Isorritmia

Els térmens isorritmia o isorritmo (del grec ἴσος [isos] que significa "semblant" i ῥυθμός [rythmos] que vol dir "cadència, ritme") fan referència a una tècnica de composició musical que seguix un patró o esquema fix d'altures i repetix un ritme característic a lo llarc d'una peça musical, encara que les notes cantades siguen distintes.

Història

El terme va ser falcat per Friedrich Ludwig en 1904 per a referir-se a esta tècnica empleada en els motets escrits en el XIII. Encara que més vesprada el terme va ser aplicat més àmpliament, sobretot a la repetició periòdica o la repetició rítmica en la veu del tenor i en atres veus de les composicions de el XIV i principis de el XV, els motets en especial.

Es tracta d'una organisació de duració o ritmes anomenada tálea (lat. talea, plural taleæ, empalizada, renc), que es repetix a lo llarc d'una melodia de tenor el contingut del qual o séries d'altures (notes), cridat color, variaven en el número de membres de la tálea. La isorritmia va més allà de la isoperiodicidad: no només és igual l'estructura dels periodos, sino que també ho són els valors de les notes dels periodos. L'organisació racional del tenor en subdivisió en color (notes) i tálea (duració de sò, ritme) també es va estendre, d'eixe modo, a les veus superiors.

Es va utilisar en l'anàlisis de l'estructura dels motets de l'escola polifònica del periodo de la Ars nova dels sigles XIV i XV, que els seus tenors o cantus firmus (no confondre en este cas la nota de declamació del gregoriano, tenor -del llatí tenere, sostindre- en la tesitura vocal masculina homònima) es distinguien per la continuïtat d'un esquema rítmic denominat talea, constituït per cèlules idèntiques que s'aumentaven o disminuïen, i que en el temps s'estendria també a atres veus. El màxim exponent d'esta tècnica es pot trobar en l'obra de Guillaume de Machaut.

L'invenció d'esta tècnica es va atribuir al compositor Philippe de Vitry, pero «no era ni un invent de Philippe de Vitry, ni de la seua propietat exclusiva a principis del sigle XIV». La construcció isorrítmica era, en freqüència, variada per mig de l'us de disminució rítmica estricta o lliure en la repetició del color.

Motet isorrítmico

El motet isorritmico constituïx el pináculo en matèria d'estructuració racional en la música gòtica. Al mateix temps, la isorritmia crea l'equilibri cap a la melodia expressiva i l'increment de la coloració harmònica (terceras, cromatisme). Philippe de Vitry i Guillaume de Machaut ya componien motets isorrítmicos en la década de 1320.

Estos motets, escrits durant el XIV (Ars nova), s'estructuren per mig dels principis isorrítmicos de tálea i de color. Un eixemple de motet isorrítmico és el "Garrit Gallus-In Nova fert/Neuma", compost per Philippe de Vitry a mitan de el XIV.

El motet isorrítmico "Sub Arturo plebs" de Johannes Alanus és un motet medieval tardà. Presenta un color de 24 longae (48 compassos en notació moderna), dividides en tres táleas. El color es repetix tres voltes, cada una en una mida diferent. La seua llongitut és disminuïda posteriorment pels factors 9:6:4. L'image mostra:

• (a) el cantus firmus preexistente del gregoriano;
• (b) el tenor plasmat en notació mensural; i
• (c) una transcripció parcial de l'inici de cada una de les nou taleae en notació moderna.

Archiu:Sub Arturo (In omnem terram) isorhythmic tenor.svg

Pla estructural del tenor d'un motet isorrítmico "Sub Arturo plebs" de Johannes Alanus.

Isorritmia en la missa

La isorritmia també es va traslladar del motet als moviments de la missa i de la cantilena. Un eixemple ho constituïx el Agnus Dei de la missaPlantilla:Quin de Guillaume de Machaut.

Archiu:TenMachautKyrie.jpg

Tenor isorrítmico del kyrie de la Missa de la nostra senyora (c. 1360) de Guillaume de Machaut. Un color de 28 notes s'establix en una tálea de 4 notes que es repetix sèt voltes.

Isorritmia en atres àmbits

Esta tècnica també es troba en la música de l'Índia aixina com en la producció musical de compositors moderns tals com Alban Berg, Olivier Messiaen, John Cage i George Crumb.

Vore també

• Teoria musical
• Anàlisis musical
• Ars nova
• Motet
• Hemiolia

Bibliografia

• Atles, Allan W. Renaissance music. W. W. Norton, 1998. La música de la Renaixença. Akal, 2002.
• Bent, Margaret. «Isorhythm». Grove Music Online. Consultat el 22-10-2022. (requerix subscripció)
• Brothers, Thomas. «Vestiges of the Isorhythmic Tradition in Mass and Motet, ca. 1450-1475». JAMS, 44 (1):1-56, 1991.
• Brown, Samuel E. «New Evidence of Isomelic Design in Dufay's Isorhythmic Motets». JAMS, 10 (1):7-13, 1957.
• Brown, Samuel E. «A Possible Cantus Firmus among Ciconia's Isorhythmic Motets». JAMS, 12 (1):7-15, 1959.
• Caldwell, John. Medieval Music. Indiana University Press, 1978.
• Cattin, Giulio & Gall, F. Alberto. Music of the Middle Ages Vol. 1 & Vol. 2. Cambridge University Press, 1984 & 1985.
• Gallico, Claudio. Història de la música, 4. L'época de l'humanisme i de la Renaixença. Turner, 1986.
• Gall, F. Alberto. «Amerus». Grove Music Online. Consultat el 22-10-2022. (requerix subscripció)
• Harbinson, Denis. «Isorhythmic Technique in the Early Motet». Music & Letters, 47 (2):100-109, 1966.
• Hoppin, Richard. Medieval Music. W. W. Norton, 1978. La música medieval. Akal, 2000.
• Kemp, Walter H. Burgundian Court Song in the Clave of Binchois. Clarendon Press, 1990.
• Reese, Gustave. Music in the Middle Ages. W. W. Norton, 1940. La música en l'Edat Mija. Aliança, 1989.
• Reese, Gustave. Music in the Renaissance. W. W. Norton, 1954. La música en la Renaixença. Aliança, 1995 [1988].
• Schenkman, Walter. «Talea and Color: Two Useful Working Concepts». College Music Symposium, 16:26-31, 1976.
• Turner, Charles. «Proportion and Form in the Continental Isorhythmic Motet c. 1385-1450». Music Analysis, 10 (1/2):89-124, 1991.