Loísmo

Presencia de leísmo, laísmo i loísmo en Espanya.

El loísmo és un fenomen gramatical que caracterisa certes varietats i dialectes del idioma espanyol que consistix en l'us dels pronoms personals d'objecte lo (singular) i els (plural) per a marcar un objecte indirecte, en el que concorda en número gramatical. Este us d'eixos pronoms clíticos va sorgir en l'espanyol medieval com una innovació que es va apartar del seu us original derivat del llatí. Etimológicamente, lo i els es reservaven per a marcar objectes directes, mentres que els objectes indirectes de tercera persona es marcaven sempre per li, els i es, com encara ocorre en espanyol estàndar i els dialectes no loístas.

Des d'un punt de vista prescriptivista, la Real Acadèmia Espanyola ha condenat el loísmo des de 1874, quan ho va considerar un "vulgarisme",^{cita requerida} i actualment encara ho considera un "us impropi" la presència del qual "ha segut sempre molt escassa en la llengua escrita, especialment en singular, i solament es documenta hui en texts de marcat caràcter dialectal".

Alguns autors usen el terme loísmo per a referir-se a l'us de lo com complement directe, és dir, a la variant majoritària; este us estrany del terme pot crear confusió.

Eixemples de loísmo:

• Quan arreplegue als chiquets del colege, els duc la berena. (en espanyol normatiu: "...els duc la berena")
• Per a arreglar eixos trages, cal traureels el baix. (en espanyol normatiu: "...traureels el baix")
• ¿Qué ho preocupa? (al coronel). (en espanyol normatiu: "¿Qué li preocupa?")

Us normatiu

A voltes canvia el significat de les frases: quan un loísta diu «Ho vaig pegar», un no-loísta entén que «la cosa» referida va ser pegada (en un adhesiu) i no «colpejada» — que és lo que el loísta volia dir.

La llengua castellana manté l'antiga declinació llatina i us dels casos llatins en els pronoms personals, a pesar de l'evolució de la llengua castellana cap a l'eliminació total dels casos llatins, reflex que tenen algunes persones en la tendència a suprimir la diferència de funcions entre el complement directe i complement indirecte per mig del gènero.

Açò es traduïx en l'us de «lo» i «els» en funció de complement (objecte) indirecte; quan el referent és del gènero masculí en lloc de «li» i «els». Es produïx per paralelisme en el laísmo: «la» i «les» per al gènero femení; «lo» i «els» per al gènero masculí. El loísmo és un fenomen paralel al laísmo i al leísmo pero molt manco habitual, ya que les entitats a les que segons la norma laísta/leísta referix el pronom «lo» rarament prenen el paper semàntic habitualment assignat a l'objecte indirecte. Un eixemple seria «A lo que vares dir "lo" vaig poder haver donat més rellevància, pero no ho vaig fer».

El «li» indirecte és ambigu; per a llevar l'ambigüitat s'utilisa un segon pronom en preposició: «Dar, a ella (a ell)».

Variants similars

En certs territoris bilingües es donen variants paregudes al loísmo:

• En espanyol andino, parlat en territori andino de Perú, Bolívia i el noroest d'Argentina, és comú l'us de lo com a marca d'objecte directe de manera invariable per gènero o número gramatical. Per eixemple, No ho conec a les seues primes, a on la llengua estàndar general usaria les. Este fenomen gramatical ha segut atribuït a un efecte de substrat pel contacte en llengües amerindias el quechua i l'aimara.
• En vàries zones en el nort d'Espanya en les que l'espanyol ve en contacte en el dialecte asturleonés oriental, s'observa variació en el sistema pronominal. En una part de Cantàbria, els parlants ampren lo quan l'antecedent és un sustantiu no contable i també si el sustantiu és femení. La llet ho quallen per a fer formage. Açò no complix ni s'assembla a la definició del loísmo ya que no se substituïx «li» (que representa generalment al objecte indirecte) per «lo» (que es reserva, en dialectes no loístas, per al objecte directe), sino que es referix a un fenomen no relacionat.

Vore també

• Laísmo
• Leísmo