada per una cinta llaurada.[1]
Estil
[editar | editar còdic]
La figura està en peu, en contrapposto, recolzant el seu pes sobre la cama dreta. La còpia conservada en el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes té el genoll fracturat. Mostra poros pels que més d'una volta es va filtrar aigua, que va fracturar la pedra calcàrea, lo que va requerir vàries reconstrucció. Té el seu cap inclinat llaugerament a la dreta, continguda, com aparentment perdut en la vida divina.
El Diadúmeno, junt al Doríforo són les escultures més famoses de Policleto, formant tres models bàsics per a l'escultura de l'Antiga Grècia que representen les tres a jóvens idealizados d'una manera convincentement naturalística. L'estàtua ilustra els principis enunciats per Policleto en el seu Cànon: l'altura total equivalia a sèt voltes l'altura del cap, que és la llongitut del peu recolzat.
El Diadúmeno és una obra emblemàtica del classicisme genuí; l'escultura combina equilibri i dinamisme, gràcies a una hàbil conjunció de la torsió de l'esquena i les caderes. Seguix també el principi de la diartrosis a on s'accentuen les llínees divisòries entre braços i cames, la vora inferior dels pectorals, cintura i engonals.
Còpies romanes
[editar | editar còdic]L'original del Diadúmeno (realisat presumiblement en bronze per mig de la tècnica de fundició) no es conserva i va haver de perdre-se en data primerenca. La Història Natural de Plinio descriu còpies de marbre en Roma dels originals grecs en bronze. De fet, les còpies romanes en marbre varen deure abundar, a jujar pel número de fragments reconeixibles i obres completes trobats (incloent una cap en el Louvre). Es conserven cinquanta rèpliques, d'entre les quals, algunes de les millors i més completes són les que es troben en el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes, el Museu Metropolità d'Art de Nova York, el Museu Britànic de Londres i el Museu del Prat de Madrit.
Museu Arqueològic Nacional d'Atenes
[editar | editar còdic]La còpia que es conserva en el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes és la més coneguda. A sovint es fa referència a ella en el nom de Diadúmeno de Delos, per haver segut trobada en 1890 en una casa helenística situada en l'illa grega de Delos, en l'archipèlec de les Cícladas; el descobriment de l'estàtua, a la seua volta, ha donat nom a la pròpia casa, que és coneguda com la Casa del Diadúmeno.
L'estàtua, datada cap a l'any 100 a. C.,[2] està realisada en marbre. El puntal, peça habitual en les còpies en marbre d'obres originals en metal, té la capa del vencedor i un carcaj, apuntant que ell és el vencedor d'un concurs d'arc, lo que potser implica una referència al deu Apolo, que també era representat com un jove idealizado.
Museu Metropolità d'Art (Nova York)
[editar | editar còdic]La còpia romana que es troba en el Museu Metropolità d'Art en Nova York està realisada en marbre pentélico i està datada en el temps de govern de la dinastia flavia, açò és, entre els anys 69 i 96 d. C. Té una altura de 185 centímetros.
Museu Britànic (Londres)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Diadumeno Farnesio.
La còpia romana que es troba en el Museu Britànic en Londres, coneguda pel nom de Diadúmeno farnesio, procedix de Vaison-la-Romaine (Vasio Romana, França), està realisada en marbre i està datada en el I Té una altura de 145 centímetros. No va ser reconegut fins a 1878[3] que esta estàtua recrea l'original en bronze del Diadúmeno de Policleto. Les mans s'han perdut.
Museu del Prat (Madrit)
[editar | editar còdic]La còpia romana del Museu del Prat està datada entre els anys 140 i 150 d. C., baix el regnat d'Antonino Pío.[4] Medix 202 centímetros d'alt i està realisada en marbre blanc de gra fi. Va aparéixer en Roma en el XVII, i durant més de doscents anys, fins a finals de el XIX, no es va saber que era una còpia del Diadúmeno de Policleto. Li faltaven un braç i part de les cames. És considerada una de les millors còpies conservades, especialment pel que fa al cap i el cabellam,[5] si be l'image de la disposició del cos està un tant alluntada de l'original perque en el propi XVII li va ser implantat un braç de forma equivocada.
Va estar en el palau de la reina Cristina de Suècia, hui conegut com Palau Corsini. Cristina de Suècia va encarregar restaurar l'escultura cap a 1680. Des de llavors no s'ha tornat a intervindre en ella, de manera que l'aspecte que presenta en l'actualitat és el que va adquirir en la restauració de el XVII. La colecció de Cristina de Suècia va passar per atres mans fins a ser adquirida per Felipe V d'Espanya en 1724 per a dur-l'al Palau de la Granja de Sant Ildefons. Entre 1829 i 1832, la colecció d'escultures de la Granja, incloent el Diadúmeno, pansa al Museu del Prat, a on continua en l'actualitat.[5]
- Còpies romanes
-
Còpia del Diadúmeno en el Met de Nova York.
-
El Diadúmeno de Delos despuix del seu descobriment en 1894
-
El Diadúmeno farnesio en el Museu Britànic.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En els temps helenísticos la diadema es va convertir en símbol del poble i de les corts de l'imperi; en el Diadúmeno de Policleto, no obstant, l'acció no és encara simplement un vencedor que es nuga la banda en el cap si no la divinitat que representa a l'atleta jove i robust.
- ↑ Elvira Barba (2019). «VI. El Sigle de Pericles», Història de l'art grec: obres i artistes de l'antiga Grècia, Escolar i Maig Editors, p. 153. ISBN 978-84-17134-83-9.
- ↑ Adolf Michaelis, 1878. "Tre statue Policlitee", Annali dell'Institut vaig donar Corrispondenza Archeologica pág. 5-30, senyalen Haskell i Penny 1981:118, nota 11.
- ↑ Museu del Prat. Guia Escultura clàssica. Fundació Marcelino Botí - Museu del Prat, 1999. ISBN 84-87317-73-1
- ↑ 5,0 5,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
Referències
[editar | editar còdic]- Herbert Beck, Peter C. Bol, Maraike Bückling (Hrsg.): Polyklet. Der Bildhauer der griechischen Klassik. Ausstellung im Liebieghaus-Museum Alter Plastik Frankfurt am Main. Von Zabern, Mainz 1990 ISBN 3-8053-1175-3
- Detlev Kreikenbom: Bildwerke nach Polyklet. Kopienkritische Untersuchungen zu donen männlichen statuarischen Typen nach polykletischen Vorbildern. "Diskophoros", Hermes, Doryphoros, Herakles, Diadumenos. Mann, Berlín 1990, ISBN 3-7861-1623-7
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Diadúmeno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.