Llínea de Wallace

Llínea de Wallace

Llínea de Wallace

Anoa de montanya (Bubalus quarlesi), endèmic de l'illa Célebes.

Javalí barbudo (Els seus barbatus).

Rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus).

La llínea de Wallace és una llínea que marca un llímit biogeográfico a través del archipèlec malayo i separa els continents d'Àsia i Oceania. La fauna, i en menor medida la flora, són distintes a cada costat, pese a la proximitat geogràfica i la relativa similitut climàtica, reflectint històries evolutives separades. La llínea passa entre les illes de Bali i Lombok, a l'est de Java; continua entre Borneo, que deixa a l'oest, i les Célebes (a través del estret de Macasar) i pansa al sur de Filipines. Al noroest de la llínea la fauna és la característica del Surest Asiàtic; al surest és la australásica, que s'estén sobre Nova Guinea, Austràlia i molts archipèlecs del Pacífic sudoccidental.

El nom honra a Alfred Russel Wallace, naturaliste i geógrafo anglés que va estudiar el archipèlec malayo entre 1854 i 1862, i va anar junt en Charles Darwin un dels dos descobridors de la selecció natural com a mecanisme principal de la evolució biològica. L'artícul en que va introduir el concepte, On the Zoological geography of the Malay Archipelago, va ser llegit per Darwin en la Linnean Society of London el 3 de novembre de 1859.

La llínea de Wallace es pot observar geogràficament, ya que es correspon en un important llímit físic, la fossa de Wallace, estesa alvenc submarí de menys de 100 km produïda per subducción prop del llímit entre les plaques tectónicas de la Sonda i les de Banda i Timor-Leste. Durant l'últim periodo glacial (el Pleistoceno), a l'oest de la llínea quedava emergit el subcontinent de Sonda i a l'est el de Sahul, separats abdós per una regió frontiça anomenada Wallacea.

Durant la glaciació cuaternaria, l'extensió de les masses polars feya que el nivell del oceà Pacífic es trobara a uns 120 metros per baix del seu nivell actual. La regió de Wallacea, emmarcada per dos llarcs i profunts estrets, la llínea de Wallace a l'oest i la llínea de Lydekker a l'est, va resultar ser aixina una barrera per a la migració de poblacions animals.

Durant l'expansió dels homínits, tal fossa i tal llínea varen resultar un llímit casi infranquejable cap a Oceania, superat inicialment per formes modernes de Homo erectus (de les que va derivar Homo floresiensis, descobert en l'illa de Flores, a l'est de la llínea, en 2004) i després per Homo sapiens —nostra espècie— segons pareix uns 70.000 anys abans del present, utilisant per a això rudimentàries almadías o basses de juncs.