Lloc de Barcelona (1705)

Lloc de Barcelona (1705)

El lloc de Barcelona va ser un dels episodis de la guerra de successió espanyola, en la que els aliats varen prendre la ciutat de Barcelona en 1705.

Antecedents

El 27 de maig de 1704 es va produir un primer intent de desembarque aliat en Barcelona, al mando de l'almirant anglés Rooke, que duya a Jorge de Darmstadt com una mera figura decorativa, en haver segut durant tres anys virrey de Catalunya en Carlos II, per lo que creïen els barcelonesos els recolzarien.^{cita requerida} Rooke estava al front de 20 barcos anglesos i 18 neerlandesos, pero la prevista sublevació austracista de la ciutat comtal no es va produir, a pesar de l'intens bombardeig de la ciutat, en múltiples destrosses i el desembarc d'al voltant de 2000 soldats, que varen tindre que tornar i la flota angloholandesa va abandonar les aigües de Barcelona el 31 de maig. En el seu viage de regrés a Lisboa la flota va conquistar Gibraltar.

Una any despuix, el 20 de juny de 1705, es firmava el pacte de Gènova. Es tractava d'una aliança política i militar entre Anglaterra i un grup de propietaris i nobles catalans austracistas (denominats vigatans) en representació del Principat de Catalunya. Pero resulta que el comú (ajuntament o conjunt de veïns en térmens moderns) de Manlleu volia fer un molí, ya que els molins de la zona (dos) estaven en Vic, i ademés eren propietat d'un cacic cridat Carles Regàs. El virrey Velasco va autorisar a Manlleu a fabricar el seu molí, pero els vitigans (és el gentilici dels de Vic) varen respondre assaltant Manlleu i destrossant el molí.^{cita requerida} Davant el perill de represàlies per Velasco, varen nomenar una comissió per a entrevistar-se en un comerciant i agent (o espia) d'Anglaterra en Catalunya cridat Mitford Crowe, quin, no obstant, no havia segut nomenat pel Parlament britànic, sino directament per l'entorn de la reina Ana, lo que després va servir al Parlament per a declarar que res tenia que vore en els actes de Crowe.^{cita requerida} De la mateixa forma els "vigatans" no tenien cap representació autorisada per la Generalitat o les Corts Catalanes, per lo que la seua legimititat era nula.^{cita requerida} Segons els térmens de l'acort, Anglaterra desembarcaria tropes militars en Catalunya, que unides a les forces catalanes lluitarien en favor del pretenent al tro espanyol Carlos d'Àustria contra els eixèrcits de Felipe V, comprometent-se aixina mateix a mantindre les lleis i institucions pròpies catalanes.

Els vigatans varen complir la seua part del pacte i des de la Plana de Vic, que ya controlaven des de la primavera, varen ser estenent la rebelió en favor de l'Archiduc per les comarques veïnes de l'interior del Principat. Lo mateix va fer la família Nebot de Riudoms des del Camp de Tarragona, aixina com Antoni Desvalls, Marqués de Poal, des de les comarques de Lleida, i Joan Esteve i el doctor Francesc Carreu, des de Sèu de Urgel. Els sublevats anaven vestits en distintius imperials i a principis d'octubre de 1705 s'havien apropiat pràcticament de tot el Principat, llevat de Barcelona a on seguia dominant la situació el virrey felipista Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar.

Per la seua banda l'archiduc Carlos, en compliment de lo acordat en Gènova, va embarcar en Lisboa rumbo a Catalunya. La flota aliada estava composta per 180 barcos, 9.000 soldats anglesos, neerlandesos i austríacs i 800 cavalls baix les órdens del comte de Peterborough, el neerlandés Shrattenbach i Jorge de Darmstadt. Quan va aplegar a l'altura d'Alacant va intentar prendre-la i la ciutat va ser bombardejada el 3 d'agost. El 17 d'agost es detenia en Altea a on l'archiduc va ser proclamat Rei, estenent-se el tumult austracista valenciana dels maulets liderada per Juan Bautista Basset i Ramos.

La flota va aplegar a Barcelona el 22 d'agost de 1705 quan estava en ple apogeu el tumult austracista. Pocs dies despuix desembarcaven uns 17.000 soldats aliats i va començar el lloc de Barcelona, al que es varen sumar els vigatans, que per un atre costat varen prendre represàlies contra felipistas que vivien fòra de la ciutat i contra cases de jesuïtas, que recolzaven a Felipe V. L'atac a Barcelona es va iniciar en la batalla de Montjuïc, en la que va perdre la vida el príncip de Darmstadt. Va començar un bombardeig intens, encara major que el de 1704, en el que va perdre la vida el president de la Generalitat, Francesc de Valls. Modernamente s'ha argumentat que Rafael de Casanova va participar en la mort de Valls, que va resultar ferit de gravetat i després va ser assessinat.^{cita requerida}

El sege

Res més capturar el castell de Montjuïc, els aliats comencen el 15 de setembre el bombardeig de la ciutat des d'allí. El virrey felipista Velasco forma a la milícia armada dels gremis de la ciutat, la Coronela, mentres la població vacila. De fet despuix de la capitulació es calcula que una tercera part de la població (uns 6.000 habitants de 20.000 de la ciutat), la varen abandonar.^{cita requerida}

Barcelona, rodejada de les tropes aliades va capitular el 9 d'octubre, a causa també del tumult popular iniciat en el barri de la Ribera davant el temor de que el virrey Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar es duguera als presoners acusats de conspiració. Quan varen entrar les tropes de Peterborough va haver vives a la pàtria i a la llibertat i a Carlos III. Gràcies a l'intervenció del Consell de Cent el virrey Velasco i alguns felipistas destacats varen conseguir salvar la vida. Quan l'Archiduc Carlos, Carlos III, va entrar en Barcelona el 22 d'octubre se li va fer entrega de les capitulacions de la rendició en les que s'insistia que anaren respectades les Constitucions catalanes i les disposicions de les últimes Corts catalanes reunides per Felipe V en 1701-1702, en clara referència a lo acordat en el Pacte de Gènova.

Carlos III l'Archiduc el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes i a continuació convoca les Corts.

Bibliografia

• Albareda i Salvadó (2001). Del patriotisme al catalanisme: societat i política: segles XVI-XIX, EUMO, pp. 240. ISBN 8476024517.