Jitterbug

Jitterbug és un terme que acull totes les modalitats del ball del swing molt popular en les décades de 1930 i 1940, ballat en gran energia i #acrobàcia al ritme de les Big bands.

El Lindy Hop i el Shag són variacions acollides dins d'este terme. Jitterbug lliteralment significa "bicho nerviós", referint-se realment a "ballarí de Swing". Jitterbug també s'usa com a sinònim de el "East Coast Swing" per a passos de six-count derivats del Lindy Hop. Este terme ho va falcar Cab Calloway al vore els ballarins moure's ràpidament.^[1]

El grup Wham! va donar un nou colp de popularitat al terme en el seu hit #1 de 1984, "Wake Em Up Before You Go Go".

Començos

El jitterbugging es va desenrollar a partir de balls realisats per afroamericanos en els juke joints i salons de ball.^[2] El shag de Carolina i els balls individuals de Lindy Hop varen formar la base del jitterbug, que va donar pas al doble Lindy Hop quan el roc and roll es va fer popular.^[3]

Els ballarins blancs varen arreplegar l'enèrgic jitterbug dels ballarins en els llocs negres. Els llocs en el districte Hill de Pittsburgh eren llocs populars per a que els blancs deprengueren el jitterbug.^[4] El Savoy Ballroom, un saló de ball en Harlem, era un famós lloc intercultural, freqüentat tant per lugareño negres com per turistes blancs.^[2] Norma Miller, una ex ballarina de Lindy Hop que actuava regularment en el Savoy, va senyalar que els balls que es realisaven allí estaven coreografiados en anticipació, lo que no sempre va ser entés pels turistes, els qui a voltes creïen que els artistes solament estaven ballant socialment.^[5]

Un número musical cridat "The Jitterbug" va ser escrit per a la película de 1939 El mac de Oz. El "jitterbug" va ser una tasca enviada per la Malvada Bruixa de l'Oest per a aguaitar als héroes obligant-los a fer un ball a l'estil jitterbug. Encara que la seqüència no es va incloure en la versió final de la película, més tart se sent a la Bruixa dir-li al líder de les mones voladores: "He enviat una chicoteta distracció per davant per a llevar-los l'ànim de baralla". La cançó cantada per Judy Garland en el paper de Dorothy i alguns dels diàlecs establits varen sobreviure en la banda sonora com la cara B del llançament en disc de "Over the Rainbow".

Popularitat

En 1944, en la participació contínua dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial, es va establir un impost especial federal del 30% als clubs nocturns que oferien ball. Encara que l'impost es va reduir més tart al 20%, es varen colocar cartells de "No es permet ballar" en tot el país. S'ha argumentat que este impost va tindre un paper important en el decliu del ball públic com a activitat recreativa en els Estats Units.^[6]^[7]

La Segona Guerra Mundial va facilitar la propagació del jitterbug a través dels oceans Pacífic i Atlàntic. A l'atre costat de l'Atlàntic, en preparació per al Dia D, hi havia casi 2 millons de tropes nortamericanes estacionades en tota Gran Bretanya en maig de 1944. Ballar no era un pasatiempo popular en Gran Bretanya abans de la guerra i molts salons de ball havien tancat per falta d'activitat. A raïl de l'arribada de les tropes nortamericanes, molts d'estos varen reobrir, instalant jukeboxes en lloc de contractar bandes en viu. Les dònes de la classe treballadora que mai abans havien ballat recreativamente constituïen una gran part dels assistents, junt en soldats i mariners nortamericans.^[8] Els natius de la Samoa britànica en giner de 1944 practicaven una "versió local" de jitterbug.^[9] Per a novembre de 1945, després de que les tropes nortamericanes partiren despuix del Dia-D, se'ls advertia a les parelles angleses que no continuaren realisant eixe "ball nortamericà brut i energètic," ya que era desaprovat per les classes altes d'Anglaterra.^[8] La revista Clave va informar que les tropes eatadounidenses estacionades en França en 1945 ballaven jitterbug,^[10] i per a 1946, jitterbug s'havia convertit en una moda en Anglaterra.^[11] I ya per a eixa época en Austràlia era una dansa de competició.^[12]

Un artícul d'United Press datat en Hollywood el 9 de juny de 1945 dia que la ballarina Florida Edwards va rebre una sentència de $7,870 del tribunal d'apelacions de districte per les lesions que va sofrir mentres ballava jitterbug en la Cantina d'Hollywood l'any anterior.^[13]^[14] ^{[nota 1]}

El ball jitterbug també es realisava al començ de l'época del roc and roll. El músic expert en rockandrol Janis Martin va equiparar el jitterbug en el ball de roc and roll en la seua cançó d'abril de 1956 "Drugstore Roc 'n' Roll".

En 1957, el show televisiu American Bandstand de Filadèlfia va ser seleccionat per l'American Broadcasting Company i exhibit per tots Estats Units. American Bandstand presentava cançons populars d'eixa época, actuacions en viu de músics i bandes i persones ballant en l'estudi. En eixa época, el ball ràpit més popular era el jitterbug, el qual va ser descrit com "un resabio frenètic dels dies dels salons de ball del swing que era a penes menys acrobàtic que el Lindy".^[15]

El músic de blues Muddy Waters va realisar un jitterbug durant la seua presentació en el Newport Jazz Festival de 1960, conseguint una gran resposta de l'audiència. La seua presentació va ser gravada i comercialisada en el disc At Newport 1960. En un artícul de 1962 en el Memphis Commercial Appeal, el baixiste Bill Black, que havia tocat en Elvis Presley des de 1954 fins a 1957, va identificar a el "jitterbug" junt en el twist i el cha-cha com "els únics balls que es poden tocar".^[16]

Vore també

Notes

↑ “ The Hi De Ho Blog [ archiu ] ”, Harry 'Father' WHITE: el trombón expert en jitterbug , en thehidehoblog.zumablog.com, juny de 2010 (accedit en 21 de juny de 2010) : ""Harry White va vindre a l'orquesta (de Ellington) per 4 o 5 semanes... t'acordes del 'Pare' White, de la famosa orquesta White Brothers de Washington... bo, no deixes que ningú et conte històries … Father White 78 rpm Jitter Bug (Swayze, White) Calloway) és l'orige de la paraula “jitterbug”! Tenia una manera de dirigir-se als seus amics músics… cridant-los “el meu bicho”. Cada volta que el Pare White tenia que tocar un sol, eixia de l'escenari o anava darrere de l'escenari i bevia una gran tragallada de lo que ell cridava la seua “salsa de nerviosisme”... i creguen-me, tenia sols tots els dies. No obstant, un dia, un tipo llest va amagar la botella de Father, i mentres es molestava per trobar-la abans del seu sol, va cridar: “¿Quí diables es va dur el meu jitter, bicho?” » I l'expressió es va estendre per tot Harlem i es va atribuir als Lindy-hoppers... pero ell va ser el tipo que ho va dir primer. ».
↑ ^2,0 ^2,1 Stearns, Marshall and Jean (1968). Jazz Danse: The Story of American Vernacular Danse. New York: Macmillan. page 331. ISBN 0-02-872510-7
↑ Danse a While: Handbook of Folk, Square, and Social Dancing. Fourth Edition. Harris, Pittman, Waller. 1950, 1955, 1964, 1968. Burgess Publishing Company. No ISBN or catalog number. page 284.
↑ Stearns, Marshall and Jean (1968). Jazz Danse: The Story of American Vernacular Danse. New York: Macmillan. page 330. ISBN 0-02-872510-7
↑ Swinging at the Savoy. Norma Miller. page 63.
↑ Felten, Eric (17 de març 2013). How the Taxman Cleared the Danse Floor (in (en-US)), Wall Street Journal.
↑ COPELAND, JOHN. “Some Effects of the Changes in the Federal Cabaret Tax in 1944”. Proceedings of the Annual Conference on Taxation Under the Auspices of the National Tax Association 38: 321–339. ISSN 2329-9045. Hill, Constance Valis. Tap dancing America : a cultural history, Internet Archive, New York, N.I. : Oxford University Press. ISBN 978-0-19-539082-7.
↑ ^8,0 ^8,1 Billboard, 24 November 1945. "Britons Drive to End Jiving as Yanks Go Home". page 88
↑ Popular Science, January 1944. "The Seabees Ca Do It". page 57.
↑ O.S. At War: G.I. Heaven, Clave.
↑ The History of Danse (en en), Orbis. ISBN 978-0-85613-270-4.
↑ «Muscle beach party».
↑ United Press, no headline, The San Bernardino Daily Sun, Sant Bernardino, Califòrnia, Sunday 10 June 1945, Volume 51, page 6.
↑ «Edwards v. Hollywood Canteen».
↑ Shore, Michael (1985). The History of American Bandstand, New York: Ballantine Books, pp. 54. ISBN 0-345-31722-X.
↑ The Blue Moon Boys: The Story of Elvis Presley's Band. Ken Burke and Donen Griffin. 2006. Chicago Review Press. page 146. ISBN 1-55652-614-8.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Jitterbug» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

[1] “ The Hi De Ho Blog [ archiu ] ”, Harry 'Father' WHITE: el trombón expert en jitterbug , en thehidehoblog.zumablog.com, juny de 2010 (accedit en 21 de juny de 2010) : ""Harry White va vindre a l'orquesta (de Ellington) per 4 o 5 semanes... t'acordes del 'Pare' White, de la famosa orquesta White Brothers de Washington... bo, no deixes que ningú et conte històries … Father White 78 rpm Jitter Bug (Swayze, White) Calloway) és l'orige de la paraula “jitterbug”! Tenia una manera de dirigir-se als seus amics músics… cridant-los “el meu bicho”. Cada volta que el Pare White tenia que tocar un sol, eixia de l'escenari o anava darrere de l'escenari i bevia una gran tragallada de lo que ell cridava la seua “salsa de nerviosisme”... i creguen-me, tenia sols tots els dies. No obstant, un dia, un tipo llest va amagar la botella de Father, i mentres es molestava per trobar-la abans del seu sol, va cridar: “¿Quí diables es va dur el meu jitter, bicho?” » I l'expressió es va estendre per tot Harlem i es va atribuir als Lindy-hoppers... pero ell va ser el tipo que ho va dir primer. ».

[:0-2] 2,0 ^2,1 Stearns, Marshall and Jean (1968). Jazz Danse: The Story of American Vernacular Danse. New York: Macmillan. page 331. ISBN 0-02-872510-7

[3] Danse a While: Handbook of Folk, Square, and Social Dancing. Fourth Edition. Harris, Pittman, Waller. 1950, 1955, 1964, 1968. Burgess Publishing Company. No ISBN or catalog number. page 284.

[Stearns-4] Stearns, Marshall and Jean (1968). Jazz Danse: The Story of American Vernacular Danse. New York: Macmillan. page 330. ISBN 0-02-872510-7

[5] Swinging at the Savoy. Norma Miller. page 63.

[6] Felten, Eric (17 de març 2013). How the Taxman Cleared the Danse Floor (in (en-US)), Wall Street Journal.

[7] COPELAND, JOHN. “Some Effects of the Changes in the Federal Cabaret Tax in 1944”. Proceedings of the Annual Conference on Taxation Under the Auspices of the National Tax Association 38: 321–339. ISSN 2329-9045. Hill, Constance Valis. Tap dancing America : a cultural history, Internet Archive, New York, N.I. : Oxford University Press. ISBN 978-0-19-539082-7.

[:1-8] 8,0 ^8,1 Billboard, 24 November 1945. "Britons Drive to End Jiving as Yanks Go Home". page 88

[9] Popular Science, January 1944. "The Seabees Ca Do It". page 57.

[10] O.S. At War: G.I. Heaven, Clave.

[11] The History of Danse (en en), Orbis. ISBN 978-0-85613-270-4.

[12] «Muscle beach party».

[13] United Press, no headline, The San Bernardino Daily Sun, Sant Bernardino, Califòrnia, Sunday 10 June 1945, Volume 51, page 6.

[14] «Edwards v. Hollywood Canteen».

[16] Shore, Michael (1985). The History of American Bandstand, New York: Ballantine Books, pp. 54. ISBN 0-345-31722-X.

[17] The Blue Moon Boys: The Story of Elvis Presley's Band. Ken Burke and Donen Griffin. 2006. Chicago Review Press. page 146. ISBN 1-55652-614-8.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[nota 1]

[15]

[16]