Anar al contingut

La Garrocha

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
La Garrocha
Per a atres usos d'este terme vore Garrocha.


La Garrocha[1][2][3] (oficialment en català, Garrotxa)[4] és una comarca espanyola, situada en la província de Girona, Catalunya. Llimita en el Ripollés, Osona, La Selva, el Gironés, el Pla de l'Estany, l'Alt Empordà en Espanya i Vallespir en França.

La comarca de la Garrocha es troba situada en el nordest de Catalunya, entre l'Alt Empordà i el Ripollés, província de Girona, i es subdivide en dos parts ben diferenciades: l'Alta Garrocha i la Baixa Garrocha. L'espai natural de l'Alta Garrocha presenta un paisage abrupte, d'estrets i profundes valls rodejades d'alts riscs i parets de roca. En canvi, la Baixa Garrocha és suau i humida, les valls són planes per efecte de l'activitat volcànica i això ha propiciat el desenroll de les poblacions més importants de la comarca, sent Olot la seua capital.

El parc natural de la Zona Volcànica de la Garrocha és el millor eixemple de paisage volcànic de la península ibèrica i un dels més importants d'Europa. En 1982 va ser declarat Parage Natural d'Interés Nacional en àrees de Reserves Integrals d'Interés Geobotánico. S'estén per un territori de mija montañana de 12 000 ha, a on s'han contabilisat 38 cons volcànics. El seu relleu presenta altituts de 200 m d'altura en Castellfullit de la Roca fins a 1100 m en el Puigsallança, punt culminant de la serra de Finestres.

La Garrocha és terra de naturalea, la varietat de vegetació i fauna és extraordinària. L'elevat índex de pluviosidad, la varietat de substrats i les diferències d'altitut i orientació de les serres són motius per a que en un espai tan menut puga trobar-se des de la vegetació mediterrànea més típica fins a la vegetació de tipo centreeuropeu o de tendència atlàntica.

La comarca conta en numerosos pobles medievals, ermites romàniques, calçades romanes, etc.

Etimologia

[editar | editar còdic]
Archiu:Olot urban view from Montsacopa volcano (cropped).jpg
Olot, la capital comarcal.
Archiu:Gorga fosca Sadernes.jpg
Sant Aniol d'Agulla.

En català "Garrotxa" significa "terra asprosa, trencada i de mal chafar". El terme fa referència a la subcomarca de l'Alta Garrocha, en el terç nort, caracterisada físicament per un relleu abrupte a on predominen les calcàrees, els penya-segats i els cursos fluvials profunts.

Geografia

[editar | editar còdic]

La comarca té una extensió de 735,4 km² i una població de 51 786 hab. Comprén l'alta conca del Fluviá, i les capçaleres dels rieres d'Amer i de Llémena.


El territori no és homogéneu i es poden considerar, tant des del punt de vista físic com a humà, dos subcomarcas: el sector que s'estén al nort del Valle del Fluviá, denominat Alta Garrocha, i el que ocupa la part meridional, conegut corrientemente per comarca d'Olot.

En el sector occidental, la cubeta d'Olot-Santa Pau, la presència de materials volcàicos contribuïx a donar acusada personalitat al paisage. Les formes que més resalten en el paisage són els cons volcànics, uns 40, entre els que destaquen el Croscat i el Volcà de Santa Margarita.

El Fluviá, de règim mediterràneu, té un cabal més be escàs, no tant per l'escassea de pluges sino per lo reduït de la seua conca dins de la comarca (1,07 m³/s en Olot).

La Garrocha contrasta en les comarques veïnes per la seua elevada pluviosidad. La pluja anual oscila entorn als 1000 mm. Existix un refrà que diu Si no plou a Olot, no plou enlloc (Si no plou en Olot, no plou en cap lloc).

Archiu:Pont Besalú 1.jpg
Besalú, un dels pobles més pintorescs de la comarca.

Pel que fa a les temperatures, en Olot el valor promig de les mínimes de giner és de 0,09 °C, i el de les màximes d'agost, de 27,7 °C. Les freqüents formes de cubeta existents ocasionen inversions tèrmiques, i el relleu en l'Alta Garrocha i en el Puigsacalm, particularment, una variant climàtica de montanya, en importància de precipitacions en forma de neu.

La vegetació seguix les llínees del clima. Existix una part de tipo mediterràneu que s'estén per l'Alta Garrocha i est de la comarca, mentres que el restant del terreny ho recobrix vegetació submediterránea que passa a ser atlàntica en els punts més humits.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Car Baroja (1981). Els pobles d'Espanya, Volum 2, 3 edició, Edicions ISTMO, pp. 400. ISBN 847090115X.
  2. Antonio Ric amorós, Enrique Moltó Mantero i María Hernández Hernández. «MARCO NORMATIVO, REGULADOR I LEGISLATIVO SOBRE LOS ESPACIOS DE MONTAÑA». Universitat de Barcelona. Archivat des d'el original, el 3 de decembre de 2013. Consultat el 8 de giner de 2010.
  3. Aydillo Sant Martín (2006). Pobles i llinages d'Espanya. Diccionari etimològic., Sant Vicente (Alacant): Club Universitari, p. 138. ISBN 84-8454-486-9.
  4. «Comarques de la Comunitat Autònoma de Catalunya». Direcció general de l'Administració Local, Ministeri de Política Territorial. Archivat des d'el original, el 27 de giner de 2004. Consultat el 12 de giner de 2010.