Jive

Archiu:20151121 WDSF Austrian Open 2015 7813.jpg

Jive

El jive és un estil de ball que es va originar en els Estats Units a partir d'afroamericanos a principis de la década de 1930. Va ser popularisat en 1934 per Cab Calloway. És una variació viva i desinhibida del jitterbug, una forma de balle swing. Glenn Miller va presentar el seu propi ball jive en 1938 en la cançó «Doin' the Jive» que mai va aplegar a entendre's.

Jive és un nom reconegut internacionalment per tots els seus balls antecedents, i en realitat una combinació de tots ells: de la década de 1930 anys - Lindy ḫop, Blues, Swing; de la década de 1940 Boogie-Woogie, Bebop i de la década de 1950 Roc and Roll. Estos balls, que llavors eren populars en els EE. UU., varen ser duts pels soldats nortamericans a Europa, més precisament a Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial. Estos balls ràpidament es varen fer famosos, puix la seua música és tal que emociona i invita a ballar, tant a menuts com a majors. Despuix de la guerra, el Boogie va prendre la primacia en la música.

En el ball de saló competitiu, el jive sol agrupar-se en els balls llatins, encara que les seues raïls es basen en el swing. i no ball llatí.

Visió general

El jive és una de les cinc balls llatins del ball de saló competitiu internacional. Els atres són samba, chachachá, rumba i passodoble. En la competició el jive es balla a una velocitat de 176 pulsacions per minut, encara que en alguns casos açò es reduïx a entre 128 i 160 pulsacions per minut.

Molts dels seus patrons bàsics són similars als del East Coast Swing en la gran diferència de ritme altament sincopado dels triple passos (Chassé), que usen octaus consecutius en ECS i hard swing en jive. Per als intérprets de música swing en les décades de 1930 i 1940, «jive» era una expressió que denotava paraules simplistas o meques.

Els soldats nortamericans varen dur el lindy hop i el jitterbug a Europa al voltant de 1940, a on esta dansa va trobar ràpidament seguidors entre els jóvens. En els Estats Units, el terme swing es va convertir en la paraula més comuna utilisada per a descriure el ball, i el terme «jive» va ser adoptat en el Regne Unit. Les variacions en la tècnica varen dur a estils com boogie-woogie i swing boogie, en «jive» gradualment emergint com el terme genèric en el Regne Unit.

Despuix de la guerra, el boogie es va convertir en la forma dominant de la música popular. No obstant, mai va estar llunt de la crítica com una dansa estrangera i vulgar. El famós gurú de ball de saló, Alex Moore, va dir que «mai hi havia vist res més lleig». En 1968 va ser adoptat com el quint ball llatí en competicions internacionals. La forma moderna de ball de saló en la década de 1990 al present, és una dansa molt feliç i ràpida, l'elevació dels genolls i la flexión o el balancege de les caderes a sovint es produïx.

Jive modern

El jive modern es va desenrollar en Regne Unit durant la década de 1980 en tres clubs de Londres: Ceroc, Li Roc i Cosmopolitan Jive. L'estil es basava en un tipo de Jive que va evolucionar en França despuix de la Segona Guerra Mundial quan balls americans com el jitterbug eren populars per la presència de l'eixèrcit nortamericà.

El jive modern no es va crear en França, pero el seu orige deu alguna cosa a la versió francesa de Li Bop. La dansa coneguda comunament com Modern Jive és diferent a li Bop, una dansa d'un ritme molt alt. Michel Ange Lau va tindre un paper important en el canvi de li Bop a Modern Jive en un club cridat Centre Charles Peguy i li va cridar LeRoc (El Roc en francés). Dos britànics, James Cronin i Christine Keeble, varen vore el Li Bop en França i varen voler deprendre la dansa quan varen retornar a Londres. Estaven entre els alumnes de Lau. L'estil de música que es tocava en les discoteques estava canviant, i balls d'alt ritme com el Roc and Roll i Li Bop estaven perdent popularitat.

El canvi de música va provocar el naiximent del jive modern; en 1980 Lau i els ballarins de li Bop varen canviar el temps de li Bop, provocant una revolució en la dansa. Este canvi en el temps no només va permetre a Lau i als seus alumnes ballar en una varietat de música molt major, sino també crear moviments més complexos. En l'actualitat casi no queda res del LeRoc en França.

Característiques i tècnica

Este ball és frenètic, en bots i #acrobàcia, improvisat i lliure. Utilisa els passos del jerry bug i del jitter-bug. Es balla botant sobre una cama i una atra en pronunciats moviments de cadera, i resorgix en Anglaterra despuix de l'èxit obtingut per Joe Jackson (1981) en la recreació del clàssic de Cab Calloway "The jumpin' jive".

Són característiques les figures obertes, vàries patades i girs. La característica principal és el balancege fàcil i solt de les caderes en dos i quatre.

A diferència de la Rumba i el Chachachá, les accions de cadera del Merengue es ballen de manera que la cadera permaneix sobre la cama de respal i només canvia a l'atre costat despuix del canvi de pes. Els passos en el jive es coloquen sobre el baló i la vora interior dels peus. El Jive es balla en la postura de dansa oberta, en el cavaller agarrant la mà dreta de la dama en la seua mà esquerra. Existix una estreta relació entre el Boogie-Woogie i el Roc 'n' Roll.

Ritme i música

La dansa té un distintiu ritme de 4 / 4 en émfasis en el 2.º i 4.º temps. El tempo és molt ràpit i sol rondar els 44 temps per minut, pero les escoles de ball també baixen a 32 temps.

Encara que la música té un ritme alternatiu, per a mostrar més clarament i exagerar el ritme, es balla de forma casi punteada. En el pas de Chassé, el temps (contat en semicorchees) és en 1, 4, 5. Els contes pares (en negres) s'accentuen en el balancege de les caderes ("swinging through the knees").

Influència en atres àmbits

• El ball jve apareix com a cita en la cançó Dancing Queen de la banda sueca ABBA.

• El ball Jive és citat en la cançó Roc the Casbah de la banda britànica The Clash

Vore també

• Lindy Hop

Bibliografia

• Scholes, Percy A. (1977). «Danse», The Oxford Companion to Music, 10 edició, Oxford University Press.
• Judith Lynne Hanna (1983). The performer-audience connection: emotion to metaphor in danse and society, University of Texas Press. ISBN 978-0-292-76478-1.
• Òbriga, Allison. "Going to the palais: a social and cultural history of dancing and danse halls in Britain, 1918–1960." Contemporary British History (Sep 2016) 30#3 pp. 432–433.
• Carter, A (1998). The Routledge Danse Studies Reader, Routledge. ISBN 978-0-415-16447-4.
• Cohen, S, J. (1992). Danse As a Theatre Art: Source Readings in Danse History from 1581 to the Present, Princeton Book Co. ISBN 978-0-87127-173-0.
• Daly, A (2002). Critical Gestures: Writings on Danse and Culture, Wesleyan University Press. ISBN 978-0-8195-6566-2.
• Batchelor, Christian, This Thing Called Swing. Christian Batchelor Books, 1997, ISBN 0-9530631-0-0
• DeFrantz, Thomas. Dancing Many Drums: Excavations in African American Danse. Wisconsin: University of Wisconsin Press, 2001.
• Emery, Lynne Fauley. Black Danse in the United States from 1619 to 1970. Califòrnia: National Press Books, 1972.
• Friedland, LeeEllen. "Social Commentary in African-American Movement Performance." In Brenda Farnell (ed.), Human Action Signs in Cultural Context: The Visible and the Invisible in Movement and Danse. London: Scarecrow Press, 1995. 136 – 57.
• Giordano, Ralph G. Social Dancing in America: A History and Reference, Volume 2, Lindy Hop to Hip hop, 1901–2000. Greenwood, 2006. ISBN 9780313333521
• Hancock, Black Hawk. American Allegory: Lindy Hop and the Racial Imagination. Chicago: University of Chicago Press, 2013.
• Hazzard-Gordon, Katrina. Jookin': The Rise of Social Danse Formations in African-American Culture. Philadelphia: Temple University Press, 1990.
• Jackson, Jonathan David. "Improvisation in African-American Vernacular Dancing." Danse Research Journal 33.2 (2001/2002): 40 – 53.
• Malone, Jacqui. Steppin' on the Blues: The Visible Rhythms of African American Danse. Urbana and Chicago: University of Illinois Press, 1996.
• Manning, Frankie (2007). Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop, Philadelphia, Pennsylvania: Temple University Press. ISBN 978-1-59213-563-9.
• Stevens, Erin and Tamara. Swing Dancing. The American Danse Floor Séries, Greenwood, 2011, ISBN 9780313375170
• Szwed, John F., and Morton Marks. "The Afro-American Transformation of European Set Danses and Danse Suites." Danse Research Journal 20.1 (1988): 29 – 36.
• Spring, Howard. "Swing and the Lindy Hop: Danse, Venue, Mija, and Tradition". American Music, Vol. 15, No. 2 (Summer 1997), pp. 183–207.
• Thomas, Amy. Infinity Danse: The Move That Never Ends. Califòrnia: National Press Books, 2006.
• «Jitterbug».
• «Jitterbug».
• «The Call of the Jitterbug».
• «Jitterbug and Lindy Hop».
• Felten, Eric (17 de març 2013). How the Taxman Cleared the Danse Floor (in (en-US)), Wall Street Journal.

• COPELAND, JOHN. “Some Effects of the Changes in the Federal Cabaret Tax in 1944”. Proceedings of the Annual Conference on Taxation Under the Auspices of the National Tax Association 38: 321–339. ISSN 2329-9045.
• Hill, Constance Valis. Tap dancing America : a cultural history, Internet Archive, New York, N.I. : Oxford University Press. ISBN 978-0-19-539082-7.
• «O.S. At War: G.I. Heaven». Clave.
• The History of Danse (en en), Orbis. ISBN 978-0-85613-270-4.
• «Muscle beach party».
• «Edwards v. Hollywood Canteen».
• Shore, Michael (1985). The History of American Bandstand, New York: Ballantine Books. ISBN 0-345-31722-X.
• «The Jitterbug».
• Gotta Ballroom, United States: Human Kinetics, Inc., pp. 13–214. ISBN 9780736059077.
• «Swing danse». wordpress.
• Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop, Temple University Press, p. 46. ISBN 9781592135639.
• Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop, Temple University Press, p. 230. ISBN 9781592135639.
• «"Shorty" George Snowden». 1995-2006.
• «Balboa History». 10/17/2005.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Jive.
• Video d'una presentació de jive
• The Jive Treasure Box - Una base de senyes completa de moviments de jive modern ilustrats.