Licania pyrifolia
El Licania pyrifolia comunament conegut com merecure és un arbre menut a mijà,[1] pertany a la família de les chrisobalanáceas, un dels arbreés més frondosos i resistents d'Els Plans Colombians i Veneçolans, i és el arbre emblemàtic de l'estat Veneçolà d'Apure.[2]
Descripció
[editar | editar còdic]Arbre de menut a mijà, generalment en branques expandides, lanosas quan jóvens.[3] Fulls amples i elíptiques a oblongas de 4,5-11 cm de llarc i 2-5,5 cm d'ample, redonejades en la base, agudes a abruptament apiculadas en el àpiç.[3] Vena mija plana en la fes, lanosa; venes primàries 6-8 parells, primes; pecíol 8-16 mm de llarc.[3] Estípulas caduques, lineares, membranáceas. Flores de 4-4,5 mm de llarc, única o en menuts grups sobre les branques primàries i secundàries curtes.[3] Frut oblongo d'11 cm de llarc per 5 cm d'ample, epicarpo barrugós,[3] i el frut tanca una sola llavor gran.[1] La fusta de color marró clar o rosat grisáceo, a voltes enfosquint-se en expondre's, i en vetes de goma de color marró rojós obscur, llargues, amples i prominents.[1] De creiximent llent, és un arbre de vida llarga[4] i es propaga per llavors.[1]
Distribució
[editar | editar còdic]En forma selvada, el merecure forma part de la vegetació boscosa de les terres baixes i càlides.[4] S'estén des de Martinica fins a Colòmbia i Veneçola.[5] En Ciutat Bolívar - Veneçola està sembrat en vàries de les seues avingudes, en l'Avinguda Táchira, en el cantó esquerre de la Casa Sant Isidro, a on El Libertador Simón Bolívar va escriure el Discurs de Angostura en 1819, hi ha un d'estos arbres. És el símbol de l'estat Apure - Veneçola.[4]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Licania pyrifolia va ser descrita per August Heinrich Rudolf Grisebach i publicat en Flora of the British West Indian Islands 230. 1860.[6]
Usos
[editar | editar còdic]Com a arbre d'ombra s'utilisa prop de les vivendes del camp i en els potreros; en la mateixa finalitat se sembra en parcs, places i avingudes àmplies.[4] Els seus fruts ovalats contenen una substància harinosa que és comestible i de sabor agradable, principalment consumits pel ganado.[4]La fusta és pesada, dura, forta i duradora.[1] És fàcil de dividir i pren un poliment suau i prou lustroso[1] té moltes aplicacions en la fusteria rural, com la fabricació d'estants, horcones, etc.[4] Conté composts que poden usar-se per a controlar caragols i atres moluscs amoladors per als cultius.[7]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Licania pyrifolia - Useful Tropical Plants». tropical.theferns.info. Consultat el 2022-07-10.
- ↑ Jesús Clots F. Guia d'arbres de Veneçola. Caracas: Fundació La Salle de Ciències Naturals, Monografia N° 32, 1983, p 282-283
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Universitat Nacional de Colòmbia:». www.biovirtual.unal.edu.co. Consultat el 2022-07-10.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Clots (2013). «Apure», , Societat de Ciències Naturals La Salle, pp. 9-11. ISBN 978-980-235-044-5.
- ↑ «Licania pyrifolia». Royal Botanic Gardens, Kew: World Checklist of Selected Plant Families. Consultat el 9 de giner de 2010.
- ↑ «Licania pyrifolia». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 5 de novembre de 2013.
- ↑ Braca, A., Bilia, A. R., Mendez, J., Pizza, C., Morelli, I., & De Tommasi, N. (2003). Chemical and biological studies on Licania genus. In Studies in natural products chemistry (Vol. 28, pp. 35-67). Elsevier.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Licania pyrifolia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.