Kenorland

Archiu:Kenorland.jpg

Una reconstrucció de cóm va poder haver segut Kenorland.

Kenorland va ser un dels supercontinentes més primerencs sobre la Terra. Es va formar a finals del eón arcaic, fa uns 2720 millons d'anys pel acrecentamiento dels cratones neoarcaicos i la formació d'una nova corfa continental, fragmentant-se fa uns 2480 millons d'anys, a principis del eón proterozoico.

Kenorland comprenia lo que després es convertiria en Laurentia (el cor de les actuals Norteamérica i Groenlàndia), Bàltica (els actuals Escandinavia i països bàltics), Austràlia occidental i el Kalahari. Eixams de sangues volcàniques i la seua orientació paleomagnética aixina com l'existència de similars seqüències estatigráficas permeten la seua reconstrucció. El cor de Kenorland, l'Escut bàltic/Fenoscandio, traça el seu orige fa més de 3100 millons d'anys.

El cratón Yilgarn (l'actual Austràlia occidental) conté cristals de zircón en la seua corfa que daten de fa 4.400 millons d'anys.

Formació

Kenorland es va formar fa uns 2720 millons d'anys (2,72 Ga) com a resultat d'una série d'events d'acreció i la formació d'una nova corfa continental.

Els events d'acreció es registren en els cinturons de pedra verda del cratón Yilgarn com a cinturons de basalt metamorfoseados i cúpules granítiques acumulades al voltant del núcleu metamòrfic d'alt grau del Western Gneiss Terrane, que inclou elements de fins a 3,2 Ga d'edat i algunes porcions més antigues, per eixemple, el Narryer Gneiss Terrane.

Ruptura

Els estudis paleomagnéticos mostren que Kenorland es trobava en latitut generalment baixes fins que la ruptura de la ploma de magma tectónica va començar a ocórrer entre 2,48 Ga i 2,45 Ga. A les 2,45 Ga, l'Escut bàltic estava sobre l'equador i s'unia a Laurentia (l'Escut Canadenc) i tant a la península de Kola com als cratones de Karelia. La prolongada ruptura de Kenorland durant l'Era Neoarcaica tardana i l'Era Paleoproterozoica primerenca 2,48 a 2,10 Gya, durant el periodo Sidérico, es manifesta per dics máficos, conques sedimentàries i màrgens de rift en molts continents. En la Terra primitiva, este tipo de ruptura bimodal de la ploma del mant profunt era comú en la formació de la corfa.

Molts geólogos pensen que el periodo de temps geològic que rodeja la desintegració de Kenorland és el començ del punt de transició del método de formació dels continents des del mant profunt entre l'eón hádico i l'eón arcaic primerenc (abans de la formació final del núcleu intern de la Terra) a la teoria de convecció tectónica de plaques de dos capes núcleu-mant posterior. No obstant, les troballes d'un continent anterior, Ur, i un supercontinente d'al voltant de 3,1 Ga, Vaalbará, indiquen que este periodo de transició va poder haver ocorregut molt abans.

Els cratones de Kola i Karelia varen començar a separar-se al voltant de 2,45 Ga, i a 2,4 Ga el cratón de Kola estava a uns 30 graus de latitut sur i el cratón de Karelia a uns 15 graus de latitut sur. L'evidència paleomagnética mostra que en 2,45 Ga el cratón de Yilgarn (ara la major part d'Austràlia Occidental) no estava conectat a Fennoscandia-Laurentia i estava en aproximadament 5 graus de latitut sur.

Açò implica que en 2,45 Ga ya no hi havia un supercontinente i en 2,515 Ga existia un oceà entre els cratones de Kola i Karelia. Ademés, hi ha especulacions basades en els apanys espacials del marge del clavill de Laurentia que, en algun moment durant la ruptura, els cratones Slave i Superior no eren part del supercontinente Kenorland, pero, per a llavors, poden haver segut dos masses de terra neoarcaicas diferents (supercratones) en els extrems oposts d'un Kenorland molt gran. Açò es basa en cóm els ensamblages a la deriva de vàries peces constituents deurien fluir raonablement junts cap a la fusió del nou continent subsegüent. Els cratones Slave i Superior ara constituïxen les porcions noroest i surest de l'Escut Canadenc, respectivament. La fragmentació total de Kenorland va coincidir en la glaciació huroniana, que va persistir fins a per 60 millons d'anys. Les formacions de ferro en bandes (BIF) mostren la seua major extensió en este periodo, lo que indica un aument massiu en l'acumulació d'oxigen d'un 0,1% estimat de l'atmòsfera al 1%. L'aument dels nivells d'oxigen va provocar la virtual desaparició del gas d'efecte hivernàcul metà (oxidado en diòxit de carbono i aigua).

La ruptura simultànea de Kenorland generalment va aumentar les precipitacions continentals en tots els llocs, aumentant aixina l'erosió i reduint encara més l'atre gas d'efecte hivernàcul, el diòxit de carbono. En la reducció dels gasos d'efecte hivernàcul, i en la producció solar de menys del 85% de la seua potència actual, açò va dur a un possible escenari desbocado de la denominada "Terra bola de neu", a on les temperatures promig en tot el planeta es varen desplomar per baix del punt de congelació. A pesar de la anoxia indicada per el BIF, la fotosíntesis va continuar, estabilisant els climes a nous nivells durant la segona part del eón proterozoico.